El benestar és pels rics, la felicitat pels savis, i la beatitud pels pobres.
— Diderot i D’Alambert: Synonymes
Entre nosaltres, tendim a vincular la felicitat a les circumstancies favorables. De fet, és així en la seva mateixa etimologia llatina: feliç significa favorable, afavorit pels déus. Fer dependre la felicitat del món exterior ha anat en augment en els darrers temps, fins arribar a l’extrem de confondre-la amb l’acumulació de béns de consum. Identificar-la exclusivament amb la prosperitat econòmica manté l’home en un estat de permanent insatisfacció, d’infelicitat. El cas és, que tant la felicitat com la seva absència solen atribuïdes a l’entorn. La vida en societat, però, sempre té arestes i moments difícils, continus alts i baixos, pel que és una equivocació cercar el sentit de l’existència a l’exterior d’un mateix. Si bé és cert que les circumstàncies de la vida proporcionen moments alegres i de plenitud, són sempre efímers, perquè la nostra és una societat poc sana, com ho demostra la gran quantitat de depressions, així com l’augment exponencial de divorcis, suïcidis, violència… i l’omnipresència de la queixa i la insatisfacció. La nostra cultura fomenta una felicitat de consum, amb peus de fang, orientada a l’exterior, que dificulta que l’individu trobi el seu propi camí.
Tant és així que avui dia és perfectament normal, i tothom s’hi mostra comprensiu, parlar de tristesa, desgràcies i malaurança. I en canvi, l’autèntica felicitat, que també hi és, queda reservada a l’esfera íntima doncs, com el silenci, no té manifestacions externes: és un estat de plenitud en el que no cal que passi res. L’home feliç no s’avorreix, pel que no li calen distraccions ni entreteniments. L’home feliç necessita molt poc; està bé amb ell mateix.
Perseguir la felicitat no és només un gran error, sinó una contradicció en els seus propis termes. La felicitat és un estat que sorgeix quan hi ha les condicions propicies: que poden ser la infantesa, la joventut, amb tota la vida per davant i el cap ple de quimeres, quan el cos és fort i res no sembla impossible, quan s’està enamorat, i en les temporades en que sembla que tot ve de cara. Però la felicitat sembla que s’espanta quan es parla d’ella; qui se sent infeliç dóna un munt de raons per la seva infelicitat; qui està content té un motiu, però qui és feliç no sap dir el perquè, ja que la persona essencialment feliç també en té, de dificultats, a vegades més que no pas la infeliç, però no és deixa aclaparar ni pels problemes reals, ni molt menys pels imaginaris. Hi ha forces persones felices, encara que no ho sembli, perquè la infelicitat fa molta fressa, i els feliços no en fan ostentació.
Si bé la misèria es troba a les antípodes de la felicitat, no passa el mateix amb la pobresa. Es pot afirmar que hi ha més felicitat a les societats tradicionals, tot sovint amb economies de subsistència, que no acumulen res d’un dia per l’altre, que no pas als opulents països desenvolupats. Probablement, si li demanéssim a un home primitiu si és feliç, ni tant sols ens entendria; en la seva quotidianitat respira pau i cordialitat, posant de manifest que la felicitat és l’estat natural de l’home.
Què ens poden ensenyar les cultures orientals pel que fa a la felicitat?
Capítol apart mereixen les diverses cultures orientals. Igual que passa amb les fisonomies, que de lluny semblen totes igual, a les que les vas coneixent, discerneixes les persones: Índia, Xina, Vietnam, Japó… cadascuna determina una manera de ser, de pensar i de viure. Tenen aspectes comuns, però diferències considerables: són totes elles refinades, i sobretot essencialment curoses a l’hora de preservar l’harmonia de la col·lectivitat, que en el seu context és indestriable de la felicitat de l’individu.
A l’Índia, el que crida l’atenció, i que s’ha convertit gairebé en un tòpic, és la seva capacitat de mantenir una actitud serena i de gratitud envers la vida, fins i tot en les circumstàncies més adverses, com ho posa de manifest la predominança d’una expressió feliç i riallera, de colors brillants i expansius, de mirada clara i transparent, i ment desperta i vital. Manifestacions característiques del que nosaltres considerem felicitat, i que acostumen a sobtar els viatgers veure-ho en unes circumstàncies que considerarien incompatibles amb el mínim benestar. Però és una felicitat que brolla d’una font més enllà de les satisfaccions circumstancials, i que per tant no està subjecta als daltabaixos de la vida quotidiana. Una espurna que apareix quan hom s’allibera de les anècdotes del passat, i no s’està pendent de les expectatives del futur. I una de les principals claus està probablement en el sentit de transcendència que amara la seva cultura, que tendeix a veure la vida i la naturalesa com quelcom sagrat.
A l’altre extrem, el concepte de felicitat al Japó, una cultura d’una gran contenció, és predominantment contemplatiu, indissolublement vinculat a l’harmonia social. És una societat, la japonesa, en la què el centre no està en l’individu sinó en el col·lectiu, fins al punt que la felicitat individual ni tant sols existeix com a tal. Per tant, tot l’esforç se centra en mantenir el bon funcionament del grup, que retorna en forma de benestar individual. Els japonesos són persones extremadament flexibles, amb una gran capacitat d’adaptació, gairebé camaleòniques, que és el que ha fet que integressin elements culturals tant diversos, com el xinès primer o el nord-americà més tard, sense perdre la seva idiosincràsia.
Hom es demana com es pot suportar amb serenitat la forta pressió d’una societat tant jerarquitzada i ritualitzada. Probablement la resposta està de nou, en que no ha trencat amb la visió primitiva del sintoisme, una filosofia que concep tota la naturalesa com un ésser animat, viu, i per tant digne d’afecte i respecte, de la que l’ésser humà n’és un element més. D’aquí, la seva delectança, un èxtasi infantil que es conserva tota la vida, davant d’un cirerer en flor o d’un senzill jardí fet de sorra i pedres. L’atenció al detall i el gust per la simplicitat tenen en compte que la imperfecció forma part de la veritable bellesa, tal com passa a la vida mateixa, en la que la perfecció no existeix.
Així ho explica Lafcadio Hearn en el seu llibre, Japón, un intento de interpretación, del qual podeu llegir-ne un fragment aquí.
El Vietnam és considerat un dels països on la gent és més feliç, el que no deixa de ser xocant si és té en compte el seu passat recent: primer la guerra d’Indoxina, i sobretot la devastadora invasió nord-americana, que va arrasar el país, cometent veritables atrocitats, que es poden veure al Museu de la Guerra de Ho Chi Ming. En canvi, l’amabilitat dels seus habitants –fins i tot amb els mateixos que varen massacrar la població- posa de manifest una manca de rancúnia difícil de concebre a ulls occidentals. Aquí, destaca un altre dels ingredients comú a la felicitat oriental, que és la falta d’agressivitat i, com al Japó –i l’Extrem Orient en general-, prioritzar l’harmonia i la pau social com a requisit pel benestar individual.
El culte als avantpassats és un aspecte fonamental de la cultura, que dóna sentit a la vida en la seva vessant més transcendent. En el cas del Vietnam, el marxisme no ha anul·lat aquesta antiquíssima tradició xinesa, fonamental per entendre el funcionament i l’estabilitat de la societat: a cada casa hi ha un altar antigament amb tauletes amb ideogrames i avui dia amb les fotos dels avantpassats, on regularment es practiquen ofrenes, a fi que els difunts vetllin sobre els vius. Acomplir aquest ritual, saber-se protegit, atorga una pau d’esperit, ingredient essencial de la felicitat.
La Xina d’avui no és pas un exemple de societat feliç, ni molt menys. I és que, a diferència de les altres –i tot i ser l’origen de la civilització d’Extrem Orient-, el comunisme, i en particular la Revolució Cultural, varen arrasar casa per casa, totes les tradicions. I sobre aquell solar cultural s’ha desenvolupat una societat totalment desarrelada, abocada al progrés econòmic, sense cap respecte per la naturalesa, i per tant tampoc per la humana. Fins al punt que la contaminació de l’entorn compromet la mateixa existència d’una civilització que s’havia distingit per la seva saviesa. L’evolució de la Xina dóna la raó al que va dir Albert Camus, que en comptes de voler fer un món millor, més valdria que ens dediquéssim a preservar el que ja tenim.
A Occident, la ciència entén que la felicitat es localitza en darrer terme a la química del cervell –d’aquí la utopia de la píndola de la felicitat-, i mentre no arriba, es responsabilitza la ment amb el pensament positiu. Per la medicina tradicional xinesa, la base de la felicitat està relacionada amb un bon qi dels ronyons, que és l’energia més profunda i subtil de l’ésser humà. Té a veure amb la capacitat de desenvolupar el propi potencial, de trobar el propi camí a la vida, ja que poder dedicar-se a activitats que omplen, útils per la col·lectivitat, i que fan sentir-se realitzat, que és el que més aporta a la felicitat personal. Com deia Sartre, la felicitat no és fer el que hom vol, sinó voler el que hom fa.
El qi del fetge equilibrat és una condició per la falta d’agressivitat, i la seva bona circulació per la òrbita de la bufeta de la fel és imprescindible per la correcta presa de decisions. L’energia vinculada als pulmons connecta l’interior amb l’exterior i té a veure amb l’estat contemplatiu, essencial també per la felicitat.
Un altre energia estretament vinculada a la felicitat és, com no, la del cor. Però segons la cultura xinesa, no ho és quan l’alegria es desborda, ans al contrari, els esclats de rialles són interpretats com l’alliberament d’una tensió prèvia, com una expressió nerviosa, és a dir, un desequilibri. Les expressions del cor són vistes amb recel per la societat xinesa, en el sentit de que el somriure també pot ser un engany, i així s’entén la falta d’expressivitat facial, especialment quan es tracta de negocis: un somriure seductor pot ser mal interpretat. L’excés d’alegria i eufòria perjudica el cor, però amb moderació dóna un toc lúdic, amable i cordial a l’existència. Entenen que el somriure pot ser exterior, provocat per una situació agradable o graciosa -és la rialla-, però també formal, de salutació, d’educació, i que vindria a ser l’equivalent de la reverència dels japonesos, o bé pot ser un somriure de nas, fals, irònic, desconnectat del cor. Però el somriure, i el riure, també poden tenir un origen intern, desencadenat per emocions com la por, la inseguretat… o un altre que és gairebé imperceptible, que és el somriure de Buda: el de la felicitat.
Gràcies a aquesta percepció tant acurada de les energies subtils, el metge xinès pot ajudar a eliminar els obstacles que distorsionen la felicitat. Aquí diem que el rostre és el reflex de l’ànima; també els xinesos consideren que tots els canals de circulació del qi, directa o indirectament, es troben a la cara, reflectint energèticament l’estat de tot el cos, i en especial el que passa al cor. D’aquí que els tractament d’estètica amb acupuntura, a més de allisar la pell de cara i prevenir els efectes de l’envelliment sobre el rostre, tenen una acció sobre l’estat general, i en particular sobre l’ànim.
Què en podem aprendre?
La majoria de les persones estan buides i es troben malament perquè fan servir les coses per delectar el seu cor, en comptes de fer servir el cor per gaudir de les coses.
— El camí de la felicitat segons Lin-an
Totes les cultures tenen plantejaments similars pel que fa a la felicitat. Fins i tot la nostra en un temps no tant remot, si bé en els darrers anys ha agafat una deriva que ens n’allunya i en el millor dels casos converteix la felicitat en un ideal, i en el pitjor en un bé més de consum.
Un dels conceptes que les cultures tradicionals discerneixen és la diferència entre felicitat i plaer: el plaer té un origen biològic, que és la sensació que s’obté en satisfer una necessitat, i per extensió, els humans l’apliquem també a la satisfacció d’un desig. Ara bé, el plaer és una sensació agradable, però passatgera, en tant que la felicitat apareix quan hom està complert, satisfet amb el propi projecte vital i, precisament, lliure de l’imperi de les cadenes de desig.
Un dels ingredients que es presenta com imprescindible per la felicitat segons la visió occidental contemporània és la possibilitat de triar, identificada amb la llibertat, cosa que a Orient es concep com a supèrflua: són majoritàriament feliços malgrat les seves castes, sense ascensors socials, seguint l’ofici de la família, i fins i tot en matrimonis arranjats. És a dir, seguint fent el que sempre s’ha fet. La vida transcorre en un marc rígid, que no es pot traspassar, pel que les persones s’acomoden i poden aconseguir una vida plena en unes condicions que Occident difícilment acceptaria.
L’actual excés d’opcions i la pressió per assolir un model determinat de felicitat contribueix més aviat a la confusió i l’infelicitat, a més de ser una considerable pèrdua de temps en aspectes accessoris de l’existència: només cal comptar les hores que dediquem a pensar què ens posem, què mengem, què ens comprem, on anirem, què farem… En tant que la principal opció se’ns escapa, i és la de si volem ser feliços o no.
Perquè triar la felicitat és, en gran part, una opció personal: tenim més marge dels què pensem. Podem triar quines persones tractem, quina música escoltem, quins llibres llegim, quant temps estem receptius passivament a la sordidesa i les vivències negatives, i quantes a la pau, la bellesa i l’harmonia; quanta energia es dedica a la crítica i l’indignació, establint una mena de lligam mental amb el que es troba reprovable, i quanta a sintonitzar amb la natura. Què hi tenim, al cap?: la idea de salut crea salut, la idea de protecció dóna seguretat, la idea d’èxit propicia l’èxit, i l’idea de felicitat, genera felicitat. Està a les mans de tots eixamplar la consciència i alçar-la per sobre la quotidianitat.
Orient ens ensenya que la felicitat és el resultat de considerar que l’existència no ens pertany, que és una gràcia, i que el que obre les portes a la plenitud és l’absència de temor. La felicitat és connectar amb la font de l’existència, la sensació d’estar en el camí correcte, però per això cal primer creure que és possible, ja que és molt difícil accedir al que la ment creu impossible.
En canvi, es tendeix a assumir com natural un estat d’infelicitat de base, com si l’ésser humà adult tingués una mena de deficiència, com si naixés incomplert i sempre necessitat de quelcom exterior. D’aquí que cerqui entreteniments i la diversió, i quan fallen, es recorri a drogues legals o il·legals. Ben al contrari, l’organisme humà és un enginy gairebé perfecte, programat per reparar-se tot sol; el sentit de l’humor és una eina extraordinària, com també ho és sintonitzar amb la meditació, el ioga, i qualsevol pràctica o creença que obri a una dimensió espiritual. Un cop s’opta per la felicitat, no es necessiten accessoris, ja que submergir-se en la pròpia existència és, en ell mateix, una meditació, i tota la natura esdevé un temple.
A Orient són conscients que la felicitat es troba només en el present, mentre que quan és condicionada a un bé futur, s’esmuny entre els dits. Aquesta recerca de la felicitat ideal tant pròpia d’Occident, depèn de satisfer necessitats creades, sempre efímeres, que buiden l’interior de la persona, absorbida pel món exterior, i aquest és el germen de la infelicitat. Com es demostra a les societats tradicionals, com menys expectatives més satisfacció, i més capacitat de viure plenament en situacions adverses.
La felicitat condicional no existeix, no es troba al final de res, no es pot postergar a la consecució d’una fita; no és un ideal, no està localitzada en el futur, però tampoc en els records del passat. Una cosa és orientar-se i preferir, i una altra de ben diferent és condicionar el benestar a la consecució d’allò que es desitja. La felicitat és una manera de prendre’s la vida, i el camí consisteix en asserenar la ment, escoltar i deixar actuar el cor amb discerniment.
El que podem aprendre d’Orient és la importància de la serenitat i la calma mental, i d’alliberar la ment d’emocions pertorbadores. Queda clar que aquestes societats, on són excepcionals l’odi, la rancúnia, l’enveja i la por, faciliten una existència feliç. El que realment importa no és tant el que passa a la vida, sinó el que passa al cor.
El que pertorba la ment de l’home no són els esdeveniments, sinó la manera com els jutgem.
— Epictet
La infelicitat pot ser la justa contraprestació a la supèrbia, el preu que la nostra societat paga per assumir el paper de reis de la creació. La gran lliçó de l’antropologia en aquest sentit, podria ser que l’estat natural de l’home és la felicitat, i que per tant, no s’ha de buscar, sinó recuperar, permetre que sorgeixi per ella mateixa, alliberant-nos del què és superflu, a fi d’identificar el sentit de la pròpia existència.
A la naturalesa, només l’home és infeliç. La infelicitat és, doncs, una qüestió òptica, una mena de miopia que no permet veure més enllà dels infortunis i les frustracions, quan de fet, han d’anar molt maldades per a què no predomini la bellesa sobre la lletjor; la persona feliç és capaç de conviure amb les imperfeccions. El que ens ensenya Orient és que la felicitat no es troba al final d’un camí, sinó que és una manera de transitar per la vida.