Paraules que curen, paraules que emmalalteixen

Ràdio

Si els homes han nascut amb dos ulls, dues orelles i una sola llengua, és perquè s’ha d’escoltar i mirar dues vegades abans de parlar.

— M. de Sevigné

Tant les que s’escolten com les que s’adrecen als altres o a nosaltres mateixos, les paraules afecten l’ànim, però també la salut del cos: la paraula pot sanar o emmalaltir, pot ser tòxica o bé un antídot.

Les paraules no són innòcues, venen carregades de sentits que activen emocions i sentiments. Tot i que no tenen matèria, són quàntums d’energia amb una gran força transformadora, que tenen el poder de crear realitats. Aquesta força, aquesta energia, està a l’abast de tothom, i per això és una llàstima que tant sovint es faci servir per queixar-se, rondinar, criticar, culpar, retreure… S’ha dit que la paraula té molt d’aritmètica: divideix quan s’usa com a navalla, per fer mal; resta quan s’usa amb lleugeresa per censurar; suma quan s’usa per dialogar; i multiplica quan es dóna amb generositat per servir.
Ens solem creure les nostres paraules com si fossin l’expressió del nostre pensament, sense tenir en compte que les idees les prenem del nostre entorn, de vegades mimèticament, i en general no ens adonem que estan condicionades per l’estat d’ànim i l’humor, això quan no són racionalització de sentiments i emocions, de simpaties i aversions, dels prejudicis i les creences, dels malestars físics, i tot plegat és el que, en definitiva, fa que pensem i parlem d’una determinada manera. Les paraules s’organitzen en forma de frases i surten per la boca aparentment segons el dictat de la consciència, quan en realitat en la tria el subconscient hi té molt a dir; tot sovint tenen poc de raonable i les fem servir per a encobrir emocions i sentiments. El cas és que, en comptes d’emprar-les per a construir la realitat que més s’adiu a la nostra existència, moltes vegades les paraules creen un món d’incomprensió, de perjudicis per a un mateix i per als altres. Cal tenir ben present que, en siguem conscients o no, la nostra realitat quotidiana es construeix en gran part a través de les paraules que es diuen i de les que es pensen, ja que les paraules són les que donen forma a l’activitat mental. Vist així, un estil de vida sa comença per pensar i usar les paraules de manera saludable.

Les paraules no són només sons o símbols escrits, són energia que expressa el poder creatiu que tots els humans duem a dins. Amb les paraules es pot fer sentir bé, es pot mostrar admiració, acceptació, amor, recolzament, però també es pot enverinar una relació, sostreure esperances, empènyer cap al fracàs… No només envers els altres, sinó també, i això no es té tant en compte, cap a un mateix. Les expressions de queixa ens converteixen en víctima, les crítiques en jutges, les frases negatives, condicionals i el lament d’un passat perdut ens empenyen cap al desànim i la depressió. Les paraules no tant sols revelen el nostre estat d’ànim, sinó que el propicien, desvetllen i exciten emocions. Per això s’han d’utilitzar amb molta cura, ja que tenen el poder d’un projectil, i s’han d’emprar amb la mateixa precaució que una arma carregada. L’expressió ha d’anar precedida de reflexió. S’ha de parlar amb propietat.

Parlar sense pensar és com disparar sense apuntar

— Proverbi

El poder de les paraules respecte la salut es coneix des de la prehistòria. Era una eina fonamental de bruixots i xamans, i el fet d’utilizar-la amb fins benèfics o malèfics és el que distingeix la màgia blanca de la màgia negra. I malgrat la gran complexitat que ha adquirit la nostra societat, aquesta polaritat primordial entre el bé i el mal, entre màgia blanca i màgia negra que poden crear les paraules segueix vigent, encara que sigui de manera encoberta, en el rerefons de la nostra ment.

El quid de la qüestió està en tenir ben present que el conscient, i encara més els seus encadenaments racionals, només representa una part relativament petita de la ment, i que el subconscient contribueix en gran mesura a donar forma a l’activitat mental. La idea que tenim de nosaltres mateixos depèn en gran mesura de l’actitud de les persones del nostre entorn, i les creences limitants són tot sovint conseqüència de paraules que emmalalteixen, pronunciades per altres i assumides per un mateix. Per modelar els continguts d’aquest subconscient de manera positiva i eliminar les creences limitants, la comprensió del poder de la paraula és una de les eines més eficaces.

La parla vana

Com menys pensen els homes, més parlen.

— Montesquieu

La paraula també té un gran poder de dispersió de la ment, i de fet, en la nostra societat, aquest és un dels seus usos predominants. Vivim en una societat logorreica, en la qual el silenci entre persones incomoda i sovint es mal interpreta. No tenir res a dir denota pobresa d’esperit o misantropia, i en tot cas és una falta d’educació. A la vida social, qui calla, atorga; cal replicar sempre, obligats a respondre el que sigui, i ràpid. La parla està sotmesa a un intens estrès verbal: no es pensa el que es diu i no es diu el que es pensa. Es parla per parlar, per tapar silencis. En aquesta parla vana, les paraules en comptes de servir per copsar, crear realitats que ens ajudin i vagin a favor nostre, creen confusió i caos. Aquesta parla buida i irreflexiva delata dispersió i confusió, perquè les paraules no només expressen el que es creu i es pensa, sinó també quines són les intencions, els sentiments, emocions, ànim i, més encara, qui som i com som.

La parla vana és la que no té força constructiva. En són un bon exemple les expressions del tipus “hauria d’haver…” “Si hagués…” L’ús del condicional, especialment si és en relació al passat, o un futur temorós, són alhora un signe i un factor de manca energia dinàmica i creativa , i encara més si són en negatiu. També els propòsits condicionals sobre fets que depenen únicament de nosaltres i que es repeteixen durant anys, “hauria de deixar de fumar” “hauria de cuidar l’alimentació”, “hauria de fer més exercici”.

Aquestes construccions verbals són pròpies de la nostra cultura; d’altres llengües, com les dels pobles primitius o les dels orientals, ni tant sols tenen estructures gramaticals per expressar-ho. Només nosaltres tenim tant fàcil imaginar el que hagués pogut ser i no ha estat. Aquest és un exemple de com la llengua crea realitats.

Per la seva banda, l’expressió d’expectatives negatives també és nefasta, és cridar el mal temps, i molt freqüents quan es pateix una malaltia: el temor fa pensar en que només pot empitjorar, i parlar-ne és donar-li entitat.  El seu antídot és recuperar la noció de que en la natura tot és cíclic, i pensar i parlar en positiu.

Un altre tic verbal són les afirmacions negatives, del tipus “no em desagrada aquest discurs” o “aquest programa no està malament”, ja que porten implícites una negació de l’afirmació.

L’abús d’adjectius i adverbis, en comptes de reforçar la frase, solen capgirar-ne la intenció. Per exemple, quan s’abusa del “francament”, “sincerament”…  s’està donant a entendre el contrari. La franquesa s’ha de notar en el contingut del discurs, i en el llenguatge corporal, especialment el to de veu.

-Porque te quiero mucho -dijo Ludmilla-, y por una de esas astucias del idioma el mucho le quitaba casi toda la fuerza al quiero.

— Julio Cortázar, Libro de Manuel

Un cas especial d’una paraula que s’ha de manejar amb molta cura és “impossible”, doncs per ella mateixa genera impossibilitat, i crea una barrera infranquejable. Si creus que alguna cosa és impossible, de ben segur que ho serà.

Jocs de paraula, jocs sense paraules

En tant que la parla és energia, usar-la en excés dispersa i debilita –estem tot el dia parlant i sotmesos a un allau de paraules. Per tal de prendre’n consciència, un bon exercici és passar-se encara que només siguin 24h sense parlar i comunicar-se amb les persones de l’entorn familiar i afectiu amb la mirada, el tacte, la intuïció. Hi ha moments en que es pot trobar a faltar l’ús de la paraula en forma de missatges curts i concisos, però hom se n’adona de la gran quantitat de paraules supèrflues que es fan servir, i que sense elles pot millorar la qualitat de la comunicació. És a dir, fer amb les persones de l’entorn un dejuni de paraules.

També és interessant el dejuni parcial d’aquelles paraules o expressions que són tòxiques, és a dir, que fan mal a un mateix. Cadascú té les seves i tot sovint no som conscient de quines abusem, i que influeixen subterràniament en el nostre pensament i estat d’ànim. Per detectar-les, sol ser més fàcil preguntar a les persones properes, en especial a la parella.

El maltractament del propi cos

Avui dia, més que mai en la història de la humanitat, l’ésser humà té una visió molt negativa del propi cos. A la consulta del metge és molt freqüent sentir persones despotricar contra parts d’elles mateixes que fan mal o no funcionen bé: “aquest genoll és un desastre”, “estic fet una cafetera”…  O expressions del tipus: “sóc estrenyit”, “sóc migranyosa”, “sóc depressiu” en comptes de “tinc estrenyiment”, “tinc migranyes” o “estic desanimat” o “passant una mala època”. És a dir, que s’incorpora a l’organisme permanentment el que és, i abans es reconeixia, com un fet passatger. Avui dia no fa mal l’esquena, sinó que són les cervicals que estan desgastades, o bé hi ha una hèrnia discal o una artrosi. És a dir, que gràcies a aquestes etiquetes –paraules que emmalalteixen- els mals i els seus tractaments tendeixen a projectar-se cap al futur. El dolor pot marxar, però el mal segueix a dins esperant el moment de tornar a manifestar-se.

El cas és que, a partir d’una certa edat, i gràcies als potents mitjans d’exploració, la major part de la població té una imatge molt negativa del seu propi organisme, en part conseqüència de l’ús continuat d’aquestes paraules i expressions que emmalalteixen. Quan els problemes no tenen una solució quirúrgica, que és la majoria dels casos, l’ús generalitzat del llenguatge tècnic mèdic -que té sentit en el cas del cirurgià, que ha de localitzar el mal per poder-lo extreure-, suggereix la imatge patològica i defectuosa del propi cos.

La paraula terapèutica

Des de la perspectiva de la salut, des dels inicis de l’humanitat la màgia negra és la que introdueix el malefici a l’interior del cos o de la ment, mentre que la màgia blanca és la que el treu. Des d’aquest punt de vista, el diagnòstic mèdic moltes vegades, segons com s’expressa, pot ser rebut com un autèntic malefici. Encara que hi hagi una diferència abismal entre el metge i el xaman, encara que el metge es mogui en el terreny de la més pura racionalitat, qui està necessitat se l’escolta com l’home primitiu escoltava el xaman, i dóna la mateixa credibilitat a les dades objectives de la ciència que l’home primitiu donava al món sobrenatural dels esperits. I això no és exclusiu de la medicina oficial; en les medicines alternatives també hi ha terapeutes que centren el diagnòstic en el que no té remei, la qual cosa és tòxica i depriment per l’ànim. És l’imperi de l’anatomia per sobre de la funció; quan el terapeuta parla d’alteracions del fetge o el cor, encara que sigui només tocant les plantes del peu, hauria de tenir en compte que al pacient li quedarà gravat que és una malaltia de l’òrgan, quan de fet el seu àmbit d’actuació és el del restabliment de la funció. En la medicina oficial, però, són també molts els metges que no perden de vista la dimensió humana del pacient, i el bé i el mal que poden fer les seves paraules, especialment per l’autoritat amb la que el malalt les investeix.

La paraula és meitat de qui la pronuncia, meitat de qui l’escolta.

— Montaigne

La paraula terapèutica no és exclusiva dels professionals, sinó que ens incumbeix a tots, i tenir cura del benestar dels altres hauria de ser una actitud natural en les nostres relacions. Amb els nens i els malalts, etapes i circumstàncies vulnerables de la vida, s’ha de tenir molta cura amb el que es diu. Són moments en els que les paraules poden actuar com a veritables encanteris, potenciant les virtuts i habilitats, o bé com a maleficis: una paraula dita a una criatura en un determinat moment, de que és lleig o beneit, pot donar lloc a una creença limitant que arribi a durar anys, i fins i tot la vida sencera. Encara que no sigui veritat, aquella persona actuarà com el que creu que és, reforçant contínuament aquesta creença. A l’altre extrem, el “mal d’ull” era degut a la circumstància contrària: els elogis als nens poden fer-los malbé i perjudicar-los. Coronar les criatures com reis de la casa és una altra manera de debilitar el caràcter.

Qui està malalt és també molt vulnerable a la paraula, sobretot del metge, que ha de mesurar-les i no perdre mai de vista que parla a éssers humans en circumstàncies molt especials. Les paraules emprades poden alleugerir o agreujar l’ànim del malalt, influint en el curs de la malaltia. Tot sovint els malalts expressen el seu malestar davant la forma en que el metge els ha comunicat un diagnòstic greu, molts cops mirant només l’ordinador i etzibant: “és un càncer”, “és incurable”, “no et matarà, però et farà patir tota la vida”.

Un cas ben freqüent de màgia negra, de paraules que emmalalteixen, és el de donar la culpa a l’edat, al desgast dels ossos… i a les tares que els potents mitjans d’exploració mostren a l’home contemporani. No referir-s’hi no fa ser més jove: es té la mateixa edat, però no s’atribueixen els mals a un factor imponderable, que no pot tornar enrere –i que, de fet, per extensió només pot anar endavant-, quan, en realitat, és un aspecte que té a veure amb el problema només de manera indirecta. L’edat en sí és un factor positiu, i que per molts anys ho pugui seguir essent.

Els beneficis de la paraula terapèutica depenen en gran part de la receptivitat del pacient. Apartar les preocupacions i l’ansietat, i procurar que la ment estigui calmada i relaxada ha de ser la primera prioritat de qualsevol tipus de teràpia. Aquest estat s’aconsegueix d’una manera immediata amb el massatge, l’acupuntura i altres tècniques de relaxació, durant les quals les paraules del terapeuta han de tendir a induir aquesta calma i distreure la ment de mals i preocupacions. Parlar dels mals tendeix a perpetuar-los. Les paraules terapèutiques, tant efectives en aquests estats, han de conduir a que el pacient es visualitzi a si mateix amb el propòsit acomplert, una imatge de salut que desplaci les creences negatives que, en part, poden haver conduit a la malaltia. No es tracta de convèncer, d’imposar les pròpies idees o la manera de veure, encara que faci amb bona fe, en benefici del pacient.

En aquesta circumstància, tant important com la paraula és el to de veu i l’autenticitat del missatge. Les paraules que surten del cor de l’emissor arriben més al fons que les fórmules de manual. El quid de la qüestió està en la visió que transmeten les paraules, a fi de substituir la por, la preocupació, l’angoixa, per la confiança. Aquesta visió positiva de la salut és la que desplaça l’ansietat i el temor de la ment del pacient, que és la gran perpetuadora de la malaltia. La ment s’ha de mantenir lluny de la malaltia, i sobretot no fer suggestions negatives, que de vegades poden semblar positives, del tipus “no és tant greu”, ja que, en negar, s’afirma l’existència. Tot sovint, si se li demana a un pacient que s’imagini a sí mateix en estat de salut ho descriu amb expressions negatives com “que no em faci mal el genoll”, “que no tingui ansietat”, “viure sense dolor”…

En aquest sentit, pel que fa a l’utilització del llenguatge, el gran avantatge de l’antiga medicina de l’extrem Orient és que, en tant que medicina energètica, tot i ser profundament racional –i la més experimentada de totes les medicines- té uns conceptes que són imatges de la naturalesa totalment aliens a la nostra concepció del cos i al nostre llenguatge mèdic. Per tant, s’orienta ja des del diagnòstic, no a parlar del mal sinó cap a la salut; el diagnòstic és terapèutic en sí mateix i tota paraula és benèfica i encaminada a crear harmonia. Els llibres clàssics sorprenen perquè tots els efectes descrits de les agulles, les moxes, les herbes, són en positiu: beneficia el qi, tonifica la sang, dispersa el bloqueig, elimina l’estancament, afavoreix la circulació… És una medicina totalment positiva, gens patològica, en la que tot va encaminat, des de les paraules i els procediments terapèutics, a fer fluir l’energia del cos, és a dir, a fomentar la salut. Quan, mitjançant qualsevol dels recursos terapèutics, s’harmonitza la circulació del qi, la paraula es limita a suggerir que s’estigui atent al moviment de la pròpia respiració, o bé a visualitzar un entorn natural relaxant –al costat d’un riu, escoltant el soroll de l’aigua i el cant dels ocells…- o, simplement, que es visualitzi a sí mateix en perfecte estat de salut. Quan l’energia circula amb fluïdesa i s’elimina la pressió de la ment sobre la malaltia, es creen les millors condicions per a que el cos es posi bé.

El poder de l’autosuggestió

La ment humana és una terra fèrtil en la que poden créixer tota mena de llavors. Les males herbes hi arrelen fàcilment: la por i les emocions negatives són les ortigues i els esbarzers de la nostra ment. Les herbes remeieres i aliments, en canvi, s’han de conrear i tenir-ne cura. L’autosuggestió és una manera de fer-ho, doncs crea una atmosfera en la ment i l’organisme de les persones en la qual la confiança desplaça la més negativa de totes les emocions, la por, que genera i manté la malaltia. Mentre que el coratge i la confiança alliberen l’organisme de les tenalles del temor.

L’autosuggestió és una bona eina terapèutica, que està a l’abast de tothom, i que es construeix fonamentalment a partir de les paraules, que es poden adreçar directament a òrgans o funcions. De fet, tots ho posem en pràctica, ja que els remeis els prenem sempre acompanyats d’una bona dosi d’autosuggestió. Per sortir de la marasme de la queixa i la insatisfacció, el primer pas és definir bé el que es vol aconseguir, portant la ment cap a la consecució d’un objectiu positiu, però d’una manera relaxada i sense exigències. Hem de tenir en compte la gran capacitat de renovació de l’organisme humà; el nostre cos està en transformació continua, en intercanvi amb el medi, de manera que cap dels nostres àtoms és el mateix al cap d’un any. I el que encara és més important: la física ha deixat ben clar el que els savis orientals havien afirmat ja en l’antiguitat, i és que som energia, que la matèria és buida, i no és més que camps electromagnètics. I per tant, tenim més possibilitats de canvi i regeneració del que solem creure.

De la mateixa manera que amb la suggestió terapèutica, l’autosuggestió no s’ha d’entendre com una maniobra forçada, com un rentat de cervell, sinó com la manera de restaurar el funcionament normal del cos, alterat per les confusions de la ment. Un recurs molt útil és la relaxació conscient, una pràctica de relaxació guiada que inclou un missatge verbal adreçat al subconscient, amb la finalitat de millorar un cert aspecte la nostra vida. Han de ser paraules curatives, positives, un missatge ben definit, que s’ha d’expressar amb intenció i implicació, acompanyat d’una visualització. En aquesta pràctica, el missatge té molta força gràcies a la relaxació del cos i de la ment, que permet una comunicació més fluida entre conscient i subconscient. De la mateixa manera, a fi de reforçar-lo, és bo repetir-lo mentre hom s’adorm i en desvetllar-se, en el que s’anomena l’entreson.

No té cap sentit utilitzar les paraules per perjudicar-se: culpar-se, criticar-se, justificar-se i lluitar contra un mateix. I per neutralitzar aquesta manera de funcionar cal pensar i actuar sempre de manera positiva i responsable. Fer servir les paraules per crear harmonia, i no per fer valdre la nostra raó o el nostre punt de vista. Les paraules han de servir per crear benestar, en comptes de destruir i intoxicar l’entorn i a un mateix.

Continguts relacionats

Menú