Menjar algues

Alimentación y dietasLa salud en tus manosMedicina orientalMedicina popularRadio

Les algues són els vegetals més simples i autònoms que existeixen: no tenen arrels ni canals per a la circulació, ni saba, flors, fruits o llavors. Es fixen a les roques i al fons marí, i s’alimenten per tota la seva superfície dels nutrients en suspensió del seu entorn directament per osmosi, igual que fan les cèl·lules del nostre organisme. Concentren, doncs, els minerals i les proteïnes de l’aigua de mar: són concentrats de mar.

En menjar algues és interessant tenir en compte que es tracta dels primers vegetals, un dels primers organismes vius, i els primers i més senzills transformadors de l’energia dels sol: gràcies a la clorofil·la, que realitza la fotosíntesi, transformen el CO2 en hidrats de carboni, desprenent oxigen. Són les primeres plantes vives, i són també les que fan possible la vida dels animals, ja que elles soles produeixen del 50 al 70% de l’oxigen de l’atmosfera. Les algues estan, doncs, a la base de la cadena alimentària, en la qual com més lluny de nosaltres està un aliment, com més primari, més assimilable és; i com més a prop ens alimenten de la font d’energia, més saludable és per als humans i per al planeta. I cap aliment, com les algues, està més a prop de la font d’energia primordial: el sol.

Les algues s’han consumit tradicionalment sobretot al Japó, però també a Corea, les illes del Pacífic i als extrems de la costa americana, prop dels pols (Xile i Alaska). És a dir, normalment en climes freds, on escassegen les verdures terrestres, i en el cas del Japó degut a la gran densitat de població acumulada al llarg de la costa. A Europa només es consumien una mica a les illes britàniques, però gens a la conca mediterrània, tant rica en alternatives vegetals. Aquí l’interès per les algues ha arribat primer de forma minoritària amb la cuina macrobiòtica, i més recentment amb els restaurants japonesos. En els darrers temps s’ha ampliat molt l’oferta, i també la confusió sobre els seu ús i propietats. Al Japó, que és el país on millor es coneixen les algues i estan més integrades en la seva gastronomia, en cap cas constitueixen la base de la seva alimentació, ni tant sols són l’ingredient principal de cap plat, sinó que es fan servir en poca quantitat per acompanyar i enriquir altres aliments; són un excel·lent complement de l’arròs integral, els azuki, les llenties o les sopes i fideus. Les amanides d’algues són un invent occidental que despertaria perplexitat al Japó.

I això és així perquè són uns vegetals molt rics en nutrients; n’hi ha prou amb una cullerada d’algues hidratades al dia per aportar a l’organisme els minerals que necessita. L’excés fóra contraproduent. Avui, aquest suplement de minerals és més necessari que mai degut a l’empobriment del sòl agrícola, conseqüència dels conreus intensius. Per això, i per la seva abundància, hi ha qui els considera l’aliment del futur. A més, són autònomes i de fàcil conreu, i com que la demanda ha superat de molt els recursos naturals, al mercat cada dia se’n troben menys de silvestres. Actualment, el 90% de les algues són conreades, -un conreu semblant al dels musclos-, i s’estan començant a fer cultius en basses amb aigua de mar, i experimentant amb varietats modificades genèticament.

Encara que vinguin acompanyades de les grans expectatives pròpies de tota novetat, les algues no es poden considerar un recurs terapèutic, sinó un bon complement dietètic com ho podria ser la mateixa aigua de mar. Nomes són terapèutiques en la mesura en que el bon aliment és medicina; en aquest sentit, són bones també per a la salut de les plantes, doncs a banda d’aportar minerals, contribueixen a la retenció d’aigua, mantenint l’humitat. Això, a part de fertilitzar, fa que les plantes siguin més resistents a algunes plagues, és a dir, igual que en els humans, és la bona salut la que fa que siguin més resistents a les malalties.

Els entusiastes de les algues els atribueixen una acció especialment beneficiosa per la desmineralització, com a activador del metabolisme per l’excés del pes, però també per la recuperació de la convalescència, els retards de creixement, l’envelliment prematur, i fins i tot com a prevenció del càncer, doncs s’ha vist que les poblacions que mengen més algues tenen menys càncer, quan de fet tindria més sentit associar-ho a les poblacions que segueixen la dieta i estil de vida tradicional. En tot cas, degut a la seva riquesa en iode, estan contraindicades en casos d’hipertiroidisme.

Les novetats fan miracles, sempre n’han fet, molt especialment les cultures que han abandonat i menystenen els seus remeis tradicionals. Però en els països on els consum d’algues és habitual no se’ls atribueixen tantes virtuts com allí on són nouvingudes.

En la medicina xinesa, que disposa de la matèria mèdica més extensa, ha explorat l’acció d’innumerables substàncies dels regnes vegetal, animal i mineral sobre l’organisme humà, i ha sabut trobar les virtuts medicinals de remeis tant insòlits com l’os de tigre, la banya de cérvol o de rinoceront, el cavallet de mar o les pedres de la bufeta de la fel del bou, les algues no hi tenen cap paper rellevant.

Els japonesos, però, que van adoptar i adaptar la medicina xinesa, sí que van donar un petit lloc a les algues en la seva terapèutica; en general, es considera que són de naturalesa freda i que afecten l’energia del ronyó, i popularment tenen fama de ser bones per evitar l’aparició dels cabells blancs. Per exemple, l’alga kombu, amb la que es fa el dashi (brou base de la cuina japonesa amb el que es prepara la sopa de miso, el caldo dels fideus…) i s’usa per coure les llegums, és de naturalesa freda, diürètica, i es recomanava en casos d’edemes i flemes. Així, a un malalt amb edemes se li podia aconsellar una sopa amb carpa i kombu, amb la que millorar la diüresi i resoldre la retenció de líquids. A Okinawa, per a les malalties del cor, es bullia l’alga kombu amb pop i azuki; mentre que per l’hipertensió es feia bullir amb xiitake. També a Okinawa, un remei popular per la diabetis era bullir el kombu amb azuki i carabassa. Pel mal d’estómac i l’acidesa, es bullia amb verdures, pels refredats amb calamars secs i taronja, i per l’estrenyiment es preparava kombu només amb aigua calenta. En el cas de la wakame, que també és diürètica, la medicina popular l’aconsellava per netejar la sang després del part. L’hiziki es recomanava per l’anèmia i per activar la circulació, i l’arame per les malalties ginecològiques.

Això dóna idea de la minuciosa observació de l’acció de les algues en la medicina popular japonesa. Són remeis, però, que avui han caigut en desús, més que res perquè es disposa d’altres recursos més eficaços. Per això, cal considerar les algues més que res com un bon complement dietètic, i un ingredient que, en petites quantitats, pot enriquir i fer més saborosa la nostra gastronomia.

Amb motiu del programa de radio, vaig demanar a un company japonès, Toru Nakamura, sobre els usos tradicionals de les algues, i em va enviar aquesta relació, que dóna idea del meticulós estudi del productes de la naturalesa sobre l’organisme en la cultura oriental. Tot i que actualment té poca aplicació, és d’interès per a qui vulgui aprofundir en les virtuts medicinals de les algues.

Contenidos relacionados

Menú