Quan estem malalts s´ha de canviar la forma de viure. Està clar que la que seguíem és dolenta en gran part, en alguna cosa o en tot.
— Hipòcrates
Quin és el camí a seguir per sobreviure a un mal pronòstic? La millor manera d’esbrinar-ho és observar les persones que se n’han sortit. Quan es demana a qui ha sobreviscut a una experiència de curació contra pronòstic quin consell donaria a qui es troba en la mateixa situació, acostumen a quedar callats. No hi ha una recepta: si fos així, tothom la seguiria. Aquest és el secret: cadascú ha de trobar la seva fórmula i aquesta no és necessàriament vàlida pels demés. En la malaltia, com en la vida, cadascú ha de trobar el seu camí, no hi ha normes fixes.
Un diagnòstic infaust espanta, desconcerta, atabala, produeix angoixa, és a dir, deixa en el pitjor estat per prendre les decisions més encertades. El millor és no precipitar-se, ja que després d’encaixar el cop, cal tornar a trobar l’estabilitat. Com en tots els camins de la vida, els passos difícils requereixen un bon equilibri, i la caminada per un diagnòstic fatal és un pas per la corda fluixa.
Res de presses per operar a corre cuita, a no ser una situació d’emergència quirúrgica. El cop de maça del diagnòstic és un moment de gran tensió emocional que impulsa a fer alguna cosa, però només excepcionalment requereix una actuació terapèutica urgent. El que és urgent és tranquil·litzar-se. En les situacions difícils cal conservar la calma, no es pot deixar que unes imatges, unes dades de laboratori o unes paraules canviïn tota la vida en un moment.
En tot cas, qui es troba en aquesta situació sol sentir la necessitat de fer quelcom més, i està clar que hi ha coses a fer.
Canvi radical en la dieta
Aquesta és una característica comú a quasi tots els supervivents contra pronòstic. Som tan conscients de que mengem malament que el primer que se’ns acut quan volem tenir cura de nosaltres mateixos és canviar l’alimentació.
En el nostre context, bona part de les persones vives contra pronòstic atribueixen la seva salut a una determinada dieta, aquest és un dels canvis realment aparent.
Són freqüents, i recomanables, les dietes macrobiòtiques, a base de cereals, depuratives, desintoxicants, vegetarianes, de cultiu biològic. En tot cas, cal evitar aliments contaminats o manipulats industrialment, els transgènics i els que contenen additius i procurar-se aliments frescs que no hagin passat per càmera o congelador, que no hagin estat irradiats, en una paraula, vitals, que no siguin matèria morta. De tota manera, val a dir que no cal esperar a patir un càncer per llegir-se les etiquetes dels productes alimentaris. En la mesura en que avui es menja malament, alimentar-se amb productes de qualitat pot provocar una reacció molt agraïda.
Siguin quines siguin les repercussions químiques i energètiques dels aliments sobre l’organisme, el que és més terapèutic a la hora de menjar, apart del valor nutritiu, és alimentar tres o quatre cops al dia les ganes de curar-se.
El sucre mereix una menció especial en el cas del càncer, ja que el metabolisme de les cèl·lules canceroses en requereix en grans quantitats, i no es qüestió d’alimentar-les. El mateix passa amb la carn, ja que el medi d’aquestes cèl·lules malaltes està saturat de proteïnes –a part de la quantitat d’hormones i substàncies d’engreix que passen també a l’organisme de qui consumeix productes de ramaderia intensiva.
Tot al revés
Un dia vaig rebre la trucada d’una amiga. Després d’uns mesos de trastorns va acabar sentint-se molt malalta fins al punt que, tot i ser molt reticent, va decidir anar al metge. L´ecografia va descobrir un tumor a la cavitat abdominal, i estava tant estès que la metgessa, davant de la malalta, va avisar els seus col·legues perquè veiessin les imatges. Jo sabia que el seu pare, metge de poble, havia passat els darrers temps de la seva vida penedit d’haver cedit a les pressions i haver-se deixat operar d’un càncer de pulmó. Així que només podia donar la raó a la meva amiga quan deia que no tenia sentit operar un tumor si ja estava estès. Li vaig aconsellar que deixés passar uns dies, que es tranquil·litzés i seguís els consells que podeu llegir en aquest escrit. És el que pocs dies més tard li va sintetitzar una meiga del seu poble: tienes que hacerlo todo al revés, todo lo que antes hacías, pero al revés.
És a dir, s’han de fer canvis, sortir de la rutina de sempre. Canviar de règim en el sentit més ampli i autèntic. Aprendre a expressar els sentiments, harmonitzar-se amb l’entorn. Cal lliurar-se d’actituds negatives però, això sí, sense augmentar la tensió donant-se ordres contínuament per ser positiu; només es pot fer des d’una actitud relaxada.
L’habilitat de canviar i créixer
És a dir, d’estar viu. Mentre creixes, no degeneres. Les malalties greus acostumen a passar a qui està ja una mica mort, a qui es deixa anar. La capacitat que es tingui de reacció, de renéixer, és bàsica.
És important que hom admeti que pot estar malalt i que el món seguirà girant encara que ell no hi participi. El que està clar és que res tornarà a ser com abans, i en comptes de deprimir-se, s’ha d’aprofitar. Es tracta de travessar la crisi existencial per excel·lència, i el premi no és tan sols seguir viu, sinó seguir més viu que abans. Aquesta crisi és un viatge, una aventura de la que es torna a la vida normal més enriquit. O no es torna.
En certa manera, cal aprendre de la malaltia.
Creure en la pròpia curació
És condició fonamental per curar-se. És molt difícil curar-se en contra de la pròpia voluntat.
Hi va haver un cas als Estats Units d´una persona amb un pronòstic de mesos de vida just en el moment que volia traslladar-se al camp a viure i estava en tractes per comprar una granja. Ho raonava així:
“Tinc un gran afer amorós amb la vida. La vida té les promeses de totes les coses. La mort no promet res. Això no és negar la vida després de la mort, ni res que s’hi assembli. Crec que seguim existint després de deixar aquest món, i això és un pensament reconfortant, però vull estar aquí tant com pugui. M’agrada. Tinc masses coses a fer per deixar-ho ara.” (Dr. Paul C. Roud: Making Miracles, an Exploration into the Dynamics of Self-Healing, Thorsons Publishing Group, Cornwall, 1990.) Va decidir fer com si no s’hagués de morir, i no es va morir.
La supervivència no depèn només d’un mateix, però està clar que actuar en funció del mal és com cridar el mal temps, acaba venint. En cap cas la malaltia ha d’ocupar el centre de la ment; tant per sobreviure com per viure plenament els darrers temps, si fos el cas, cal centrar-se en la vida.
Hipòcrates deia que si el cos ha generat aquesta malaltia, ell millor que ningú sap com curar-la.
No es tracta de multiplicar les teràpies ni tampoc d’arruïnar-se; la supervivència no es compra amb molts diners. Cal fugir, doncs, dels tractaments que prometen salut a preus exorbitants, ja que normalment només donen vida a qui els despatxa. El miracle no està tant en el remei com en la propia naturalesa.
Mirar endavant
La medicina moderna té tendència a culpar el malalt del que no sap curar: si es té càncer és com a conseqüència d’haver fumat o begut massa, d’algun vici o bé per emocions incontrolades. És cert que en gran mesura el càncer el genera un mateix i que també depèn del tipus de vida que s’ha dut: ja per la mala vida, per la contenció emocional, per deixar-se anar massa a les passions, per no haver estat capaç d’abandonar-se a les coses bones… però qui es deixi atrapar en el cercle viciós de la culpabilitat ho tindrà més difícil per sortir-se’n.
Els supervivents contra pronòstic no culpen ningú, ni es deixen culpar. No s’ha de mirar enrere: Déu nos en guard d’un ja està fet. No és moment de posar en qüestió el passat, el passat no t’ha d’atrapar sinó que ha de ser un sòlid punt de recolzament. En certa manera es tracta de tornar a començar, de renéixer. Una metamorfosi.
Mirar endins
Encara que el diagnòstic sembli fora de tot dubte, sigui quin sigui el percentatge de supervivència als cinc anys, mai no s’ha de donar un pronòstic funest com inevitable, sinó que cal tenir present que el pronòstic sempre és una qüestió de probabilitats. Només vol dir que la majoria de les persones en aquestes condicions convergeixen en un mateix resultat. Si el resultat no et convé, s’imposa canviar les condicions. Si un camí et condueix al cingle, has de deixar-lo.
Entre tanta parafernalia tecnològica, sovint s’oblida que el consultor més ben informat i també més savi a qui és inexcusable acudir és un mateix. Si un mateix es diu que és cert, que s´ha acabat, aleshores val més plegar i arreglar les coses perquè s´apropa la fi. Però si es mira dins i hom se sent viu, i mirant cap en fora es veuen moltes coses que es volen fer, que hi ha qui el necessita, aleshores es pot arribar a la conclusió que, diguin el que diguin els altres, encara no és l’hora, i actuar en conseqüència.
Obrir-se
Les persones que han sobreviscut a malalties terminals comparteixen característiques amb les que han sobreviscut als camps de concentració.
Els que sobreviuen estan entre els que mai no perden l’esperança. Però també sobrevisqueren als camps els que compartien, els que donaven, els generosos, els que tenien cura dels demés. Tenir cura dels altres és tenir cura d’un mateix. L’amor dóna raó per viure, dóna ple sentit a la vida, compartir, sortir d’un mateix.
Tancar-se és la gènesi de moltes malalties, algunes d’elles mortals, és una mica com morir en vida. Obrir-se vol dir tenir confiança, no veure’s a un mateix com un malalt i autocompadir-se, sinó acceptar les coses tal com són.
Assumir la responsabilitat
Les persones que sobreviuen a un pronòstic fatídic assumeixen la responsabilitat de la seva malaltia i tenen cura de la qualitat de la seva vida. Tots estan convençuts de que ells seran l’excepció i actuen no com si s’haguessin de morir a curt termini, sinó com si haguessin de viure molt temps.
Creuen que el que fan va bé, més ben dit, només fan allò que els va bé. Confien en els seus metges i en els tractaments; confien en tot el que fan. No s’ha de tenir por als errors, no s’ha de tenir por d´equivocar-se.
Un malalt li va dir al seu metge que volia agafar les regnes del tractament i fer el que ell trobava que li anava bé per la salut, i el metge li va dir: “si assumeixes la responsabilitat de la teva malaltia, no et sentiràs culpable si falles?” I el malalt va respondre: “si no l’encerto no em sentiré culpable, em sentiré mort”.
S’ha d’assumir la responsabilitat fins al punt de deixar en mans dels metges tan sols les qüestions més tècniques. Els que sobreviuen són capaços de fer front a la malaltia i també, si cal, al seu metge, als seus amics i a la seva família. Són pacients gens pacients, són més aviat impacients i no gaire passius. En certa manera, són ells que decideixen, confien el seu cos als experts, però no deleguen la responsabilitat de la seva vida en un moment tan crucial. Sovint, qui se salva d’un pronòstic fatal acostuma a ser un “mal pacient”, lluny de l’ideal de pacient resignat i dòcil, que no vol molestar al metge.
No s’ha de tenir por a fallar; s’han d’escoltar les opinions que mereixen confiança inclosa no tan sols la del propi intel·lecte, sinó també, i sobretot, escoltar què diu el cor. Aquesta és la millor manera de disminuir les possibilitat d’errar.
Norman Cousins, periodista nordamericà que s’en va sortir d’una espondilitis anquilosant, una malaltia degenerativa incurable que destrueix el teixit conjuntiu de la columna vertebral, ens en dóna un exemple (Norman Cousins: Anatomía de una enfermedad, Kairós, Barcelona, 1982). Mentre estava ingressat, immobilitzat pel dolor, i se li practicaven les proves diagnòstiques:
“Es varen fer altres anàlisis, alguns dels quals em semblaven més una demostració de les capacitats clíniques de l’hospital que una autèntica preocupació pel benestar del pacient. Vaig quedar parat en veure que quatre tècnics de quatre departaments diferents de l’hospital prenien cadascú el mateix dia una abundant mostra de sang. Em va semblar inexplicable i irresponsable que l’hospital no es molestés en coordinar les anàlisis fent servir només una mostra de sang. Quatre mostres abundants de sang el mateix dia semblen poc recomanables fins i tot per una persona sana. L’endemà, quan els tècnics varen tornar per omplir els seus recipients amb sang per ser processada en diferents laboratoris, els vaig fer fora i vaig fer posar a la porta un rètol que deia que només donaria un espècimen de sang cada tres dies, esperant que els diferents departaments farien servir una sola mostra per les seves necessitats individuals.”
No n’hi ha prou en deixar de considerar el metge com si fos infal·lible, sinó que ha de ser un mateix qui assumeixi la responsabilitat. El malalt ha d’agafar les regnes de la seva vida abans de sotmetre’s de manera voluntària i decidida a qualsevol tractament, i emprendre amb confiança el camí cap a la seva curació.
L’actitud de l’entorn
Capítol apart mereixeria l’influència de l’entorn ja que juga un paper fonamental en el procés de curació. Segons les estadístiques, molts patirem un càncer, i és gairebé segur que tots viurem el d’alguna persona propera.
Comunicar inquietud i angoixa, pressionar a una persona que està en una situació de tensió, no l’ajuda gens. L’enton no s’ha d’espantar; el suport s’aconsegueix a base d’aportar fermesa.
En aquest cas és fonamental tenir en compte que la serenitat és l’actitud que més pot ajudar un malalt.
La importància de l’entorn en l’evolució de les malalties és innegable. En els anys seixanta es va portar a terme un estudi a l’Universitat d’Ohio sobre les enfermetats del cor, alimentant uns conills amb productes altament tòxics i d’un contingut molt alt en colesterol amb vistes a bloquejar-los les artèries, duplicant així l’efecte que aquestes dietes solen tenir en les artèries humanes. Els resultats foren patents en tots el grups de conills excepte en un, el qual curiosament presentava un 60% menys de símptomes patològics. No hi havia cap element en la fisiologia dels conills que pogués explicar una millor tolerancia a la dieta tòxica, fins que es va descobrir per casualitat que l’estudiant encarregat de donar-los de menjar solia mimar-los, parlar-los i acariciar-los. Els tenia a les mans una estona i era carinyós amb ells durant uns minuts abans d’alimentar-los. Sembla inversemblant, però aquesta senzilla diferència respecte els altres conills els permetia suportar millor la dieta tòxica. Aquest tipus d’experiments s’han tornat a repetir: uns conills eren tractats de manera neutra, mentre que als demés se’ls tractava amb afecte, i els resultats han estat idèntics als de l’estudi anterior. Una vegada més, el mecanisme ocult en aquesta classe d’immunitat és misteriós.
En una situació delicada, ningú no pot saber realment què és el millor, pel que no es pot pretendre imposar les pròpies idees; cal acceptar la impossibilitat de posar-se a la pell de l’altre. Hom s’ha de limitar a oferir la informació que té i estar disposat a recolzar les decisions del malalt; ell és qui se la està jugant i cal confiar en la seva intuïció.
Un entorn que estimi i recolzi les decisions val en aquests casos més que tot l’or del món. Les expectatives positives obren el camí de la curació. Per això cal que es visqui en un ambient confortable i que doni confiança. En aquests casos tampoc n’hi ha prou de ser ben intencionat, cal sobretot respectar les decisions de qui té la vida amenaçada i donar-li suport físic i moral.