El poder de l’abraçada

PsicologíaRadio

L’abraçada és un acte instintiu, present en totes les civilitzacions. És la màxima expressió del contacte afectiu, que comença amb la mateixa vida, com una extensió del claustre matern, i que desencadena una sèrie de reaccions fisiològiques i psicològiques que es mantenen al llarg de totes les edats. És un gest d’obertura, d’entrega i acolliment, que funciona en els dos sentits. En una abraçada, dos esdevenen un, i es comparteix la intimitat.

Quan s’estenen els braços, s’amplia el món interior per incloure-hi una altra persona, compartint així el propi espai vital i revivint la sensació d’unicitat amb l’altre, i per extensió, amb el gènere humà i la natura. És una relació que encara els cors, i quan hi ha un veritable afecte, procura una sintonia emocional immediata. En una societat predominantment individualista, l’abraçada permet sortir d’un mateix, per un instant que tanmateix segueix ressonant.

L’abraçada crea empatia, pot desvetllar tota mena d’emocions positives, i sorgeix espontàniament per compartir alegries. I en cas de tensions, dolor i malestar, aixeca l’ànim, consola i reconforta, tranquil·litza i relaxa, ajudant a combatre l’estrès, l’ansietat i la depressió, i augmenta la confiança i l’autoestima. A partir d’aquí s’ha observat, a nivell clínic, que proporciona millores en l’estat de salut general, amb un augment de les defenses del sistema immunitari, una disminució de la tensió arterial, una millora de la qualitat del son, retarda l’envelliment, i fins i tot s’ha descrit un efecte preventiu de la senilitat.

Totes aquestes millores corresponen, a nivell bioquímic, amb l’alliberació de tota una sèrie d’hormones que, d’una manera o altra, estan vinculades al benestar i la felicitat, com l’oxitocina –també anomenada “hormona de l’amor”-, la serotonina, la dopamina, les endorfines… Per tant, sembla del tot lògic que es procuri el benestar per la via d’estrènyer els vincles interpersonals, més que no pas anar a cercar aquests productes a la farmàcia. Dit d’una altra manera, aquest contacte genuí, quan és sincer i espontani, fa que l’organisme segregui les seves pròpies hormones, en la qualitat i dosi necessària.

Per tots aquests efectes tant beneficiosos, fins i tot hi ha qui proposa l’abraçada com a teràpia en si mateixa, -batejada ja com a “abraçadateràpia”- o moviments socials en els quals hi ha persones que regalen abraçades pel carrer.

És ben coneguda també la guru índia, l’Amma, que ha recorregut tot el món repartint milions d’abraçades. Amb aquest gest transmet un corrent d’amor que brolla del cor, i els seus seguidors fan llargues cues per rebre aquesta energia transformadora.

A l’altre extrem, a una psicoterapeuta americana se li va ocórrer calcular que quatre abraçades al dia era el mínim vital, 8 permetia seguir viu, i que per créixer calien 12 al dia. Una visió quantitativa que obvia el que és més important, que és la qualitat d’aquesta abraçada, amb qui, i sobretot com es fa. Ja que l’essència de l’abraçada està més enllà de la pell; es comparteix l’escalfor, l’olor, en una paraula, l’energia.

La tradició oriental descriu cinc cors en el cos humà: els palmells, les plantes i el pit.

Donar-se la mà es pot considerar una petita abraçada, que té també un ampli ventall de possibilitats: des del simple contacte entre mans flonges, a l’encaixada plena d’energia i vitalitat. El gran poder que té la mà estesa, l’hem experimentat tots en el moment de creuar en un pas difícil, ja sigui a nivell físic o simbòlic. Els amants que caminen agafats de la mà és com si anessin abraçats, doncs el palmell, com el front del pit, és un gran transmissor i receptor d’energia. De fet, la tradició oriental descriu cinc cors en el cos humà: els palmells, les plantes i el pit.

L’abraçada, però, té un paper molt secundari en les relacions d’avui, i es reserva sobretot als nens i a la relació de parella. Les altres abraçades són sovint purament formals, gestuals, sense una veritable implicació. I és que degut a la massificació i la progressiva pèrdua del sentit de la col·lectivitat, es tendeix a protegir el propi espai, sentint com a invasiva la proximitat de l’altre. Altres cultures, acostumades a una alta densitat de població, tenen un sentit de comunitat molt més arrelat, físicament són sovint molt més distants, però en canvi mentalment, l’individu ja forma part d’un tot.

I és que per abraçar no és imprescindible estendre els braços, sinó que s’abraça amb el cor, projectant estimació. L’abraçada no és només un fet físic, sinó una actitud envers els altres, que encara que no es materialitzi, la seva essència és un intercanvi energètic. És una actitud terapèutica en ella mateixa, que defineix dues aproximacions ben diferents a la sanació: es pot ser terapeuta des de fora, amb temor i procurant no contaminar-se del mal de l’altre, i l’altra que és distant però empàtica i cordial, com una abraçada.

La gràcia d’una bona abraçada està en eixamplar el món interior, la qual cosa és inherent a les relacions amoroses; abraçar i deixar-se abraçar per la vida és un estat meditatiu, una ampliació natural de la consciència.

Contenidos relacionados

Menú