En el nostre temps, menjar s’ha tornat una activitat molt complexa: algunes persones no hi tenen accés, mentre que d’altres, malgrat tenir de tot, no saben què menjar. La vida moderna ha confós totalment l’instint: es menja massa, i la preocupació per estar prim dóna vida a un mercat de propostes alimentàries de tot tipus que convergeixen en un únic punt, i és que totes prometen salut i que es perdrà pes sense gaire esforç.
Dins d’aquesta confusió es posen al mateix nivell les maneres de menjar de llarga tradició, els efectes de les quals estan més que comprovats, i que vénen a ser diferents aspectes d’una alimentació sana, amb aquells règims dietètics de nova creació, basats en elucubracions més o menys enginyoses, que solen derivar de la química dels aliments i que es van succeint en forma de modes. Com a principal criteri, hem de considerar que la bona alimentació no té altre secret que seguir la que és natural i adequada a la constitució de cadascú, moderada i a base de productes de temporada i de proximitat, sense processar, crus o cuinats amb senzillesa…
En vam parlar extensament a l’article: “Allibera’t de la dictadura dels règims”.
El ritme alimentari
En casos extrems, quan l’organisme està molt descompensat, a vegades és imprescindible fer un canvi dràstic, però en general, per a qui únicament vol perdre pes, o que vol fer una depuració –per exemple coincidint amb el canvi d’estació- el que és realment pràctic és una transició suau cap a una bona alimentació. No és convenient, ni gens fàcil, canviar un dia per l’altre uns hàbits alimentaris que es consideren “normals”, en el sentit que estan molt estesos, generalment degut a la publicitat de la indústria alimentària.
Per a ser efectius, els bons hàbits i la bona alimentació han de sorgir de la pròpia iniciativa, de la pròpia experiència, i no de teories alienes, per més ben presentades i convincents que puguin ser. Ha de ser l’instint, alliberat dels desitjos i dels vicis, la millor guia per escollir els aliments que més convenen.
Per tant, per a que aquesta transició cap als bons hàbits sigui definitiva ha de ser conseqüència de la reflexió i de l’experiència de l’individu, i no de seguir l’opinió d’algun dels tants experts en la matèria.
A part del què es menja i com es menja, el ritme alimentari també té un paper important en la nutrició. En el nostre passat com a espècie, s’han succeït períodes d’abundància amb altres de gran carestia, de sequeres, guerres, plagues… i en el propis cicles estacionals, també els moments d’abundància s’alternaven amb els d’escassetat. Per això, poder alimentar-se tres, quatre i fins a cinc vegades al dia és un gran avenç de la civilització, i així hauria de ser si no fos perquè s’ha caigut en l’extrem contrari: donar més aliment al cos del que pot assimilar i eliminar.
Sembla que l’home prové dels primats, i la seva forma actual d’homo sapiens va aparèixer fa 200.000 anys. Des dels remots primats fins fa només 10.000 anys, en què va començar l’agricultura i la ramaderia, l’organisme es va conformar per sobreviure del que caçava i recol·lectava. És a dir, que fa només 10.000 anys que va incorporar els cereals a la dieta, va començar a acumular i a disposar d’una certa abundància de manera relativament estable, i només darrerament, gràcies als procediments de conservació, ha reduït els períodes d’escassetat fins a fer-los desaparèixer per bona part de la població mundial. És a dir, que fins que no va poder acumular, el ritme de les menjades era molt variable, alternant períodes de dejuni amb altres d’abundància. Per tant, té sentit subministrar a l’organisme els aliments al ritme que ha seguit en la major part de la seva existència. En cas de dubte sobre el què i el com s’ha de menjar, l’evolutiu és el criteri més sensat.
La dieta intermitent
El criteri evolutiu és l’idea subjacent del que s’anomena “la dieta intermitent”, que consisteix en menjar de manera habitual cinc o sis dies a la setmana, i durant el parell de dies restants, seleccionar amb cura el què es menja, i amb una certa planificació.
És una manera, també, de recuperar la sensació de gana i, amb ella, el veritable plaer de menjar –com a satisfacció d’una necessitat vital-, essencial per a una bona salut.
La dieta intermitent proporciona un bon descans al sistema digestiu saturat, l’ajuda a depurar i, en cas de sobrepès, aconsegueix una pèrdua suau però progressiva i definitiva exclusivament del greix sobrant.
La intermitència en el menjar és, a més, molt pràctica i adequada al nostre temps, doncs permet compaginar-la amb els compromisos socials i la vida laboral, és econòmica i respecta els hàbits personals i familiars, alhora que fa possible un canvi lent, progressiu i no estressant vers una alimentació cada cop més sana.
Dins d’aquesta proposta hi ha moltes possibilitats, que depenen dels gustos i apetències, així com de la naturalesa de cadascú, del clima i de l’estació de l’any, dels aliments de qualitat de què es disposa…
- Una bona opció per a la primavera i l’estiu, relacionada amb els nostres orígens tropicals com a espècie, és menjar durant aquest un o dos dies aliments crus, que pot ser esmorzar fruita, i dinar i sopar una bona amanida de crudités. Si entremig es té gana, la fruita és el recurs ideal, i se’n pot menjar tanta com es vulgui.
- A l’hivern i la tardor, en canvi, millor decantar-se per aliments de naturalesa calenta, en forma de caldos depuratius, sopes, cremes vegetals o de cereals. A l’hivern s’ha de tenir molt en compte la civada, doncs és un aliment molt complet, depuratiu i adequat a climes freds.
- Una altra possibilitat ben adient per l’estiu és fer un dia de sucs de fruites i verdures a la setmana. S’han de tenir en compte els grans beneficis dels sucs de fulla verda: espinacs, col, api, julivert, bròquil… que, barrejats amb suc de poma per suavitzar el sabor –als quals s’hi pot afegir pastanaga, una mica de gingebre, llimona… –proporcionen a l’organisme la vitalitat de la clorofil·la, que és un gran revitalitzador. Una bona combinació seria, doncs, fer el primer dia de sucs i el segon dia, amanides i fruites.
- Alguns dietistes proposen que, durant aquests dies, es mengi el que es vulgui però fent una reducció dràstica de calories: 500 per a les dones i 600 per als homes. És evident que aquesta proposta, tot i ajudar a perdre pes, manca de molts dels beneficis que proporciones les opcions anteriors. En aquest sentit, i posats a fer restriccions calòriques, és millor fer un dia de dejuni a la setmana, i el següent de transició amb fruites i vegetals crus.
L’opció triada depèn molt del punt de partida: per a una persona molt carnívora i que s’alimenta de menjar processat, dos dies d’abstinència de productes animals ja poden ser un primer pas.
Les opcions són infinites. Hi ha qui plateja intermitències diàries, deixant en repòs el sistema digestiu durant 16h, nit inclosa. En aquest cas, el més pràctic i beneficiós per l’organisme és suprimir el sopar, tal com vam explicar al programa Adéu als sopars. I, de fet, menjar massa tard al vespre és un hàbit insà per ell mateix, que caldria eliminar en qualsevol cas.
La salut comença a la cuina, o com deia Hipòcrates: “Que la teva medicina sigui l’aliment, i l’aliment la teva medicina”.
En definitiva, es tracta de recuperar l’instint per acabar amb les preocupacions absurdes per l’alimentació, i que que cadascú sàpiga el que li convé a cada moment, de tal manera que l’alimentació constitueixi el pilar fonamental de la salut.
