(Transcripció literal d’una conferència al Museu de la Ciència de Barcelona)
Joan Senent és el promotor del cicle de “Ciència Oberta” que ara acull les Medicines Alternatives, i també és un gran coneixedor de la cultura xinesa. Ens ha parlat d’una civilització que, al menys al llarg de 2.000 anys, ha estat superior a la nostra en la utilització dels recursos naturals al servei de l’home. La medicina que pogués tenir aquesta cultura, una medicina que coneixia la circulació de la sang, per exemple, 2.000 anys abans que la descrivís Harvey, una medicina que podia aconsellar restriccions salines en els malalts cardiovasculars o renals, o que aconsellava, ja fa 2.000 anys restriccions de dolços en els diabètics i pre-diabètics, una medicina que disposava de remeis empírics tan actuals, per dir-ho d’alguna manera, com són els empastaments en els queixals corcats amb una amalgama de plata ja en el segle VI… en fi, una medicina que encara avui és la medicina que atén i és satisfactòria per a una quarta part de la humanitat, ha de tenir quelcom, ha de ser quelcom més que un conjunt de tècniques suggestives i remeis imaginaris, com moltes vegades es diu. Seria estrany que la gent que visqués en aquesta cultura anés de tant en tant al metge a fer-se suggestionar. I no només això, sinó que, a més a més, la longevitat d’aquest poble hagi estat proverbial en la història de la Humanitat.
De fet, les relacions entre les medicines d’Orient i Occident és la història de la gran incomprensió. Als segles XVII i XVIII a Occident, a Europa concretament, es va viure una autèntica xinofília: les laques, els vestits, la seda, els marfils: els papers pintats decoraven les mansions, la gent prenia te xinès.
Es deia que Xina no tan sols era l’imperi més gran conegut sinó també el més civilitzat de tots. Els científics occidentals van anar a la Xina i s’interessaven pels seus recursos naturals, per la seva tecnologia, per la construcció de canals, de ponts, de fabricació de tintes per a la indústria tèxtil…, fins i tot per l’organització social, el concurs-oposició va passar de Xina a Occident en aquella època.
En canvi, el que és pròpiament en el coneixement mèdic, poc va ser el contacte. Sembla ser que el Tai-Chi és l’origen de la gimnàstica sueca, de l’extensa matèria mèdica xinesa només la efedra i el sègol cornut van passar a la nostra farmacopea, i pràcticament no va haver cap altra connexió entre Orient i Occident. Per part dels xinesos va passar exactament el mateix. Hi havia un emperador, que es deia Tai-Chi, que estava molt interessat en l’estudi dels coneixements occidentals, es feia traduir els extractes de les revistes científiques europees de l’època i gaudia amb la polèmica que hi havia entre els metges tibetans, els xinesos i els occidentals. Es va deixar guarir, o tractar i guarir amb èxit un atac de paludisme amb quina pels metges occidentals i els va encarregar que li fessin unes làmines anatòmiques i uns escrits – que al final van resultar ser vuit volums- que contenien els coneixements mèdics occidentals. Això no va passar a la impremta imperial, sinó que es va quedar en una biblioteca reservada a la curiositat d’uns pocs. Realment, la visió d’Orient i Occident era tan diferent que no hi havia una connexió possible. Es deia, i va haver un metge que ho va deixar escrit a l’època, si els occidentals, els bàrbars marítims que deien ells, no tindrien el cor i el fetge diferent al del xinès.
Al segle XX la situació va canviar, sobretot amb la guerra contra els japonesos es van trobar per primera vegada les medicines d’Orient i d’Occident no com a rivals sinó com a aliades. Els orientals van poder apreciar l’efectivitat d’aquestes medicines en els tractaments de les ferides que necessitaven tractament quirúrgic, i també els antibiòtics, que en aquell moment començaven a ser d’ús corrent a Occident, van ser apreciats pels xinesos. Per part dels occidentals, van poder comprovar també que els remeis xinesos eren eficaços i llavors, en aquesta connexió, es va fer el germen del que ara es coneix com la “nova medicina”, és a dir, una medicina en què metges orientals i occidentals treballen actualment a la República Popular Xinesa colze a colze, mirant de treure el millor de cadascuna de les seves ciències per el bé de cada cas concret.
A Occident també va ser fa uns cinquanta anys que començaren les primeres escoles de medicina xinesa. De fet, varen ser una curiositat històrica o antropològica, marginada per la classe mèdica fins el reconeixement de la República Popular Xinesa per l’Organització de nacions, i més anecdòticament, quan el viatge del president dels Estats Units, Nixon, un periodista va tenir un atac d’apendicitis i va ser intervingut davant dels seus companys sense altra anestèsia que la que li proporcionaven unes poques agulles. La notícia i les imatges van recórrer el món i a partir d’aleshores s’ha produït el “boom”. El nombre de professionals que practiquen l’acupuntura s’ha incrementat, i amb èxit, a jutjar pel nombre de persones que acudeixen a les seves consultes, èxit del qual també dóna fe el fet que països veïns, la majoria dels països occidentals, entre ells la veïna França, Alemanya, els Estats Units, Anglaterra, Holanda, estan incorporant l’acupuntura dins dels seus sistemes de salut.
Això també va afectar al Xin-seng, que és el més preuat dels remeis, no tan sols xinesos, sinó el més preuat remei que ha existit mai a la humanitat. Es van fer tones de xin-sengs, es van repartir per Occident i la qualitat del producte malauradament no ha respost sempre a la que pot tenir en el seu país d’origen. Aquesta expansió, més comercial que per motius de salut, ha causat un dany jo crec que irreparable en el prestigi del remei.
Els xinesos, quan volen comentar aquest fenomen de l’expansió de la medicina xinesa per Occident, els agrada parlar d’un xinès que estava treballant en el manteniment d’un hospital d’una missió i que se’n va tornar cap al seu poble amb una caixa plena de xeringues i d’agulles i antibiòtics. Havia observat que tothom que tenia febre el metge li donava antibiòtics i obtenia molts bons resultats. Ell va fer el mateix amb el seu veïnat i a tothom que tenia febre li donava un antibiòtic. Això demostra als ulls dels xinesos que tant els antibiòtics com l’acupuntura són remeis poderosos; ara bé, la seva eficàcia s’amplifica quan s’utilitzen dintre dels sistemes racionals que els han generat. El fet és que encara avui la medicina tradicional xinesa és virtualment desconeguda a Occident. El motiu d’aquest desconeixement no és tant les diferències lingüístiques, les enormes diferències lingüístiques que separen la civilització alfabètica de la ideogràfica, sinó – i sobretot- les diferents estructures lògiques del pensament xinès; fins i tot les percepcions són diferents. Per exemple, el Qi; per als xinesos, el Qi és el component fonamental de l’univers i, per tant, també del cos humà. El Qi és alhora l’origen i el mitjà en el que tenen lloc els fenòmens vitals. Tots els processos, tant els anabòlics de naixement i creixement com els catabòlics d’envelliment són els resultats de les fluctuacions dinàmiques del Qi, concepte que no ve definit en cap text clàssic ni modern. Al Qi se’l coneix pel que fa. El Qi tampoc no té traducció, se l’ha de traduir per energia. I si bé aquest terme ens pot posar en contacte amb un terme igual de ric que el que pot ser el de l’enginyeria elèctrica, de fet, el pensament xinès no diferència entre matèria i energia. En tot cas hauríem d’imaginar el Qi com una energia a punt de materialitzar-se o com una matèria a punt de tornar-se energia. Diuen els clàssics: quan el Qi es recull, la matèria pren forma. Quan el Qi es dispersa, la forma es desintegra en matèria. Cal remarcar que, per estrany que pugui semblar aquest concepte a les orelles dels qui hem rebut una formació científica occidental, com a mínim pressuposa el coneixement de la relació matèria-energia des de l’antiguitat. No cal recordar que a Occident aquesta relació la coneixem des de començaments de segle, que la va descriure Einstein, i pocs anys després, l’esclat de la primera bomba atòmica la va deixar fermament assentada dintre del patrimoni científic.El pensament en termes de relativitat el coneixien els xinesos des de l’antiguitat i l’apliquen al coneixement de la salut humana i al tractament de les malalties.
Qi és una substància. No és una substància si l’entenem en el sentit vulgar d’allò que es pot veure i tocar, però sí en el sentit de qualsevol cos que existeixi objectivament en la forma que sigui. Es a dir, es pot dir que el Qi és tan substancial com un camp magnètic, en altres paraules, no es pot dir que el Qi no és menys real que les nostres hipòtesis científiques. Per exemple, quan un físic vol explicar la longitud d’ona de la llum recorre a la teoria d’Einstein dels fotons, ara bé, els fotons no són ni més reals ni menys irreals que el mateix Qi. Els acceptem en la mesura que ens expliquen satisfactòriament un fenomen. El Qi no és una metàfora en la medicina xinesa. El Qi és un fenomen real que ha permès l’explicació dels canvis orgànics, que pot mesurar la seva força i el seu moviment i el metge té mitjans de tractament per regular el seu fluix, per regular el seu moviment i per tonificar la seva deficiència. Per exemple, quan una persona va al metge i està trista, decaiguda, letàrgica, té una veu petita… en fi, amb una sèrie de símptomes així probablement el metge occidental li donarà, després d’un tractament de vitamines, si no respon, un antidepressiu; el metge xinès pot arribar a un diagnòstic que aquesta persona té una deficiència de Qi probablement a nivell del pulmó. Li donarà probablement un tractament astragal i un tractament d’acupuntura i aquesta persona es pot guarir. En la mesura que aquesta persona es posa bé hem de dir que el Qi existeix, perquè ens ha explicat, no tan sols explicat uns fenòmens, sinó que ens ha donat els elements per normalitzar-lo.
El mateix que passa amb el Qi passa amb els òrgans interns. El metge occidental està atent a l’estructura corporal i als seus canvis en el curs de la malaltia. La funció és un reflex de l’estructura. Sempre que pugui, la malaltia serà descrita en funció o pot agafar el nivell estructural o morfològic. La medicina xinesa no pot parlar d’estructures, no cerca cap mecanisme, parla de funcions, els òrgans són les funcions, parla de fenòmens únicament. I les funcions que ells descriuen no són les mateixes que descrivim aquí. Així, quan el xinès parla de ronyó poc té a veure amb el ronyó occidental. Té més a veure potser, amb l’aparell reproductor, té a veure amb el metabolisme dels ossos i de les dents, té a veure amb tota una altra constel·lació de factors que aquí no són el ronyó. Igualment quan parla del fetge. Quan el metge xinès parla d’un control de la sang, està parlant dels ulls; és a dir que l’espectre d’aquestes funcions és completament diferent de l’occidental, i no tan sols això, sinó que el metge xinès identifica coses que no existeixen, que cap anatomopatòleg ha aconseguit trobar mai. En canvi, altres que existeixen, com per exemple, les suprarenals, el pàncrees, ben importants en medicina moderna, el metge xinès no les contempla.El fet important jo crec que és que el metge xinès, encara que no reconegui el sistema endocrí, pot tractar malalties del sistema endocrí. El metge xinès encara que no reconegui el sistema nerviós, tracta malalties del sistema nerviós.
Hem de fer un esforç per entendre la medicina xinesa en els seus propis termes. Es un sistema de pensar coherent, i és de tota lògica creure que un sistema, que una civilització tan diferent com l’occidental ha de donar un coneixement o una visió del cos humà completament diferent. Les tècniques d’Occident han de servir sobretot per veure si la pràctica que es deriva d’aquesta teoria funciona o no funciona. Es a dir, si un senyor té un trastorn endocrí i té unes hormones tiroides altes, si aquestes hormones al final del tractament es normalitzen, llavors ens hem de creure la teoria de la medicina tradicional xinesa, encara que no ens la podem explicar amb la nostra lògica.
La manca de teoria anatòmica en medicina xinesa no significa que la medicina xinesa sigui científica, significa únicament que hi ha maneres de veure diferents, i no tan sols a l’est i a l’oest, sinó com estem veient al llarg d’aquest segle, dintre de la nostra mateixa civilització occidental. La concepció del món xinesa creu que en principi el món no tenia forma, no es podia distingir el dia de la nit, ni el cel de la terra, ni l’aigua del foc, no hi havia naixement ni mort. Totes les coses que coneixem es trobaven confoses, sense límits, barrejades en una unitat inamovible. La vida que coneixem aparegué el dia que el món es dividí en dos, i aquesta polaritat fonamental és el que ells diuen el yin i el yang, és l’origen de totes les coses.
Literalment, yin i yang signifiquen el costat solei i el costat obac d’una muntanya, però el seu significat es projecta a tots els nivells del cosmos a través d’un sistema de correspondència. Així, el cel resultarà d’una acumulació de yang, la terra una acumulació de yin, el dia serà yang, la nit serà yin, l’home serà yang i la dona serà yin, l’estiu serà l’època més yang, l’estació més yang, l’hivern serà l’estació més yin.
Els òrgans i teixits també, en la seva localització i funcions, pertanyeran al yin o al yang. Així, si mirem l’estructura corporal en el seu conjunt, la superfície i les extremitats seran yang en relació amb la interioritat del cos. Els òrgans, a la vegada, es diferencien en òrgans ying i òrgans yang. Els òrgans yang són aquells que estan relacionats amb el transport dels aliments i amb la digestió, els òrgans yin són òrgans més sòlids, que estan relacionats, en la medicina xinesa, amb la producció i emmagatzematge de les substàncies fonamentals. Cada aspecte yin i yang es pot dividir alhora en yin i yang, el qual alhora es pot dividir en yin i yang, és a dir yin i yang són conceptes que es poden distingir però que no es poden separar. Són conceptes complementaris que es generen l’un a l’altre, en una complexa relació dialèctica, és a dir, yin i yang no són forces materials, no són tampoc conceptes místics que transcendeixen de la racionalitat, yin i yang són uns símbols que utilitza el metge xinès per descriure els fenòmens orgànics.
Entre els abstractes yin i yang i els més concrets símptomes que es poden presentar a la pràctica diària del metge es fa una espècie de pont amb sis subdivisions del yin i del yang. Es refereixen a la profunditat de la malaltia, és a dir, una malaltia és externa o és interna, cosa que a Occident podria equivaler a dir que és aguda o és crònica. La segona naturalesa de la malaltia pot ser de naturalesa calenta o de naturalesa freda, segons les seves propietats. Recordin les qualitats de l’aigua i les qualitats del foc, i segons l’estat dels mecanismes defensius de l’individu, una malaltia pot ser d’excés o de deficiència. Evidentment, deficient, interior i fred estaran al costat del yin.
Per donar una idea del que això pot implicar en la medicina xinesa voldria fer una analogia amb la nostra medicina popular i amb la nostra medicina naturista, és a dir, gran part dels coneixements naturistes d’Occident venien recollits ja per Dioscòrides, que va ser el grec que va compilar els coneixements herbístics de la seva cultura. Això ha estat recollit per Font i Quer en un gros volum que està a quasi totes les cases, i que serveix de guia al metge naturista i a la medicina popular. Quan es fulleja aquest llibre i es mirra quines són les virtuts de les plantes medicinals, el primer que crida l’atenció des de l’òptica xinesa és que s’utilitza una terminologia occidental, és a dir, que es donen els remeis per malalties occidentals, per al mal de panxa, per a una regla dolorosa… en fi… Així, per exemple, si mirem la Valeriana trobarem que va bé per a l’insomni. Aquest tipus de raonament per a un metge xinès és un barbarisme, és a dir, què és un insomni?, quin tipus d’insomni té aquesta persona?; un metge xinès, aplicant la teoria del yin i el yang el que dirà és que la Valeriana en concret probablement va bé per l’insomni que és degut a un excés de yang en el fetge o en el cor. Llavors, és clar, si aquest insomni és produït, per exemple, per un quadre que pot ser yang, però degut, en última instància, a una deficiència yin -són conceptes relatius sempre -, llavors aquesta persona, com tantes n’hi ha, trobarà que es pren Valeriana i que queda completament decaiguda, és a dir, se li ha dispersat el yang contra tonificar el yin. La medicina xinesa permet una major precisió en el moment d’estudiar els diferents símptomes.
Es a dir, que l’aplicació del pensament xinès en termes de polaritat permet a la medicina xinesa de codificar la informació sobre una base més racional.
Occident tendeix també a dividir el món en polaritats. Es parla que una cosa és tova i una altre és dura, que és de dia i és de nit, hi ha un home i hi ha una dona. Això no té, en tot cas, aplicació com a llei de la totalitat. La física ens diu que en definitiva res no passa que no vagi acompanyat de canvis elèctrics positius i negatius, i en últim terme, ara ens han dit fa poc que tot es pot resumir en una polaritat matèria o antimatèria. de totes maneres, aquests compartiments occidentals són com estancats, són compartiments ben definits i no intercanviables, és a dir, en el cas de la medicina seria la dicotomia, cos-ànima. Hi ha el cos per una banda i l’ànima per una altra, entitats separades que de vegades es relacionen. La medicina xinesa veu les polaritats aquestes dins un continum. Hi haurà processos que seran més mentals i processos que seran més físics, però no fa aquesta divisió tallant entre físic i mental. També es podria fer el mateix amb salut i malaltia. L’objectivitat és a dir, l’organicisme de les nostres hipòtesis, que diuen que tot procés biològic tradueix uns canvis que poden ser apreciats pels sentits, i si algun procés d’aquests no els ha manifestat encara és que no tenim tècniques prou sofisticades per a veure-ho, com és el cas de les malalties mentals. El pensament xinès no ho enfoca així, és a dir, hi ha un continum entre la salut i la malaltia i, sobretot, entre l’hipervitalitat i la mort, i hi ha una graduació.
Aquesta hipòtesi fisiopatològica occidental, que comporta aquesta diferenciació entre salut i malaltia gairebé podria resultar d’una certa utilitat per al control de la població laboral. No hem d’oblidar que la medicina occidental es desenvolupa amb la societat industrial. Per altra banda li posa greus obstacles en apreciar els difícils estats de salut, els difícilment objectivables estats de salut i, en definitiva, condemna com no malalts aquells que no presentin en el seu cos uns signes o uns símptomes objectivables. Molta gent va al metge i aquest li diu: vostè no té res. Es una manca de rigor molt gran per part del metge. No es pot dir, no té res, sinó: el meu sistema no em permet veure el que vostè té. I la gent de vegades arriba a culpabilitzar-se d’això, i li agradaria tenir alguna cosa, perquè ells es troben molt malament, el que passa és que el metge li diu que no té res.
Els xinesos veuen el cos humà com un microcosmos que es mou en un macrocosmos que està en contínua transformació. Per ajustar-se necessita un bon funcionament dels seus mecanismes defensius. Quan les agressions ambientals són superiors a les seves defenses es produirà la malaltia, sigui en forma de malaltia greu o sigui en forma de petites lesions que s’aniran acumulant en el cos i que precediran d’anys les malalties orgàniques.
En definitiva, la medicina d’occident, amb tot el seu gran aparat de sirenes, ambulàncies, extirpacions, unitats de vigilància intensiva, l’única cosa que fa pensar és en una medicina que comença a actuar quan ja és massa tard, una medicina que és incapaç de veure en els petits senyals d’ahir les greus malalties de demà. Una medicina que en definitiva és incapaç d’actuar fins que els fenòmens han adquirit una intensitat tal que molts cops ja són irreversibles. Sempre que es vulgui fer una medicina preventiva, que vagi més lluny del control de les mesures higièniques ambientals o del control de les malalties epidèmiques s’haurà de pensar en la medicina tradicional xinesa. Els xinesos deien que esperar a tractar una malaltia quan s’ha desenvolupat és com aquell que comença a fer llances un cop ha començat la batalla, o aquell que comença a cavar un pou quan ja té set. L’objecte de la medicina xinesa és prevenir les malalties, guarir malalties és cosa de metges inferiors. Tant és així que durant un temps els metges xinesos eren pagats per la població que estava sana, i quan algú queia malalt deixava de pagar-lo.
En tot cas el que és clar és que tant Occident com Orient tenen la pretensió de tallar el mal per la seva arrel. El que passa és que les arrels són diferents a Occident i a Orient. A Occident, ja des d’Aristòtil, un fenomen no es coneix sinó es coneix la seva causa. Els fenòmens són reflexos d’una causa. Aquesta manera de pensar va quedar sòlidament afincada des que Pasteur va descobrir els microbis i és la lògica que utilitza el metge occidental. Cercar primer el mecanisme de producció i, si és possible, la causa. Talla, a través dels signes i els símptomes que presenta el malalt, igual que el cirurgià, per tal d’aïllar quina és la causa. Occident emfasitza la confrontació i la competència i llavors, del que es tracta, en definitiva, és de matar, controlar o extirpar la causa. Si no és així, és un paradigma de la medicina occidental, no hi ha guarició possible. I d’aquí la gran desconfiança de la medicina occidental envers les medicines holístiques, entre elles la tradicional xinesa.
Orient, tant en les seves relacions socials com en medicina, emfasitza l’harmonia. El pensament xinès no reconeix creador ni reconeix primeres causes. El macrocosmos és un macrocosmos no creat, és un macrocosmos que existeix pels dictats de la seva pròpia naturalesa, pel constant moviment del yin i del yang. El metge xinès agafa els signes i els va posant de costat, un al costat de l’altre, fins que aconsegueix una espècie de dibuix de la totalitat de la persona. Es el mateix que passa amb la terminologia xinesa. El llenguatge xinès consta de relativament poques paraules, i cadascuna d’elles tenen un ampli camp semàntic. Cada paraula pot dir moltes coses. Pot ser un verb, pot ser un adjectiu, pot ser un nom, tot depèn del context; exactament igual passa en medicina. Res no significa. Cap símptoma no vol dir res per ell mateix. Tot depèn de la seva relació amb la totalitat. El món xinès és un món sense absoluts, en que tot està íntimament relacionat. Res no es pot entendre fora del context.
Aquest pensament sense absoluts és la gran aportació de la teoria del yin i del yang a la medicina tradicional xinesa. La teoria de la trilogia específica, de totes maneres, és, ha estat, el motor dels avenços més importants que hi hagi hagut en el camp de la terapèutica a Occident. Es reconeixen malalties de causa específica, les infeccions, els factors endocrins, els factors metabòlics. L’estrès és un factor patogènic molt important. No es pot dir que sigui causa de malaltia, però està en la patogènia de moltes d’elles i Occident no té tractament per a ell, al contrari, si algú té un estrès greu probablement li donaran un tranquil·litzant. El tranquil·litzant no augmenta la capacitat de la persona de sobreposar-se a l’estrès, sinó que augmenta la capacitat d’ignorar-lo. El tranquil*litzant no augmenta la capacitat sinó que l’estaborneix. Quan aquest estrès ha arribat a generar malaltia, encara la paradoxa es fa més gran. L’infart, posem per cas, que és una malaltia en la qual l’estrès és reconegut com un factor patogènic de primera línia, el malalt és traslladat al lloc més “estressant” que hi ha dins la nostra societat, és a dir, a una unitat coronària, o a una unitat de vigilància intensiva. Tant és així que les estadístiques diuen que, per damunt dels seixanta anys, sobretot no té cap avantatge traslladar aquest tipus de malalts a una unitat coronària, ja que l’estrès que es deriva de l’aplicació de la tecnologia mèdica queda contrarestat. Es a dir, contraresta els possibles beneficis que es podrien derivar d’aquesta tecnologia.
D’altra banda, no cal dir que hi ha un gran nombre de malalties, totes de primera causa de mortalitat i de morbiditat, malalties cardiovasculars, càncer, autoimmunitàries, degeneratives en general, que no tenen causa coneguda. Per altra banda, aquestes causes conegudes es van complicant també a Occident, és a dir, quan l’endocrinòleg parla dels factors endocrins ja està parlant d’una orquestra endocrina, en el sentit que són molts elements que funcionen alhora. Orquestra que ningú no ha dit mai si hi ha director o no, en tot cas no es coneix. Igualment passa amb el sistema nerviós. El sistema nerviós fins fa poc era descrit com una espècie de centraleta on endollaves aquí i sonava allà. Ara es veu cada vegada més com un continum de parts íntimament relacionades entre elles. Igualment podríem dir amb les infeccions. Les infeccions estan plantejant ja d’una manera insistent el problema de terreny, és a dir, per què una persona s’infecta?. Per què una persona es recupera d’una infecció i en torna a agafar una altra? Per què la grip l’agafen unes persones i no unes altres? Alguns conceptes semblen ser replantejats per la mateixa ciència mèdica.
Una de les coses que enorgulleix més la medicina d’Occident són els mesuraments, els mesuraments lineals sobretot. Es treballa amb quantitats precises, amb unitats de volum, de temps, de pes. Això permet descriure alguns fenòmens, o, més que alguns fenòmens, alguns aspectes dels fenòmens amb una precisió quasi matemàtica. Però és que aquesta òbvia objectivitat de les ciències occidentals té el seu contrapunt: en separar un òrgan d’un altre, en separar l’organisme del seu medi ambient, en anar del món microscòpic al macroscòpic i de la base anatòmica a la funció, el pensament occidental es perd en infinitat de detalls del microcosmos, és, per dir-ho d’alguna manera, com si tingués una espècie de miopia. Com més a prop mira, més s’allunya de la capacitat real de síntesi.
El taoisme en canvi, ha ensenyat al metge xinès que la vida és massa complexa perquè la ment humana pugui abastar-la. L’única cosa que podem fer és una aproximació. El metge xinès disposa d’uns estàndards de mesures que són imatges del macrocosmos. Té sistemes de diagnosi i sistemes de tractament. El procediment del metge xinès recorda una mica el del pintor xinès. El pintor xinès quan fa un quadre, allò que cerca és l’harmonia entre els diversos elements que compondran aquella pintura. El metge xinès el que fa és, davant d’una persona concreta, veure quins són els models de desharmonia, veure on es troba el desequilibri per intentar corregir-lo després. Bé això, evidentment, converteix la ciència xinesa en un art per la síntesi, però al mateix temps la medicina xinesa és una ciència, és una ciència en el sentit que està basada en una observació conscient dels fenòmens vitals i que està guiada per un procés de pensament racional, lògic i comunicable. El llenguatge xinès, com estem veient, ens sona més familiar a les nostres pròpies ciències occidentals que no pas al de la medicina. La medicina occidental se’ns està presentant desfasada respecte als pressupostos de les pròpies ciències occidentals. En l’època de la mecànica quàntica, que nega el fet d’estudiar el món en parts separades i independents, la medicina – em refereixo a la medicina oficial- està treballant encara amb un concepte maquinista del Renaixement: un home és un conjunt d’òrgans.
Sabem que, malauradament, el pensament mèdic ha anat sempre bastant endarrerit respecte de les altres ciències. Les innovacions han estat costoses sempre. El senyor que va descobrir allò tan típic dels metges, el fonendoscòpic, va ser molt mal vist per la classe mèdica de la seva època. El qui va descriure per primera vegada la circulació de la sang ja sabeu que va ser cremat, el segon es va quedar sense clientela. Sabem també, això ens ho diu la història, que van passar tres-cents anys abans que els pressupostos de la química de Paracels fossin reconeguts per la medicina oficial. Han passat tres-cents anys també perquè els conceptes mecanicistes de Newton passessin a la medicina oficial. Ara ja fa cinquanta anys que es parla de la mecànica quàntica, i nosaltres seguim encara jugant amb boles de billar en el sentit que això fa allò i allò fa allò altre. El dia que la medicina oficial es vulgui posar al dia respecte a la ciència física haurà de girar els ulls cap a la medicina tradicional xinesa, ja que aquesta fa tres mil anys que està parlant de les condicions d’una malaltia. El metge xinès és un metge expert en les condicions d’una malaltia.
De tota manera, l’objecte de la medicina és el de guarir, i el que guareix no són els pressupostos més o menys científics, més o menys racionals (el 2 i 2 són quatre no ha guarit mai ningú), sinó els recursos terapèutics de què disposa una ciència en concret. Com diuen els occidentals d’una manera molt gràfica, l’arsenal terapèutic, amb els seus conceptes bèl·lics de la malaltia.
Lluny del caràcter especulatiu que li atribueix Occident, la matèria mèdica xinesa, està dominada per la idea d’eficàcia. Disposa d’una matèria mèdica extensíssima, que ha explorat sistemàticament els regnes vegetals, minerals i animal, descrivint les accions de les substàncies, de moltíssimes substàncies del medi ambient sobre l’organisme, detectades amb els seus peculiars mètodes de diagnosi, disposa de l’acupuntura, el “tai-chi”, el massatge, com més importants. Es considerava que el metge xinès que dominava aquest art podia mantenir en estat de bona salut el cent per cent de la població que tenia encomanada. Es remarcable que el metge xinès no tenia, com aquí una organització col·legial que jutgés l’ortodòxia del seu procediment, i als ulls de la qual la sort d’un malalt vol dir que la malaltia era maligna, que el malalt era hipersensible a la medicació, o bé que forma part d’un risc estadísticament previsible. El metge xinès estava sotmès al més rígid dels criteris d’efectivitat, és a dir, la salut i la longevitat. Tant és així que, quan a algun metge se li moria un pacient que no fos de vellesa o de resultes d’un accident greu havia d’encendre a la porta de casa seva un llumet d’oli per donar avís del que havia passat.
El més conegut dels procediments terapèutics a Occident és l’acupuntura. L’acupuntura és un procediment antiquíssim, s’han trobat agulles fetes amb ossos, amb banya, es veu que es feien també amb estelles de bambú, després es van fer amb coure, amb plata… i ara es treballa amb acer inoxidable, perquè en definitiva, del que es tracta amb l’acupuntura no és de fer mal, com sembla que diuen algunes escoles occidentals que ho han teoritzat, l’acupuntura segons elles funcionaria per una espècie de sistema de distraccions, és a dir, tu fas mal per aquí i així t’oblides de l’altre mal. Això ha estat teoritzat per acupuntors, sinó que el que se cerca és una sensació semblant i l’electricitat, que el metge mateix pot notar a la punta dels dits com una sensació com aquell qui està pescant i pica el peix, i que és l’arribada del “Qi”. La paraula acupuntura és una adaptació molt seva dels jesuïtes de la paraula “txen-txiao”, que literalment vol dir agulles més un procediment terapèutic inseparable de l’acupuntura i que consisteix en l’aplicació de calor en determinats punts del cos humà. La calor normalment resulta de la combustió d’una planta, de l’artemisa. L’objecte de l’acupuntura és curar les malalties, reequilibrar l’organisme a base de reduir l’excés, refredar el calor, moure el que està estancat i tonificar el que està deficient.
L’efectivitat de l’acupuntura és difícil de dir. En tot cas el que hem de dir és que la importància de la medicina xinesa rau en la medicina preventiva, i d’això evidentment és molt difícil de donar dades estadístiques. D’altra banda queda clar que la medicina xinesa no tracta malalties, sinó que tracta malalts, aleshores quan es tracta de parlar de l’efectivitat de l’acupuntura ens veiem obligats a utilitzar uns termes occidentals que no sempre seran certs del tot.
El que sí es pot dir és que a Occident s’ha tractat amb èxit en una sèrie de malalties, per exemple neuràlgies de qualsevol tipus, migranyes, lumbago, ciàtica… també s’ha fet servir en rehabilitació: hemiplexies, paraplegies, fractures… Totes aquestes malalties que estic dient ara, a Occident la tècnica de l’acupuntura ja ha entrat per la porta gran, és a dir, està en molts hospitals d’Occident que, ara, ja tenen departaments d’acupuntura que tracten, en primera instància, aquests processos per a la medicina xinesa.
La patologia del dolor és un altre exemple: l’artrosi, l’artritis, també es poden tractar, les distensions lligamentoses i musculars, la dismenorrea i trastorns funcionals del cicle femení obtenen tan bons resultats que alguns ginecòlegs s’han especialitzat en acupuntura ginecològica, cosa que és absurda des del punt de vista xinès.
Evidentment, totes les malalties psicosomàtiques i les que no tenen tractament o de causa desconeguda, com per exemple l’asma, les al·lèrgies, l’insomni, les palpitacions, els vertígens, la impotència, els xiulets d’orella, el principi de cataractes, miopia, hipertensió, taquicàrdia, etc. A tot això s’ha aplicat a Occident amb bon resultat així com, també, en l’hepatitis crònica. Aquí, l’hepatitis crònica ve definida per unes transaminases, se’n poden diferenciar dos o tres tipus, i el tractament és igual en tots ells, és a dir, s’està buscant una medecina que tracti l’hepatitis, i no s’ha trobat encara. Orient diferenciarà 8 gran tipus d’hepatitis crònica. Aquests 8 grans tipus tenen 8 tractaments diferents. La medicina xinesa és molt meticulosa, és molt més curosa, per això és també molt més efectiva.
Un altre capítol són les cardiopaties coronàries, el tractament de les quals, segons dades estadístiques, està pels voltants del 95 per cent d’efectivitat.
Per això són els treballs que fan als hospitals xinesos, i que jo sàpiga, a Occident… en fi, deixem-ho. Es a dir, quins són els límits de l’acupuntura? Els límits de l’acupuntura són: quan una malaltia està molt desenvolupada, les epidèmies i els accidents. Aquestes són coses que escapen completament de l’àmbit de l’acupuntura. Els èxits són les malalties cròniques, l’augment de la resistència de la persona i els tractaments de la Tercera Edat.
Però si l’acupuntura és poc coneguda, la matèria mèdica xinesa encara ho és menys, i és curiós, perquè el que és desconegut a Xina és la figura del metge acupuntor, jo no n’he vist mai cap a Xina. Es a dir, el metge xinès és un metge que treballa amb un cos de coneixements, és un metge que treballa amb una sèrie de procediments, però un metge que es dediqui només a l’acupuntura no existeix a Xina. Evidentment treballen també amb acupuntura, però no exclusivament, com passa aquí.
La matèria mèdica xinesa, com que se’ns fa tard, la vull caracteritzar només amb un parell de coses: primer, ha estudiat d’una manera minuciosa l’acció de les substàncies del medi ambient sobre l’ésser humà. Això no ho ha fet en un laboratori, ni amb rates, ni amb assaigs clínics controlats, com es diuen ara, sinó que l’únic laboratori que ha tingut ha estat l’home en la seva vida quotidiana, qui al cap i a la fi és qui l’aprèn.
La diferència important respecte a la nostra farmacologia rau en les diferents prioritats i criteris que guien la recerca del metge xinès. Ell cerca, sobretot, trobar aquella substància que augmenti la vitalitat de la persona essent completament atòxica. Aquestes substàncies, que n’hi ha unes quantes, són els remeis que diuen “sobirans”. Per sota d’ells, i amb el grau de “ministre” que els donen ells, hi ha una sèrie de substàncies que ja tenen una acció més específica sobre determinats desequilibris orgànics. Hem de pensar que sempre que parlem de farmacologia o d’herbalisme, especificat va lligat a toxicitat. Sí, més específiques són una mica més tòxiques, tòxiques en pla xinès, no en pla occidental, no es pot comparar. Així com la nostra farmacologia per raons internes a la pròpia dinàmica de selecció de productes contra malalties troba sempre drogues potents i per tan tòxiques en la medicina xinesa la toxicitat sempre és mínima. El tercer grup de drogues més selectives, per dir-ho d’alguna manera, i d’una toxicitat una mica més gran.
Aquests remeis rara vegada es donen sols. Sempre són un conjunt d’herbes o d’altres ingredients minerals o animals, que es donen en unes quantitats constants, en proporcions fixes per arreglar determinats desequilibris orgànics. Val a dir que aquesta recerca s’ha fet per assaig i error durant 3.000 anys i que sens dubte podem dir que és la més experimentada de les medicines que hi ha en aquest moment sobre la capa de la terra.
Per últim, volia fer un petit comentari sobre aquesta guerra de religions que a vegades tenim els metges, de les quals la gent no en té cap culpa però rep les conseqüències. Hi ha sempre a Occident en el camp de la medicina qui ha tingut la veritat. En aquest moment, la veritat la té la medicina oficial, la resta és superstició, el malalt és apsicosomàtic, o bé la malaltia és d’aquelles que es guareixen soles, quan es guareixen, és clar. Aquest fet és constant en el pensament mèdic occidental. Hipòcrates, quan va dir que hauríem de veure la malaltia com generada pel propi organisme i en la mesura que l’organisme pot generar la malaltia ell mateix l’ha de guarir i l’única cosa que pot fer el metge és ajudar en aquest procés de restauració interna del cos humà, va ser ja contestat pels empiristes. Els empiristes deien: no hi ha malalts, hi ha malalties. Deien: a cada símptoma, una malaltia i per a cada malaltia, una medecina, i la resta són paraules. Això ha estat constant dintre el pensament mèdic occidental. Els segles XVII i XVIII enfrontaven els químics amb els galènics, els galènics eren llavors l’ortodòxia. El segle XIX els químics van ser reconeguts pel poder, i llavors els galènics van quedar com uns romàntics, i els homeòpates també van despotricar contra ells. En aquest moment la medicina oficial és una medicina absolutament empírica i nega qualsevol percepció que no sigui la seva. I en aquest punt jo crec que ha de quedar clara una qüestió: no hi ha, a la meva manera de veure, cap alternativa a la medicina oficial. Quan un pàncrees deixa de funcionar, quan un nen es deshidrata, quan una persona té la sort de sobreviure després d’haver tingut la desgràcia de caure d’un setè pis, no hi ha alternativa a la medicina oficial. No hi ha alternativa a les medicines naturals per tot el que suposi augment de la resistència a la malaltia, per la medicina preventiva individual, per les psicosomàtiques, aquestes submalalties, malalties cròniques, i una llarga llista que, per les escoles d’Occident no té tractament. Després hi ha un grup en comú, el qual tant en medicines naturals com en l’oficial tenen tractament. En aquest cas s’ha de triar sempre, a igualtat d’efectivitat, evidentment, aquella que sigui menys tòxica, és a dir, les medicines naturals.
És a dir, no hi ha medicines alternatives, hi ha, en tot cas, medicines complementàries. Medicines complementàries que han de convergir cap a una medicina única i universal que reculli les aportacions de tots els corrents de pensament que l’home ha inventat al llarg dels segles i les posi al servei de cada cas concret, pel benefici de tots nosaltres, amén.
