Anecdotari mèdic XI. A cal sabater, sabates de paper

Anecdotario médico

Fins on m’arriba la memòria, quan em demanaven què volia ser de gran, sempre contestava que metge. En la primera infància, però, vaig compartir la vocació amb la de bomber, si bé, ben mirat, potser no és tan diferent. La satisfacció que provocava en els adults aquesta determinació d’una criatura tant petita, de ben segur em reforçava la idea de que era una resposta encertada. Recordo una veïna velleta, la Sra. Miserachs, vídua de metge, que a més premiava la resposta amb una galeta petita i rodona, que li deien pet de monja, establint un simpàtic reflex condicionat.

Però a qui més complaïa la resposta era a les ties i l’àvia, perquè aquesta vocació connectava amb la història familiar, d’una llarga nissaga de metges. Hi connectava després d’un llarg parèntesi en el que semblava que s’havia aturat el temps: a començaments del segle XX, el tifus s’havia endut el marit de l’àvia i, poc desprès, un infart el sogre. El dol que va portar la resta de la seva vida es va fer extensiu a la casa: la vaixella de les festes va quedar embolicada amb el paper d’un diari de 1912, l’any que va néixer el meu pare; el tresillo de la sala, enfundat per sempre més; molts dels calaixos i armaris guardaven teles i papers i objectes centenaris; la biblioteca no havia crescut des dels anys 10 del segle XX; tot plegat il·luminat amb unes de les primeres bombetes de filament, de cinc o deu watts, eternes i irrompibles, que deixaven els foscos empaperats de les parets en una penombra. En aquest casalot, entre tants records, hi passàvem els mesos d’estiu.

Fou així com l’àvia seguí molt vinculada a la seva pròpia família en la que, entre germans, pare, avi, i demés familiars, hi havia metges de tota mena: metges de poble, de balneari -en la seva època gloriosa, quan els balnearis eren un centre de vida social-, cirurgians, metges viatgers que emigraren a l’Argentina… allà s’hi va establir i prosperar una branca i, sembla ser que, un d’ells, va arribar a presidir el país vuit hores, entre cops d’estat.

El meu besavi era metge però també senyor gairebé feudal, i des del seu mas tenia cura de les seves terres, del seu bestiar i també del veïnat. Eren metges del segle XIX i principis del XX, abans de que els grans avenços científics configuressin la medicina actual. Aleshores, tots els mals es creien deguts a la “mala sang”, i el remei consistia en eliminar-ne les impureses, fonamentalment a base de sagnies, la purga i el vòmit. Eren temps en què els remeis oficials eren temibles, i generalment feien més mal que bé, de manera que els metges assenyats ni en prenien ni els recomanaven: a cal sabater, sabates de paper.

Els metges sensats, en temps de la medicina heroica, vivien la ressaca d’un dels períodes més negres de la història de la medicina. Els metges prudents eren poc intervencionistes: la seva principal funció era la de tranquil·litzar, conscients de que, fos quina fos la gravetat de la malaltia, la serenitat és la condició bàsica per la curació o per la millor de les evolucions. A falta de fàrmacs eficaços, havien de refiar-se sobretot del poder curatiu de la natura.

Tot i que no podia veure que passava per dins del cos del malalt ni analitzar-li la sang, el metge suplia aquestes mancances basant el diagnòstic en un millor coneixement de la persona i la seves circumstàncies. Tenia una relació personal amb el pacient, que molts cops era també el seu veí i amic. El coneixia en el seu entorn familiar, en la seva feina, en els seus gustos i aficions. Disposava ja d’entrada d’una informació de primera mà, que no sortiria ni en la més exhaustiva de les entrevistes en un entorn urbà. Estava implicat en la comunitat, i les seves deficiències tècniques se solien compensar amb bonhomia, afecte i humanitat; un bon ull clínic, experiència i, amb els anys, també saviesa.

Era un temps en el que el que curava era el metge, més que les medicines.

De la medicina no em van seduir, doncs, com solia passar a la meva generació, els grans avenços que han capgirat la terapèutica. Si bé és ben cert que amb els antibiòtics, les hormones i les noves tècniques quirúrgiques el metge més sec i malcarat pot resoldre avui greus problemes de salut, sobre els que el metge d’abans no hi podia fer gaire més que tranquil·litzar i esperar el curs dels esdeveniments.

Les primeres impressions marquen profundament. La visió encoratjadora del meu entorn que vaig rebre de petit era la d’un altre temps: una passió pel coneixement de la naturalesa humana, però un gran escepticisme pel que fa als tractaments de la medicina oficial.

La mateixa senyora Miserachs sempre afegia: però mira de no haver de fer certificats de defunció. El seu marit havia estat oftalmòleg. Com que la mort és un fet natural e inevitable, ara entenc que es referia a no fer res que pogués perjudicar i contribuir a avançar el moment. És a dir, el seu consell venia a ser: cal curar sense fer mal, el primer i més transgredit dels preceptes hipocràtics.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Rellena este campo
Rellena este campo
Por favor, introduce una dirección de correo electrónico válida.
Necesita estar de acuerdo con los términos para continuar

Contenidos relacionados

Menú