Què se n’ha fet de la virtut?

Radio

Si el rostre de la virtut es pogués veure, enamoraria tothom.

— Plató

Hay dos clases de hombres, los que viven hablando de las virtudes y los que se limitan a tenerlas.

— Antonio Machado

Quan veieu un home savi, penseu a igualar les seves virtuts; quan veieu un home sense virtut, examineu-vos a vosaltres mateixos.

— Confuci

De virtut n’hi ha d’una classe; de maldat, moltes.

— Plató

La virtut no consisteix en abstenir-se del vici sinó en no desitjar-lo.

— George Bernard Shaw

La virtud tiene en sí todas las cosas, y todas le faltan a quien no la tiene.

— Lope de Vega
Un mot en perill d’extinció

En totes les tradicions la virtut és considerada condició indispensable pel perfeccionament de l’ésser humà. Un concepte tan valorat al llarg de tota la història ha desaparegut quasi completament del nostre lèxic. Virtut és una paraula que només s’utilitza de manera excepcional i també la trobem rarament en lletra impresa; podem agafar un munt de diaris i revistes i, en cas de que aparegui, probablement estarà a les pàgines d’espectacles o, més lluny encara del seu significat original, en la secció esportiva. No penseu trobar-la en la secció de societat ni en la de política, ni en la d’internacional, ni en les notícies locals… ni tant sols les benèvoles necrològiques adjectiven de virtuós al finat. Avui dia només és virtuós qui excel•leix en el domini d’un instrument musical: la virtut ha derivat en virtuosisme, ha deixat de ser un qualificatiu ètic del comportament humà per assenyalar el domini d’una tècnica instrumental.

La virtut era un terme que s’utilitzava també àmpliament per denominar l’acció beneficiosa de les plantes. En els darrers temps, però, les plantes ja no tenen virtuts sinó propietats. Com a conseqüència del domini de l’home sobre la natura, totes les coses, incloent-hi les plantes i els animals, s’han vist reduïdes a la condició de matèries primeres, i només són considerades valuoses en la mesura en que serveixen als industriosos humans. I com part de la natura que som, darrere les plantes i els animals, sembla que els mateixos homes hem deixat de tenir virtut i, com les coses inanimades i la resta d’éssers vivents, a les persones ja no se les considera per la seva virtut sinó per l’utilitat.

Es tracta potser de la desaparició d’una paraula més o és que en desaparèixer la potència de naturalesa moral pròpia de l’home, virtut (juntament amb els seus sinònims de puresa, benvolença o honestedat) no s’empra perquè no té sentit anomenar el que ja no existeix?

Avui en dia segueix havent-hi persones virtuoses, i segurament més del que se sol pensar. Però els vicis destaquen més que les virtuts, perquè el vici és ostentós i la virtut és discreta. El que està clar és que la virtut no havia esta mai tant poc estimada. Que lluny queden els temps en que Cervantes escrivia:

Entre los buenos es fuero
que valga la virtut más que el dinero.
El futur de la virtut tampoc va escapar al perspicaç Quevedo:
A la virtud llamarán locura
dirán es fingimiento tu cordura.
Ara que es comencen a trobar a faltar els valors, especialment en l’educació dels nens, val la pena recuperar aquest concepte de virtut que, ben entès, pot ser una guia pel comportament humà vers l’harmonia personal i social.

Però, què vol dir ser virtuós?

Al segle XIX la moral va esdevenir un conjunt de normes que reduïen al creient a una timorata mediocritat. Hereus d’aquest imaginari victorià i d’un ambient repressor, avui la persona qualificada de virtuosa es concebuda en realitat com infeliç, mancada d’imaginació i coratge, i potser també de la intel·ligència necessària per viure la seva vida; virtuós ha esdevingut sinònim de dèbil i pobre d’esperit.

Tot al llarg del s.XX el mot virtut s’ha tergiversat i ha deixat de ser un valor: la fortalesa dels humans, per passar a ser sinònim de debilitat. Però la virtut és tot el contrari de debilitat; la virtut és capacitat, potència, eficàcia, poder, potestat. Virtut significa ‘força’, tal com ens revela la seva etimologia: de vir, ‘home’, ‘mascle adult’, ‘viril’, possiblement de la mateixa família que l’indoeuropeu wei, ‘força vital’.

Virtut és força i, sobretot, enteresa interior. Virtut és fermesa, fortalesa mental. La fortalesa és l’energia de l’esperit, la força de la voluntat, el que fa que sempre es pugui actuar segons el dictat de la consciència. Sense fortalesa no hi ha virtut, ja que la voluntat queda aturada pel temor o la desídia. La fortalesa es mostra enfront del perill i l’adversitat, enrobusteix l’ànim de tal manera que no es deixa intimidar pels perills o els mals corporals. “La virtut resplendeix en la desgràcia”, afirmava Aristòtil. També es manifesta en els ideals nobles.

El virtuós no es deixa acovardir; pot ser que la situació faci aconsellable no actuar, però això no implica claudicar interiorment; el que més tem el virtuós és actuar en contra de la pròpia consciència. La fortalesa no només es posa de manifest en la desgracia sinó també en l’èxit: un mediocre mai es recupera d’un èxit. La satisfacció de l’èxit propicia l’estancament. Un acte únic, per heroic que sigui, no converteix una persona en virtuosa: la virtut és un hàbit.

La virtut no és només l’oposat al vici com predica el catolicisme, és més que un punt mig entre dos vicis oposats, com deia Aristòtil, sinó que, com afirma la saviesa oriental, és una manera d’estar en el món caracteritzada pel despreniment. No consisteix en abstenir-se del vici ni moure’s per la corda fluixa de la mediocritat, sinó en no desitjar-lo. La virtut és una sola: la tendència a fer el bé, la disposició de l’ànima per l’actuació conforme a la llei moral i, sobretot, la capacitat de l’ànim per defugir tal o qual ordre de transgressions. La virtut és ferma i estable. La virtut consisteix en respondre sempre a un nivell més elevat de consciència.

La virtut és una victòria sobre nosaltres mateixos?

Ha de ser fruit del sacrifici? Un triomf sobre les passions? Lluitar en contra d’un mateix no és d’entrada una batalla perduda? Aquí hi ha la gran diferència entre Orient i Occident, entre les cultures que consideren que l’ésser humà neix bo i les que creuen que neix en pecat. Pel pensament oriental és inconcebible enfrontar l’home amb ell mateix. “Posa l’home en harmonia amb la naturalesa i tot el món obeirà. Si les lleis i les disposicions van contra la naturalesa de les persones, podran ser promulgades, però no seran obeïdes”, deia Wen-tzu. En canvi, mantenir les persones sempre en pecat, en falta, en el deute, pot ser un bon mitjà per tenir-les estacades a la culpa, però no per formar persones virtuoses. La virtut no es resumeix en que la força de voluntat se sobreposi a les temptacions, ni en la capacitat de no caure en els vicis, sinó en viure de tal manera que la imperfecció no sigui desitjada. “L’home superior practica la virtut sense adonar-se’n, l’home ordinari la practica amb intenció” resa un proverbi xinès.

Segons els savis xinesos, tots els homes tenen dins seu la llavor de la virtut, però aquesta bondat natural ha de ser conreada. D’aquesta manera, la gran diferència que existeix entre l’ésser humà i l’animal s’escurça quan l’home no està sotmès a la influència dels bons exemples i dels bons mestres. Per això, Confuci, com tots els grans educadors xinesos, donen una gran importància a l’educació i al medi, ja que poden o bé corrompre de manera definitiva, o fer d’ella una persona de bé.

En un ambient en el que l’egoisme és la norma, predomina la inseguretat, la fragilitat i les dificultats per adaptar-se al flux de la vida. Es troba a faltar la virtut de la fortalesa i s’expandeix com una taca d’oli un concepte nou de trinca, directament importat dels EUA, que és el de la falta d’autoestima. Però no hi ha millor autoestima que la que deriva de la pràctica de la virtut. La virtut és altruista per definició, mentre que moltes de les propostes d’autoajuda estan centrades en el culte a l’individu. Com sempre diu el monjo budista Ricard Rotllán, col·laborador d’aquest programa: és imprescindible actuar en benefici de tots els éssers. Potser fóra convenient posar en molts llibres d’autoajuda un rètol que, a l’estil de “el tabac perjudica seriosament la salut”, digués: “L’egocentrisme és la base de totes les neurosis”.

La virtut recompensada

La nostra cultura ha tendit a situar la recompensa de la virtut en l’altra vida, i per això cal caminar impertorbable entre els esbarzers d’aquesta vall de llàgrimes resistint-se a les temptacions que contínuament pretenen seduir amb els plaers d’aquest món. Però, situar la recompensa de la virtut en el termini de la vida és, possiblement, una concepció molt poc virtuosa de la virtut i de la vida.

En definitiva, el que dóna felicitat és l’harmonia, a la que s’arriba per un camí de perfeccionament mitjançant la pràctica de la virtut. Aquest camí no només té aspectes ètics sinó també intel·lectuals, no només pràctics sinó també teòrics. Això comporta des de l’estudi de textos fins a la contemplació de la natura i la reflexió sobre els models del passat, però sobretot la relació amb persones que, amb el seu exemple, fomentin la virtut. El camí de la virtut és el mateix que el de la felicitat: la desafecció de les qüestions mundanes. És també el camí de la salut, doncs evita mals tant freqüents com l’ansietat, el desànim i la infelicitat.

Lluny de cercar la satisfacció immediata dels desitjos, el virtuós procura enfortir els fonaments de la veritable felicitat, que és la pau interior, així com evitar el que provoca afliccions mentals i, tard o d’hora, condueix al patiment. D’aquesta manera, el cultiu de la virtut és una mirada a llarg termini.

Pot haver-hi millor gratificació per la virtut que l’alegria que desprèn l’autèntica bona consciència? El valor de la virtut és moral; virtut és igual a riquesa moral, i això implica la tranquil·litat de la consciència. Perquè, en definitiva, la virtut presideix la plenitud de la vida interior i és el fonament de la vida espiritual.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Rellena este campo
Rellena este campo
Por favor, introduce una dirección de correo electrónico válida.
Necesita estar de acuerdo con los términos para continuar

Contenidos relacionados

Menú