Que l’aliment sigui la teva medicina

Alimentació i dietesLa salut és cosa tevaMedicina popularRàdio
https://open.spotify.com/episode/2vgk9DFaPWL6MTgpJZmeR1

Cal menjar per viure, i no pas viure per menjar.

El burgès gentilhome, Molière

Tant la matèria com l’energia del què mengem passa a formar part del propi organisme en un procés d’incorporació que ha permès anar observant l’acció específica dels diferents aliments sobre l’organisme. Alguns -més neutres- tenen una notable acció nutritiva, adaptable a tothom, són els que s’acostumen a considerar la base de l’alimentació (el pa per a nosaltres, el blat de moro pels àrabs, la civada pels nòrdics o l’arròs pels orientals), però molts d’altres –sobretot el que tenen efectes terapèutics- convenen més a unes persones que a d’altres, segons la seva constitució, temperament, clima, estat general… Cada cultura ho ha sistematitzat d’una manera diferent, però darrerament la industria alimentària ha començat a atribuir valors universals a cada aliment, i propietats curatives o preventives de les malalties, explotant l’associació entre aliment i medicament amb productes per lluitar contra el colesterol, llets enriquides amb calci per prevenir l’osteoporosi, o fermentades amb bífids actius per a regular el trànsit intestinal. A Europa, la legislació és molt restrictiva amb aquest tipus de publicitat enganyosa, o com a mínim no demostrada, però en canvi als EUA ja es poden comprar xiclets contra el reuma o, al Japó, una llet fermentada amb col·lagen que retarda l’aparició d’arrugues. El mateix val pels sucs de fruita multivitamínics, les begudes energètiques, i tantes altres coses que desvien l’atenció dels beneficis d’una autèntica alimentació saludable amb una visió holística. Està clar que no són aquests productes publicitats per la industria al que ens referim quan parlem de que “l’aliment sigui la teva medicina”.

Quan Hipòcrates digué “que l’aliment sigui la teva medicina” l’alimentació era frugal i ben mediterrània, a base de blat, ordi, verdures i llegums, fruites, oli d’oliva i vi. La carn era escassa i reservada a les classes benestants, i el formatge i el peix eren més assequibles. Excepte en els grans banquets, es menjava i es bevia amb moderació, i tot biològic i sa. Ben diferent del què i com mengem avui, en què l’aliment és abundant però de poca o mala qualitat

La preocupació i l’activitat fonamental de l’home durant mil·lennis ha estat procurar-se l’aliment. La fam i la desnutrició han estat, i són encara avui, el principal problema per a la supervivència en el planeta. Fins fa ben poc, el problema bàsic de l’alimentació era la carestia, amb tota una sèrie de malalties que se’n derivaven, com el raquitisme, el goll, el cretinisme, l’escorbut, així com els problemes deguts a la mala conservació. Tanmateix, en general se sabia el que es menjava, i el sentit del gust i de l’olfacte podia detectar la salubritat de l’aliment, contràriament al que passa avui, que productes químics totalment aliens al cos passen desapercebuts, i la industria alimentària disposa de mil recursos per enganyar el sentit del gust. Per això, el primer pas fonamental per tal que l’aliment sigui la pròpia medicina és que sigui natural, biològic, local, de temporada i amb una mínima manipulació.

L’home ha establert des dels seus inicis la correlació entre aliment i salut, però mai com avui s’havia donat tanta importància a una alimentació sana i a la relació entre alimentació i malaltia, presidida per la tirania de la bàscula. El temor i l’ansietat, el dubte i la preocupació per la salut, fan que es triïn els aliments per les seves suposades propietats dietètiques en comptes de seguir el propi instint, la intuïció, el gust i la fam, com sempre s’havia fet i com fan tots els animals. Aquesta racionalització -caricaturitzada per la substitució dels aliments pels seus principis immediats i la seva composició química- aquesta visió utilitària de l’alimentació només per nodrir correctament el cos, interfereix en la primitiva funció de la digestió i no tant sols dificulta que es triïn els aliments que més convenen sinó que interfereix també en el plaer de menjar, amb tot el que això comporta, de relaxació, de satisfacció i, per tant, en l’assimilació dels aliments. Com més preocupació i ansietat a la taula, més obesitat.

Que la teva medicina sigui el teu aliment

La cuina, el rebost, l’hort, els prats i les muntanyes estan plens de remeis que són aliments, que han ajudat des de fa mil·lennis a superar les malalties més comuns. Han caigut en desús no perquè no funcionin, doncs molts cops són excel·lents, sinó per la pressió de la indústria farmacèutica. I poc a poc van desapareixent les persones que en coneixien les virtuts i aplicacions. Alguns dels més destacats, i més a l’abast, són l’all i la ceba, com a aliments que escalfen, o el vinagre i la llimona per dispersar l’excés de calor, i que segueixen sent tant eficaços avui com ho eren en temps d’Hipòcrates*. També els condiments poden ser un bon complement amb efecte terapèutic, com per exemple les espècies, el gingebre, les herbes aromàtiques…

El que és saludable per l’home sa, també és saludable pel malalt. En primera instància, per les medicines tradicionals, tant la xinesa com la d’Hipòcrates o l’ayurvèdica, les millors medicines són les que alimenten, encara que no siguin menjars de cada dia; es donen no tant per combatre la malaltia com per tonificar l’organisme i anar a favor de la recuperació. Doncs s’entén que la malaltia és, en gran part, una reacció de la vitalitat que tendeix cap a la salut. És la vis natura medicatrix, la gran aportació d’Hipòcrates, per la qual encara avui es considera el primer gran metge de la nostra tradició, en el sentit de tenir com a prioritat curar sense fer mal. El gran llegat del metge grec no és la terapèutica, ben pobra en aquella època, ni tampoc la dietètica, sinó la seva concepció de la medicina, segons la qual el cos té una gran capacitat de recuperació -de fet es cura ell mateix- i és fonamental no interferir en aquest moviment cap a la salut. Aquestes medicines tradicionals tenen avui dia un gran paper tant en prevenció i tractament de les patologies més corrents, i com a complement dels tractaments farmacològics i quirúrgics que, en la seva lluita contra la malaltia, solen descuidar l’organisme del propi malalt. En aquest sentit, l’alimentació s’ha d’ampliar amb remeis més eficaços en cada cas, com poden les herbes medicinals, i preferir, sempre que sigui possible, els complements dietètics als fàrmacs.

Perquè, de fet, en medicina hi ha dues gran concepcions a l’hora d’abordar la terapèutica: amb remeis que alimenten i tonifiquen el cos, o amb fàrmacs que en realitat són metzines que, en petites dosis, provoquen reaccions que poden ser terapèutiques.

En medicina xinesa, per exemple, els medicaments més valorats són aquells més inespecífics, és a dir que són com aliments, amb una acció general sobre l’organisme i sense efectes secundaris. És el cas de l’arrel de ginseng, per exemple. Els més específics i amb una acció més potent es donen sempre acompanyats d’altres que neutralitzin i complementin els seus efectes, construint autèntiques obres d’enginyeria terapèutica.

Els productes curatius emprats en la medicina xinesa rarament es prenen sols. Una prescripció en sol contenir de quatre a vuit, seguint una estricta jerarquia “imperial”: cada fórmula té un ingredient principal o “emperador”, que és l’agent terapèutic principal, un ingredient amb funcions de “ministre” que té la funció de reforçar l’acció del primer, un “oficial superior” que redueix els possibles efectes tòxics de l’emperador” i alhora actua beneficiosament sobre els símptomes secundaris i, finalment, un “ambaixador” encarregat de canalitzar i dirigir adequadament els anteriors.

Dr. Miquel Masgrau, La medicina xinesa, Enciclopèdia Biosfera (E. Catalana)

La naturalesa dels aliments

Hipòcrates afirmava que els aliments s’havien d’adequar a l’estació i al temperament de cadascú, a fi de corregir els humors predominants. Les seves receptes, però, no tindrien avui gaires seguidors: així, com que creia que els aliments es “coïen” a l’estómac, aconsellava menjar cuinat per facilitar la digestió i, per exemple, recomanava el vi i la carn, és a dir, els aliments de naturalesa calenta i seca, a les persones grans i als flegmàtics i melancòlics, en tant que el peix i les fruites i verdures, que són freds i humits, a la gent més jove i de temperament colèric.

Era una dietètica molt rudimentària, adequada als temperaments, que ve a ser una versió molt simplificada de la que en aquell mateix moment es desenvolupava a l’Extrem Orient, els postulats de la qual són encara vàlids avui. Allí també es considerava que els vegetals, les fruites i les verdures, són de naturalesa freda i, per tant més adequats a l’estiu i als temperaments més fogosos. Els cereals i les llegums són més neutres, en tant que la carn i moltes espècies són tebis o calents. El que està clar és que no existeix una sola dieta sana tal com l’entenem avui, que tendim a classificar els aliments entre “bons” i “dolents”. El fet que l’excés de carn i salses siguin perjudicials ha portat a pensar que el menjar verd sempre és bo, quan de fet els aliments freds poden dificultar la digestió i refredar encara més l’organisme en persones de naturalesa freda (yin). Quan parlem de fred i calor ens referim a la naturalesa dels aliments, que poden ser freds encara que es mengin cremant. I, en tot cas, la beguda freda debilita l’estómac i perjudica la digestió.

Moltes persones amb problemes de sobrepès i retenció de líquids, que tenen les extremitats fredes i se senten cansades, desanimades… és a dir, que segons els criteris xinesos són persones molt yin, de naturalesa freda, quan volen aprimar-se s’alimenten amb fruites, verdures… aliments de poques calories, que refreden encara més i agreugen el seu desequilibri, la retenció de líquids, una digestió lenta dels aliments i el sobrepès. En aquests casos, una alimentació a base de cereals i aliments tebis o calents, que estimulin el seu metabolisme, els ajudarà a que es trobin millor. També és l’alimentació més adequada a la temporada de fred. En canvi, aquest règim d’amanides i fruites sí seria recomanable per persones amb sobrepès o obeses la naturalesa de les quals sigui calenta (yang).

La naturalesa freda o calenta, i seca o humida dels aliments, de la que ja es parlava en l’antiguitat, segueix sent avui una distinció fonamental a l’hora de triar allò que a cadascú més li convé tenint en compte la seva constitució, i també en el cas de malaltia. Cal insistir en que no es tracta de la temperatura dels aliments, sinó de la repercussió que tenen en el cos. Però no són conceptes esotèrics que requereixin estudis ni assessorament professional, sinó una simple observació de la natura. Per tant, està a l’abast de tothom triar entre els aliments no manipulats i de temporada els que més li convenen, en el ben entès que si no menja en excés, l’ésser humà, en tant que omnívor, treu profit de tots els aliments sans.

Continguts relacionats

Menú