A la primera meitat del segle XX, les malalties més comuns de la infància encara es tractaven a casa. Se’ls deia passes perquè venien en onades i acabaven passant, alleugerides pels remeis tradicionals i el sentit comú. Les consultes al metge eren excepcionals, i la seva visita a casa, tot un esdeveniment.
Als ulls dels infants, la figura del metge era ambivalent: elegant, envoltat d’un aura de prestigi i bonhomia, d’una banda tranquil·litzava la família, però de l’altra era temut, perquè les seves visites solien acabar malament… pel petit malalt: una tanda d’injeccions o una cullerada d’oli de fetge de bacallà, excel·lent prevenció del raquitisme, però d’un gust tan amarg, que és impossible d’oblidar per anys que passin.
Des que s’aconseguí immobilitzar el pacient gràcies a l’anestèsia, i l’asèpsia i els tractaments antibiòtics varen reduir les complicacions postoperatòries, s’encoratjaren molt les intervencions quirúrgiques, que s’han anat succeint a modes: la primera foren les amígdales, també els carnots, el timpà, l’apèndix… està clar que molts cops eren operacions innecessàries, de vegades contraproduents.
A poc a poc, pressionats per poderosos incentius, també els pediatres es van anar decantant cap a l’intervencionisme. És molt més fàcil, ràpid i convincent receptar que explicar la conveniència de deixar fer a la natura. Ara bé, gairebé totes les malalties dels nens es curen soles: si el metge recomana analítiques i tota mena de proves i un tractament, encara que sigui placebo, se li atribuirà bona part o tot el mèrit de la curació. De no fer-ho, si hi ha complicacions, quedarà com un mal metge. O encara que només sigui que la família quedi intranquil·la i recorri a un col·lega que, de bon grat, estudiï el cas i apliqui els tractaments habituals, quedarà el primer metge, moltes vegades més assenyat, com un incompetent.
Durant la visita a casa, el metge escoltava atentament la descripció de la malaltia que en feien els adults, el que donaven la clau del 90 % del diagnòstic. Mirava el vermell de la conjuntiva per detectar una anèmia, percudia pit i panxa, i tot seguit estenia un mocador blanc ben net i planxat, posava l’orella al pit o a l’esquena i feia tossir i dir trentatres. L’exploració acabava fent treure la llengua i fent dir aaaahhh amb la boca ben oberta, encara que gairebé sempre, per tenir una bona visió del fons de la gola, introduïa el mànec d’una cullera per baixar la base de la llengua. Així podia veure bé unes amígdales que els nens solen tenir hipertrofiades, especialment en aquell temps, possiblement, entre altres, degut a l’abundància de làctics a l’alimentació de la postguerra.
I és que les amígdales, les glàndules com els hi deien aleshores, foren víctimes propiciatòries dels cirurgians: tan grans, inflamades i plenes de microbis i, sobretot, tan a l’abast i fàcils d’extirpar. Tot i que les amígdales són la primera barrera per interceptar els microbis i les substàncies estranyes o tòxiques que penetren per la boca. La seva funció és contribuir a la producció d’anticossos, a fi de protegir l’organisme de les agressions externes, i tenen un paper en la formació de la immunitat del nen. En infectar-se, s’inflamen i s’hipertrofien. Encara que generalment es tracta d’infeccions víriques, la fòbia antimicrobiana aconsellava extirpar-les, i eren ben pocs els nens que se’n escapaven. Les amígdales se solien extirpar passats els sis anys, quan ja declinava la funció, però abans de que s’atrofiessin en arribar a l’edat adulta. La intervenció no feia més que avançar, doncs, un procés natural. Tota la història de la humanitat amb les amígdales fent la seva feina, i de cop la medicina decideix que millor treure-les, com si la natura les hagués posat només per fer mal. I ho varen fer sistemàticament a tota una generació.
Segons explica el pediatra americà Dr. Mendelsohn, pels anys 40 es va fer un estudi en el que es va demanar a un grup de pediatres que examinés 1000 nens: a 611 se’ls va recomanar l’extirpació de les amígdales. Els 389 que quedaven se’ls va fer visitar per un altre grup de metges, que en va aconsellar l’operació a 174. Dels 215 restants, un tercer grup de pediatres va recomanar l’operació a 89.
A partir de la dècada dels 80, al Regne Unit es va començar a posar una mica de seny en aquesta qüestió: les tonsil·lectomies, com se les denominava, varen reduir-se d’un 85 % a un 2%, que eren els casos en els que realment tenia sentit la intervenció; els casos complicats o que, de tan hipertrofiades, dificultaven la respiració.
De l’operació estrella en aquell temps, l’amigdalectomia, jo tampoc no me’n vaig lliurar. Me’n recordo bé: una sala sinistra, més semblant a una txeca que a un hospital. Una habitació gran i gairebé buida, amb parets que devien haver estat blanques en el seu temps. Al mig, una cadira on em feren seure, canells lligats als braçals per unes corretges, i un home emmascarat que, amb el seu davantal d’hule i els seus guants de goma, més semblava un carnisser que qui t’havia de fer un bé per la salut. Amb una llum al front al centre d’un pàmpol reflector, era com un miner que pretengués endinsar-se al fons de la gola, amb aires d’anar per feina, ja que potser no feia altra cosa en tota la jornada.
Val a dir que em vaig resistir tant com vaig poder a aquesta única cirurgia, de moment, i toco fusta. M’hi vaig resistir ja abans d’anar-hi. L’atzar va voler que el dia que m’havien convocat estigués una mica refredat i es va posposar la intervenció, i vaig aprendre així la manera de escapolir-me’n. Sempre que tocava anar-hi tenia tosseta o alguna altra excusa, la més convincent era la febre: el termòmetre no enganya. En el temps en que encara s’escrivia amb plumilla i els pupitres duien tinter incorporat, el paper secant ben absorbent era imprescindible. Si te’l posaves a la planta del peu, dins la sabata, al cap d’una estona tenies prou dècimes per aconseguir un nou aplaçament.
Un cop allà em vaig defensar, no pas amb ungles – les tenia estacades als braços de la cadira – ni amb les dents – m’havien col·locat una mena de puntal que m’impedia ajuntar les barres. Em va posar un embut sobre la cara, cobrint boca i nas, al mànec del qual va introduir-hi unes ampolletes, suposo que de cloroform. Vaig fer l’únic que se’m va acudir: després d’haver fet una inspiració profunda, com si m’anés a capbussar sota l’aigua, vaig retenir l’aire tant com vaig poder, i al cap d’una estoneta vaig aclucar els ulls. Quan va apartar l’embut vaig agafar de cop tot l’aire que m’havia perdut. Va rondinar. Un nou intent, més perllongat, més ampolletes al mànec de l’embut, i quan ja arribava al límit de la resistència, ja mig grogui, se’m va deslligar una mà i li vaig rebotir l’aparell per terra. A la tercera, però, la vençuda.
L’operació en sí era molt fàcil: amb un estri semblant al de fer boles de gelat, guillotinaven la amígdala, uns quants punts i cap a casa.
Contrastava tot plegat amb el postoperatori, d’uns dies sense escola, al llit, amb una campaneta a la tauleta de nit per cridar la mare, que portava brous i sucs de fruites. I gelats.
Un nen, quan neix, en general ho fa amb totes les prestacions, com un cotxe nou. I va com una seda. Però a diferència dels estris mecànics, ben alimentat i en un entorn saludable té una gran capacitat de regular-se i reparar-se ell mateix. Quan aquest entorn s’altera, l’organisme reacciona per tornar a l’equilibri, i aquesta reacció, a vegades molt aparatosa, és el que normalment es considera una malaltia. I després hi ha les malalties pròpies de la infància, que formen part dels desenvolupament del sistema immunitari, i que no tenen cap mena de complicació en els nens sans.
Sigui com sigui, hem de tenir en compte que el nen té una enorme capacitat de recuperació, encara més que els adults, i que per tant, i s’hauria de procurar interferir en el seu desenvolupament el mínim possible, ni fàrmacs ni amb cirurgia.
També és curiós que aquesta convicció meva de ser metge en cap moment trontollés, malgrat experiències tan poc atractives. Vés a saber si aquesta anècdota no va ajudar a que, amb els anys, em dediqués a la medicina natural, i a cercar alternatives que facin innecessàries tantes intervencions mèdiques i quirúrgiques.
