Frenar l’envelliment

Medicina orientalRàdio

Ja fa gairebé dos mil cinq-cents anys, Aristòtil ens va explicar que només s’arriba a l’excel·lència moral com a resultat de l’hàbit: “Esdevenim justos fent actes de justícia”, esdevenim valents fent actes de valentia”. De la mateixa manera, podem afirmar que arribem sans a la vellesa vivint de manera saludable.

Tanmateix, no és allargar-se en el temps el que se sol pretendre, sinó viure plenament, és a dir amb possessió de les facultats físiques i mentals tant de temps com ens correspongui viure.

El secret de l’envelliment saludable és, doncs, la salut del present projectada envers el futur. Però en el ben entès que la salut no és només l’absència de malaltia, ni tampoc la hiperactivitat, sinó el desenvolupament harmònic de les funcions vitals.

En comptes de ser una actitud oberta al present i que gaudeix plenament de l’existència, la salut tot sovint és considerada en negatiu: no tenir accidents, no emmalaltir… Des d’aquesta òptica, a la salut s’hi arriba descartant factors de risc, un mal camí per aconseguir frenar l’envelliment. Tant és així, que la medicina que s’interessa per la longevitat en bones condicions físiques i psíquiques acostuma a denominar-se a ella mateixa també en negatiu: medicina anti-edat, medicina anti-envelliment, en la línia anti tant pròpia de la nostra medicina, d’oposar-se i voler superar els processos naturals. Si la vellesa és una malaltia, és una malaltia sempre mortal de la que només hi ha una manera d’escapar-se’n, que és morir abans d’arribar-hi. Aquesta medicina té dos aspectes: un que és de sentit comú i sabut per tothom: bona alimentació, exercici físic… i un altre que li és pròpia, i que té per objecte prolongar la joventut amb teràpies substitutòries com els estrògens, la testosterona, la melatonina o el viagra, que no donen vitalitat, sinó que mobilitzen recursos propis, cremant les reserves. Aquest últim, més que fomentar la salut, procura una mena de maquillatge per tal de dissimular els senyals del pas del temps.

Per mantenir la salut durant la vellesa, a la consulta utilitzem dos recursos terapèutics: l’acupuntura com a eina de prevenció per les persones més joves (i el lifting natural com tractament específic), i per les de més edat, per sortir al pas a les malalties degeneratives i al desgast propi de l’edat són molt efectius els tractaments d’ozonoteràpia, potents vitalitzadors, que milloren la circulació de la sang, l’oxigenació dels teixits i la nutrició cel·lular.

L’edat no significa el mateix per a tothom, doncs l’edat cronològica diu poc sobre l’estat físic i psíquic de la persona. El que avui entenem tot sovint per vellesa té poc a veure amb els anys, i més amb el fet de sentir-se vell, cansat, adolorit i sense interès per la vida. Per això, a banda del que digui el document d’identitat, hi ha l’edat biològica –el desgast que ha sofert l’organisme– i l’edat mental.

Teories sobre l’envelliment

Hi ha moltes teories sobre l’envelliment. Les més actuals parteixen de la idea de que tenim la vida programada des de la concepció; els gens són els que determinen la durada de l’existència i, fins i tot, de quin mal hem de morir: és la senescència programada. Aquesta opció comporta un cert nihilisme: no cal matar-s’hi (mai més ben dit), hom es mor quan se li acaba la corda, el que, implícitament, indueix a pensar: passa-ho bé que això s’acaba. Tots duem una mena de rellotge biològic que començaria la marxa enrere des de la concepció, i que en el seu moment activarà les malalties que duem escrites als gens. Vist així, la vellesa és com una malaltia que només es pot reparar modificant el programa, és a dir, els gens. Des d’aquest punt de vista, no es pot frenar l’envelliment.

Des de la perspectiva de la química, l’envelliment seria degut a l’oxidació de l’organisme, als radicals lliures que roben electrons a l’ADN, escurçant així la vida. En una societat orientada vers la joventut, aquestes teories generen una gran quantitat de productes de consum que donen resposta al que el mercat vol sentir, encara que no sempre compleixin les seves promeses i posin la qüestió de l’envelliment saludable en mans dels especialistes i del mercat.

Els centenaris no han arribat a edat avançada seguint cap mètode ni demanant consell als experts, sinó seguint l’instint, els costums i el propi camí en un entorn natural saludable. És més, la descoberta d’aquestes poblacions centenàries –com la de Vilcabamba o Okinawa-, amb l’arribada de l’estil de vida occidental i la seva medicina –així com els experts en longevitat– va fer disminuir el nombre de centenaris.

L’envelliment com a oxidació és, de fet, una versió moderna de la idea dominant des l’antiga Grècia: Aristòtil entenia la vida en termes de combustió: l’aire, l’oxigen, atia el foc d’una vida que s’acaba quan s’exhaureix el foc del cor. Quan s’impedeix la respiració, el foc s’apaga tot d’una; quan falla la refrigeració, el foc creix i consumeix tot el combustible, quan es menja massa, s’alimenta en excés el foc i s’escurça la vida. La durada dependria del desgast. Això és també el que pensaven els ascetes i els pitagòrics, i és el que es s’adiu al sentit comú. Aquesta idea concorda amb l’observació tant personal com estadística, de que les persones primes, que mengen poc, arriben en millors condicions a la vellesa. I així ho diu el refranyer popular: “Viu més que piula que qui xiula”.

Els hindús diuen que l’edat del cos es podria determinar segons la salut de l’esquena i per la qualitat de la respiració. Els taoistes tampoc no calculen l’edat pels aniversaris. No compten els anys, sinó els batecs del cor, les respiracions i, en el cas dels homes, les ejaculacions. De manera que quan l’ésser humà consumeix els batecs i les respiracions que li pertoquen, s’acaba la vida. D’ací la necessitat d’alentir el ritme si es vol prolongar la durada. El que compta és el temps del cos, no el del calendari.

Però, siguin quines siguin les teories, és incontestable que l’envelliment té a veure amb el debilitament de la circulació de la sang, d’arribada d’oxigen als teixits i d’eliminació dels residus metabòlics. “La salut de l’home és la salut de les seves artèries”, diu un proverbi mèdic. Però, a diferència dels objectes, els éssers vius tenen un gran potencial per a regenerar-se, i el que activa aquesta circulació són coses tant senzilles com l’activitat física, la bona alimentació i una actitud mental flexible.

Hubo antaño un emperador, Huang Di, perspicaz desde el nacimiento, elocuente desde la niñez, sabio desde la adolescencia, que creció en la rectitud y la destreza, y que cumplida su tarea subió al cielo.

Dijo al maestro celeste Qi Bo:
-Se me ha explicado que en la alta antigüedad se vivía hasta los cien años sin que la actividad se debilitase, mientras que las gentes de hoy decaen a los cincuenta. ¿Se debe eso a un cambio de la época o es culpa de los hombres?

Qi Bo contestó:
– Obedeciendo al Tao, los antiguos se modelaban según el ying y el yang y se adecuaban a los números. Eran moderados en su alimentación y ordenados en sus actividades. Evitaban el exceso de trabajo, cuidaban de no deteriorar su cuerpo y su espíritu, pudiendo vivir así un siglo. La gente de hoy ya no actúa de la misma forma, se llena de alcohol, es temeraria y lujuriosa. Las pasiones agotan su esencia y dilapidan su aliento natural. Insaciables y desconsiderados, se dejan llevar por sus inclinaciones, van en contra de las verdaderas alegrías de la vida, se mueven sin medida y se cansan prematuramente.

Los sabios de la alta antigüedad aprendían a evitar las “perversiones de agotamiento y los vientos piratas” y a mantener, mediante la calma y la concentración, su aliento natural en la docilidad; retenían bien su vitalidad en el interior de tal manera que las enfermedades no tuviesen donde cogerse. Gracias al freno de los apetitos y a la contención de las veleidades, el corazón permanece tranquilo y sin sobresaltos, el cuerpo trabaja sin agotarse, el aliento sigue un curso regular y todos están satisfechos.

Apreciando su alimentación, conformes con sus vestidos, contentos en su simplicidad, sin envidiar condiciones más altas, las gentes eran lo que se dice “simples”. Ninguna codicia estorbaba su mirada, ningún desbarajuste atrapaba su corazón. Ya fueran personas ordinarias o sabias, todas ignoraban las perturbaciones emocionales, ya que se adaptaban al Tao. Llegaban a cien años sin que su actividad disminuyese, porque su virtud no desfallecía.

Nei Jing Su Wen (200 a. C.)

Com frenar l’envelliment
Aspectes físics

Ha de predominar el seny, en el sentit de moderació, de no desgastar la màquina, i cultivar la virtut de la prudència: alimentar-se bé, ni poc ni massa, no ser sedentari ni moure’s fins a l’extenuació, i no deixar-se dominar per les emocions.

Si no es menja, no s’alimenta el foc i s’extingeix. Quan la llenya no és de bona qualitat, es produeixen residus, sutge, que obtura els conductes: el foc crema malament i s’ofega abans d’hora. Pel que fa al menjar, el principal enemic és la mala qualitat i, sobretot, l’excés, que s’acumula i embruta l’organisme. Un dels problemes més comuns pel que fa l’alimentació és que no l’adeqüem a la despesa energètica: així, en arribar a la maduresa, sovint mengem tant com en èpoques de creixement i de gran activitat física. La frugalitat és comú en tots els centenaris. Una dieta moderada, alçar-se de taula amb una lleugera sensació de gana, era també el lema de Gandhi per la longevitat.

Que el menjar massa escurça la vida es reflecteix en les estadístiques, i que el menjar poc l’allarga és un fet que s’ha posat de manifest en estudis de laboratori:

  • El 1939, en un estudi d’una companyia d’assegurances sobre la longevitat en ratolins de laboratori es va veure que els animals menys alimentats en la primera infància creixien menys però vivien molt més que els altres. A més semblaven més espavilats i menys propensos a les malalties cròniques i al càncer. La reducció de la dieta en els animals adults també els allargava la vida, però no tant. Aquesta idea hauria de tranquil·litzar les mares sobrealimentadores, que forcen els seus fills a un excés de menjar.
  • Poblacions especialment longeves, com les de la vall d’Hunza, tenen una dieta diària de 1.200 calories, la meitat del que es recomana aquí.
  • L’excés d’aliment afavoreix la diabetis, l’arteriosclerosi i les malalties reumàtiques. Totes elles, a més d’escurçar-la, donen mala vida.
  • Molts animals deixen de menjar quan estan malalts. La natura, desitjosa de preservar la vida humana ensenya què fer en cas de malaltia, ja que el que primer fa es llevar la gana al malalt de manera que mengi poc.

Cal distingir el seny i la prudència de la por. Mal camí per frenar l’envelliment és voler fer-ho a base de conjurar malalties i fer-se revisions cada dos per tres. La salut no s’aconsegueix combatent malalties, sinó vivint de tal manera que es faci difícil emmalaltir. I la salut de la maduresa i la vellesa no és altra cosa que la prolongació de la salut de la joventut.

Un cop arribats a la tercera edat, és molt important evitar en la mesura del possible les tres principals fonts de desgast: enllitar-se, menjar massa i prendre medicaments.

L’exercici, per la seva banda, facilita la circulació de la sang i el qi; el ioga, el tai qi i demés tècniques orientals, així com la dansa i el joc promouen l’activitat sense grans esforços musculars i amb la ment relaxada, que són els ideals per mantenir el cos en forma. A la llarga vida no s’hi arriba amb els músculs, sinó amb els nervis. Hi ha un acord general respecte que allò important de l’exercici no és la seva intensitat, sinó que sigui regular. El més saludable de tots els exercicis és caminar; es diu que per veure la fortalesa del cervell, s’han de tocar les cames. Els grans longeus acostumen a viure en fèrtils valls de regions muntanyoses.

L’organisme es fa malbé sobretot quan no es fa servir. L’activitat el tonifica, i el manté bé en la mesura en que més s’utilitzen els ossos, els músculs, la ment, els nervis, el cor… i, de fet, enllitar-se és el que més debilita l’organisme: la funció crea l’òrgan.

Aspectes mentals i emocionals

Per envellir bé, el primer pas és trobar un sentit a la vellesa, és a dir, restituir-li la dignitat que li correspon.

Fins fa ben poc es tenia tant respecte a la vellesa que les persones tendien a posar-se anys, i procuraven semblar més grans del que eren. L’existència era un procés de maduració el punt saó del qual no era la joventut, el moment de major activitat física, sinó la maduresa, de la que es valorava un coneixement i una experiència que anava en augment fins a les darreries de la vida.  El cas és que, fins ben entrat el segle XX, tothom, especialment els homes, volia aparentar més anys, a fi de beneficiar-se del prestigi que atorgaven les canes. Un enfocament positiu de la vida i de la vellesa en particular vol dir no formar-se’n males expectatives i apartar-se de l’estereotip que la fa sinònim de senilitat, demència i dolor.

Al llarg de la vida, el desgast del cos és inevitable. Però hi ha molts aspectes de l’ésser humà, de caràcter immaterial, que maduren però no tenen perquè deteriorar-se.  La ment, l’esperit, la consciència, el qi, els aspectes menys materials no tenen perquè envellir i, a més, tenen una influència determinant a l’hora d’accelerar o frenar el deteriorament del cos. El cos està en canvi permanent i respon als pensaments, les emocions, a la imaginació… amb reaccions bioquímiques. La decadència es deu sobretot a unes expectatives que són, en gran part, socials. Avui també els humans formem part d’un món d’obsolescència programada, i les creences sobre l’envelliment poden accelerar-lo o retardar-lo: ets tan vell com t’imagines, i el temor a la vellesa envelleix.

Se sol creure que el cervell es deteriora amb l’edat i, de fet, hi ha algunes parts del cervell en les quals les neurones poden disminuir fins un 30%. Aquest procés natural es pot veure com un desgast, però també com refinament, un canvi en les funcions del cervell, que no té perquè ser negatiu. Es pot veure en paral·lel al procés que pateix la visió (que per altra, no deixa de ser una part exterioritzada del cervell): la vista cansada perd nitidesa en els detalls pròxims, però conserva la visió llunyana i de conjunt. Així mateix, el cervell, alliberat de contingències i minúcies, té una perspectiva més àmplia sobre les coses, que és la base de la saviesa que atorga l’experiència.

Cal pensar en el quart quart de la vida com un temps privilegiat, un regal en el que hom es pot dedicar a fer el que més li agrada. Està clar que és un factor positiu: no tothom hi arriba. No s’ha de veure, però, com una època de més, com una propina, sinó com un període imprescindible per completar el cicle de l’existència.

Cal revisar un concepte de vellesa avui ple de connotacions gens agradables, i trencar amb l’estereotip que només la relaciona amb la senilitat, fomentant l’associació amb la saviesa i l’experiència. El respecte per la vellesa no només és pel bé dels progenitors, que bé se’l mereixen, sinó també pel propi, en la mesura en que és el futur de tots. Per gaudir d’una vellesa sana és imprescindible tenir una actitud respectuosa amb la gent gran, implicar-la en l’educació dels petits i fer-la participar en les decisions familiars i socials. De fet, la consideració que mereixen els vells és un bon indicatiu de la moral d’una societat o, el què és el mateix, del seu grau de civilització.

L’actitud mental, que influeix sobre la salut tot al llarg de l’existència, també és un factor fonamental, decisiu, per a la salut a la tercera edat. La persona que se sent jove d’esperit, viva, interessada per la vida, té moltes més probabilitats d’arribar bé a la vellesa que aquella que està passiva, que creu que ja no hi ha res millor a fer que anar a veure el metge. L’estat d’esperit més favorable per mantenir la vitalitat és la tranquil·litat i l’acceptació d’un mateix.

La felicitat, l’amor, l’estimació dels demés, la satisfacció a la feina, i una bona consideració social són els elements que ajuden a fer fluir l’existència amb un mínim desgast. La satisfacció i sentir-se en harmonia amb l’entorn adquireixen gran importància quan flaquegen les forces.

Entre els factors negatius que acceleren l’envelliment destaquen el desànim, l’estrès i la depressió. Sentir-se malament i tenir la sensació de que no es pot fer res per canviar-ho; com el que es reflecteix en frases com “són els anys”, “és l’edat”, davant de qualsevol dolor o patiment, en el sentit de que atribueixes els mals a factors inexorables, passant per alt que es pot tenir la mateixa edat, i més, sense patir aquestes molèsties. També la soledat, en el sentit d’absència de relacions, sobretot per manca de consideració de l’entorn. No tenir res a fer, o estar insatisfet amb el que es fa. Treballar en excés, les dificultats econòmiques, les preocupacions, els nervis, el descontrol emocional –irritabilitat, ira…-, la queixa, el lament pel que ja no es pot canviar… Les emocions són un element de primer ordre pel que fa a l’envelliment.

Frenen l’envelliment la sensació de felicitat personal, una vida de parella i familiar estable i harmònica, una feina satisfactòria, portar les regnes de la pròpia vida, no matar el temps lliure sinó gaudir-ne, ser optimista pel futur d’una vida plena de sentit, ser flexible, respondre creativament al canvi i la capacitat de obrir-se als altres, especialment de ser generós i solidari.

Un psicòleg de la universitat de Califòrnia va gravar les converses amb 600 homes i va comptar les vegades que utilitzaven les paraules “jo” i “meu”. Els va comparar amb la freqüència en que emmalaltien, i va trobar que els que més feien servir els pronoms de primera persona tenien més risc de patir problemes cardíacs. A més, després de seguir-los duran alguns anys, va descobrir que els que més parlaven d’ells mateixos, patien més feridures.

No es pot obviar que l’ésser humà forma part d’un entorn social, de manera que tot el que es fa per vitalitzar aquesta xarxa retorna a un mateix. Estar agraït a la vida, escoltar i ajudar els altres són factors que afavoreixen la vitalitat, donen ganes de viure i, per tant, frenen l’envelliment.

Diferències entre envellir i fer-se vell

El que fa vell és perdre interès per la vida, viure amb la sensació de que ja res no pot canviar, que ja és massa tard, sentir-se inútil, no tenir res a fer i perdre la capacitat de sorprendre’s.

L’exercici físic manté el cos en forma, i l’activitat mental manté en forma la psique. Les persones que envelleixen bé són optimistes, independents, de bon caràcter, que s’adapten fàcilment als canvis, que tenen projectes, capacitat per entretenir-se i per sorprendre’s. Tenen responsabilitats i se senten necessàries, útils. No accepten jubiliar-se mai: en tot cas, canvien d’activitat.

Està clar que no tot depèn d’un mateix: també es important per a la longevitat l’entorn familiar, especialment una bona relació amb la parella, família i amics.

No es tracta, doncs, de perllongar l’existència per por a morir, sinó d’allargar la vida; sumar dies a la nostra vida s’aconsegueix afegint vida als nostres dies presents.

Continguts relacionats

Menú