Molta activitat i poc repòs
Vist des del segle XXI, la vida de l’homo sapiens des dels seus orígens fins fa ben poc ha transcorregut plàcidament (avui la trobaríem esgotadora i avorrida): amb eines rudimentàries, sense electrodomèstics ni automòbils; el treball i els desplaçaments requerien molta despesa física, però les nits eren llargues, sobretot a l’hivern, i permetien recuperar-se. Ha estat només des de fa un segle, a mesura que ha augmentat la intensitat de la llum de les bombetes, que la vida s’ha anat agitant progressivament: primer la radio, desprès el tocadiscos, el televisor, l’ordinador i les seves inacabables possibilitats de treball, estudi i distracció i, darrerament, els mòbils i, en general, les noves tecnologies han anat allargant i accelerant l’activitat i reduint el repòs tant de nit com de dia. A això s’hi sumen ara petites irritacions quotidianes persistents, característiques de la vida urbana, que afecten el sistema nerviós a nivell inconscient: sorolls, trànsit, una desfilada incessant d’imatges impactants… estímuls continus que colpegen i mantenen sempre alerta el sistema nerviós.
El repòs és una necessitat bàsica del cos, com la fam, la set o la son. Però així com la gana se sol saciar abans no es manifesti i, bé o malament, es calma també la set, la son es retalla i es redueix tant com es pot. I pel que fa la fatiga psíquica, simplement es menysté: està mal vista, és sinònim de peresa, debilitat i està molt mal considerada. Aquesta societat hiperactiva valora l’activitat i menysté la necessitat de repòs; potser per ser nova en l’evolució –mai l’ésser humà havia estat tan atrafegat–, ha generat un reflex antinatural, molt ben vist socialment, d’oposar-se a la fatiga psíquica a fi de portar l’activitat fins a límits malaltissos, entrant en cercles viciosos en els que per manca de recuperació del sistema nerviós, la baixa energia genera ansietat, baix rendiment, acumulació de feina i de preocupacions, més ansietat i negació del repòs imprescindible per a que el cervell recuperi el seu equilibri. Això és al que avui dia s’anomena estrès.
Com emmalalteix l’estrès
Aquesta nova manera de viure, la manca d’activitat física i l’excés d’activitat psíquica condicionen la patologia del nostre temps.
L’estrès, la tensió nerviosa, és la reacció de l’organisme que posa en marxa els mecanismes per afrontar una situació que percep com a amenaçant: el sistema nerviós simpàtic fa que el cor bategui més de pressa per enviar més sang i oxigen als músculs, accelera la respiració, dilata les pupiles; predomina sobre el parasimpàtic, alentint-se la digestió i els moviments intestinals a fi d’estalviar energia i dedicar els recursos a l’atac o la fugida. S’alliberen adrenalina, noradrenalina i glucocorticoides que proporcionen més energia en forma de glucosa, i els músculs es tensen per fer possibles moviments més ràpids i eficients, augmentant la refrigeració en forma de suor, etcètera.
Aquestes reaccions, que s’han anat desenvolupant en el curs de l’evolució, són molt útils per afrontar un animal o un enemic. Són fisiològiques, normals, quan es tracta de situacions esporàdiques, però quan es mantenen en el temps, molts cops sense tan sols identificar-ne el perill, alteren el funcionament de l’organisme i poden acabar fent-lo malbé.
Avui ja no ens hem d’afrontar a un os o escapar d’un lleó, sinó que són les hipoteques de tot tipus les que ens persegueixen. Excés de treball, excés de compromisos, masses responsabilitats, i a més, tot al llarg del dia hem d’afrontar un munt de situacions inquietants, que ens preocupen, que no ens agraden, que alteren la nostra tranquil·litat. I a sobre de tot, la por: a perdre la feina o l’amor de la parella, a suspendre el curs, que els passi res als fills, la por de no estar a l’alçada de les circumstàncies, por a emmalaltir… La por és l’emoció que regeix la nostra societat, i la principal font d’estrès. No és estrany, doncs, que en aquestes circumstàncies moltes persones tinguin els nervis a flor de pell i visquin en un estat de permanent agitació fins al punt d’haver oblidat el que és viure tranquil.
Són incomptables les situacions estressants en les que un ciutadà es pot trobar al llarg del dia, però el que sobretot altera l’organisme és la impossibilitat de reacció, la restricció de la llibertat d’actuar davant de l’arbitrarietat i la injustícia. Hi ha tants moments durant el dia en les que hom es troba havent d’acatar normes absurdes i sentint-se impotent davant de circumstàncies personals i socials indignants: des d’estar aturat en un embús quan es té pressa, atrapat en una feina insatisfactòria, o aguantar una esbroncada del cap, sense possibilitat de rèplica ni d’escapatòria, atac ni fugida, només perquè ell també està estressat, a la manipulació informativa, la política al servei de les finances o la societat regida per interessos econòmics. A tot això, la resposta natural del cos queda reprimida, bloquejada en forma de tensió muscular.
L’estrès és tant generalitzat que és assumit com a normal, i només es considera com a tal quan ja sobrepassa la capacitat d’adaptació. Hi ha, sempre hi ha hagut, grans daltabaixos en l’existència, la mort d’éssers estimats, greus desavinences familiars, guerres, ruïnes econòmiques… moments de gran estrès que poden tenir conseqüències greus per a la salut, a vegades mesos o anys més tard. Quants càncers no sobrevenen un o dos anys desprès d’un d’aquets traumes, o el fetge, cor, ronyons es descompensen, el pàncrees deixa de segregar insulina… i tant el mateix malalt com el seu entorn relacionen aquestes greus malalties amb l’impacte del disgust.
L’estrès, doncs, pot portar a l’hospital, i també al metge de capçalera, ja que la major part de les malalties dites psicosomàtiques es troben en un context estressant. Les manifestacions de les tensions quotidianes sobre el sistema nerviós són molt variades: trastorns de la concentració i la memòria, insomni, baix rendiment intel·lectual, a més de mal de cap, tensió cervical, trastorns digestius, baixa immunitat, hipertensió arterial, ansietat que sovint es calma menjant –l’estrès engreixa–, i tota mena de somatitzacions.
I per últim, una conseqüència que no és té tant en compte és l’alteració del caràcter; la persona estressada es pot tornar irritable, agressiva, intolerant, ansiosa, depressiva, malhumorada, condicionant així les relacions amb l’entorn. L’estrès transforma en una altra persona, canvia el comportament i la conducta. És a dir, que no és només les malalties que pot provocar, sinó que dóna mala vida i pren la tranquil·litat que permet gaudir-la plenament. I, a més, s’encomana: no tan sols dóna mala vida a qui el pateix, sinó als qui l’envolten. Per aquest caire epidèmic, l’estrès hauria de ser considerat un problema de salut pública de primer ordre.
Per a viure tranquil
Evitar els factors estressants no deu ser tant fàcil, o l’estrès no seria tant habitual. No ens podem sostreure de la feina i altres circumstàncies que no podem canviar directament, tot i que solen ser els factors que més restringeixen la llibertat d’acció, però tot depèn de com els entomem, de la reacció que provoquen en nosaltres. Aprendre a viure bé les circumstàncies estressants que afecten la ment implica canviar la manera de pensar: quan sobrevenen pensaments que fan sentir malament s’han de deixar passar, entretenint-se en canvi en els que fan sentir bé. Siguin quines siguin les circumstàncies, les persones podem decidir el que ens afecta i el que no, i com ens afecta. Perquè no són els esdeveniments en sí els responsables de l’estat d’ànim, sinó com ens els prenem. És a dir, que cal centrar-se en el que depèn d’un mateix. Per això, la primera providència és deixar de cercar causes o culpables al nostre entorn –la parella, els fills, la feina, el cap, el trànsit, la falta de diners, els veïns… – i canviar la manera de mirar i discernir el que pertany a la nostra manera de ser natural del que ve condicionat per l’estrès. Lamentar-se i queixar-se tampoc arregla res, i més aviat ho empitjora. Trencar el cercle viciós de l’estrès passa per acceptar les coses tal com són i fixar-se en els aspectes positius, que són els que poden indicar el camí de sortida. Que en definitiva es resumeix en no complicar-se la vida encara més i mantenir una actitud d’agraïment davant la vida.
La dificultat més gran per superar l’estrès –els estressats solen ser molt reticents al canvi– és entendre que cal canviar completament l’estratègia, el que implica, per començar, abandonar el que el cos té identificat com a bo, imprescindible per anar tirant. L’exemple més clar és el cafè (vegeu El cafè és una droga?), però també les begudes ensucrades i tants d’altres. Totes les societats han emprat substàncies estimulants: el te, la xocolata, el guaranà, el mate, les fulles de coca, el tabac… però en un context tradicional no tant sols no augmentaven l’estrès sinó que fins i tot podien afavorir la relaxació. I el que està clar que s’ha d’abandonar a curt o mig termini, sempre que es pugui i sota control mèdic, són els fàrmacs ansiolítics, antidepressius, somnífers… Els fàrmacs s’haurien de reservar per als casos més extrems, ja que interfereixen en l’activitat de la ment, i en comptes d’ajudar a sobreposar-nos a les circumstàncies, ens allunyen de la possibilitat de superar les tensions. En tot cas, es poden fer infusions de til·la, camamilla, passi-flora… i sobretot portar un estil de vida sa, amb bons aliments, exercici físic moderat, i tot allò que tothom sap o hauria de saber.
Fer un dejuni d’estímuls pot ser un bon recurs per aprendre a valorar quines són les coses que realment ens afecten, i les que necessitem o volem en la nostra vida. Deixar d’escoltar música estrident, de veure pel·lícules violentes i programes intranscendents, desconnectar-se unes hores del telèfon i l’ordinador…
Com a teràpia que pot practicar un mateix tant en una situació d’estrès com a l’hora de sostreure’s de la hiperestimulació quotidiana, la respiració (vegeu La importància de respirar bé) és un recurs ben senzill i efectiu. Aprofundir en les seves tècniques és de gran utilitat per enfrontar les més diverses situacions de la vida.
Les tècniques orientals, com el ioga, el tai qi, el qi gong, la meditació, la relaxació conscient… practicades regularment calmen el cos i la ment. I com menys temps es tingui per dedicar-li, més falta fa. L’acupuntura és una medicina ancestral que, per estrany que pugui semblar, té un camp d’acció més ampli a Occident que no pas a Orient, doncs és molt efectiva per relaxar les tensions pròpies de la vida moderna que, d’una manera o altra, tenen la seva influencia en totes les malalties.
Un darrer suggeriment, que podria merèixer ser el primer, és fer un present, un detall que complagui a les persones de l’entorn, que pateixen les conseqüències del teu estrès, a fi de transformar un entorn crispat en un entorn amable. Passar per la floristeria en comptes de per la farmàcia.