En els darrers dos-cents anys ha augmentat l’esperança de vida a tot el planeta, de manera que a hores d’ara, dos terços de la població arriba a la vellesa. Aquesta longevitat se sol atribuir a una millor assistència mèdica, cosa que és cert només en part. Un de les àrees que es consideren més reeixides és el triomf sobre les infeccions: algunes de les que posaven en perill la vida, avui es resolen fàcilment amb els tractaments antibiòtics. Altres, especialment les de les malalties pròpies de la infància, han disminuït molt gràcies a les vacunes.
Uns gràfics però, em varen sorprendre quan encara m’estava formant una idea de la funció social de la medicina: mostraves que malalties potencialment letals com la tuberculosi, la diftèria, la tos ferina, el xarampió i l’escarlatina varen començar a deixar de ser mortals molt abans de qualsevol tractament mèdic preventiu o curatiu.
“La taxa combinada de mortalitat per escarlatina, diftèria i xarampió des de 1860 fins 1965 en nens menors de 15 anys mostra que prop del 90% de la disminució total de la mortalitat durant aquest període ja s’havia registrat abans de l’aparició dels antibiòtics i de la immunització generalitzada contra la diftèria ” escriví Ivan Ilich fa uns 50 anys. I també: “De la mateixa manera, el còlera, la disenteria i la febre tifoide varen arribar a un màxim, i després van disminuir independentment del control mèdic. Quan es va arribar a conèixer la seva etiologia, o es va obtenir un tractament específic per a aquestes malalties, ja havien perdut molta de la seva importància”.
“L’estudi de l’evolució de les malalties proven que, durant els darrers cent anys, els metges no han tingut més influència sobre elles que els sacerdots en èpoques anteriors. Les epidèmies han arribat i se n’han anat sota les imprecacions d’ambdós però sense ser afectades per ells. Els rituals practicats a les clíniques mèdiques no les han modificat de manera més decisiva que els exorcismes propis dels llocs sagrats” Així de contundent s’expressava Ivan Ilich en un text, Nemèsies mèdica, que em va impactar als inicis de la meva pràctica mèdica.
Aquestes cites poden semblar un despropòsit. Val la pena, però, fixar-se bé en els gràfics: la mortalitat de moltes de les malalties que avui es consideren vençudes o controlades per la medicina, estava ja molt baixa amb l’aparició de la corresponent vacuna, i encara més quan varen sortir els tractaments antibiòtics. Els vaccins han gairebé eliminat algunes de les malalties pròpies de la infància, cert, però d’aquí no es pot inferir que salvin milions de vides, com s’ha dit, ja que quan varen començar les campanyes de vacunació, aquestes malalties estaven ja en franca regressió. Així que un dels recursos terapèutics que més crèdit atorgaven, i encara avui atorguen, a la medicina científica és, com a mínim, una exageració: no és més que l’apropiació d’un fet natural en una societat tan trasbalsada. Les infeccions típiques del segle XIX varen anar disminuint, en freqüència i virulència, en adaptar-se als canvis del segle XX, de manera que quan es varen identificar els germens causals, i no diguem quan varen aparèixer les vacunes i els tractaments específics, ja no tenien ni molt menys la prevalença d’antany. Fora com si un metge d’adults presumís d’haver eliminat en els seus pacients les malalties de la infantesa; les malalties dels començaments de la industrialització són diferents de les del s.XX, com sembla que també ho estan essent les del s.XXI.
Aquestes dades, aquests gràfics, estan extrets de l’onzena edició de Public Health and Preventive Medicine, de Maxcy-Rosenau, el text de salut pública, amb la col·laboració de centenars d’especialistes, que ha estat i segurament encara és de referència des de la primera edició el 1913. El que jo tinc és l’onzena edició; en la darrera, la quinzena, de 2008, no he sabut veure aquests gràfics, i en canvi sí que hi he trobat tot un capítol dedicat a les malalties controlades per la vacunació. Els nous coneixements han desplaçat aquesta senzilla dada de l’edició, i és una llàstima, perquè ajuda a delimitar el paper de vacunes i antibiòtics en la longevitat. Això fa que entre el públic segueixi arrelada la idea de que les vacunes han estat clau per la longevitat i l’esperança de vida i, el que és més, també entre molts metges, que potser no són prou conscients d’aquestes dades, que no són hipòtesis ni teories, sinó fets contrastats.
El cas és que, ser conscient d’això, m’ha mantingut des el primer moment al marge de l’entusiasme general desfermat entorn els avenços de la ciència mèdica. Varen estendre, a més, una bona ombra sobre els beneficis dels progressos de la medicina, plantejant la qüestió de fins a quin punt tant la longevitat general com la individual és pròpiament deguda als tractaments mèdics. És com quan enganxes algú en alguna mentida, encara que fos pietosa, ja sempre més te’n malfies. El dubte es presenta en cada cas, en cada malaltia, en cada malalt: tracto sempre d’esbrinar quines malalties, quins malalts es beneficien dels tractaments mèdics, quina hauria estat l’evolució natural o que passaria si fos confiat a altres medicines tradicionals.
A la medicina oficial no li hauria de caldre posar-se medalles que no li corresponen. Cert que l’exageració de l’eficàcia terapèutica d’un metge o d’un medicament pot ser beneficiós pel pacient en tant que potencia la confiança i, amb ella, l’efecte placebo. Potser no hi hauria res a dir si els tractaments mèdics fossin innocus, però ben al contrari, tots poden perjudicar, i de tant en tant algun perjudica de valent. S’accepten despreocupadament els riscos de les vacunes perquè es creu que han salvat l’ humanitat. Així com els antibiòtics juguen un molt bon paper en la resolució d’infeccions greus, l’importància que es dóna a totes les vacunes, vist el què s’ha dit, és desmesurada. Les vacunes, amb unes poques excepcions, no són ni tan bones ni tan innòcues com es publiciten. Com gairebé tots els fàrmacs.
No és una exageració innocent, ja que al darrera hi ha la pressió de la poderosa indústria farmacèutica, però el pitjor és que el protagonisme dels tractaments mèdics emmascara l’essencial: que són les condicions de vida les que determinen la longevitat de la població en general, i l’estil de vida el que determina la salut individual, molt més que no pas els avenços mèdics.
