Teràpia d'ozó

L’oxigen és el motor de la vida
Sense oxigen no hi ha vida! Podem deixar de menjar durant algunes setmanes, podríem passar alguns dies sense beure, però moriríem si deixéssim de respirar uns minuts: estem immersos en un ambient d’oxigen com peixos a l’aigua.
L’atmosfera conté un 21% d’oxigen, que suposa el 52% de la massa de l’escorça terrestre. De la mateixa manera, major part de la massa del nostre cos (65%) és oxigen, és a dir, som oxigen.
Cada cèl·lula necessita oxigen pel seu metabolisme. Si els falta, les cèl·lules moren, i quan escasseja, les cèl·lules, en comptes de respirar, fermenten i degeneren.
La vida és canvi. A nivell atòmic aquest canvi, la vida, és un vaivé d’O2.

L’oxigen naixent
L’ozó és oxigen, només que en comptes de tenir dos àtoms d’oxigen, en té tres. L’ozó (O3) medicinal s’obté fent passar el flux d’oxigen (O2) per un arc voltaic. L’ozó terapèutic és, doncs, O2 amb una petita quantitat d’O3.
Químicament l’ozó és oxigen, però té unes propietats físiques diferents. Els tres àtoms de l’ozó fan que sigui una molècula molt inestable que de seguida es converteix en O2, alliberant un àtom d’O que tendeix a combinar-se amb un altre àtom d’O per fer un nou O2, o bé amb d’altres radicals lliures. L’ozó es transforma, doncs, en pocs minuts en una molècula de l’oxigen que respirem, tot i desprenent un àtom d’oxigen in statu nascendi. L’extraordinària acció terapèutica de l’ozó mèdic es deguda a aquest oxigen naixent.

Germicida
Des del seu descobriment, fa uns cent cinquanta anys, l’ozó s’ha aplicat per la potabilització de l’aigua, i avui dia més de 3000 ciutats, entre elles Los Angeles, Moscou o París (és a dir, totes les ciutats que tenen l’aigua corrent que sembla brollar d’un manantial), la purifiquen amb ozó. Les aigües envasades són tractades amb ozó que, a més de netejar l’aigua, la fa bona de gust.
Una altra qualitat de l’ozó que va trobar ràpidament aplicació fou la d’eliminar les males olors. Precisament per combatre les males olors de les gangrenes i els teixits putrefactes, l’ozó va entrar als quiròfans. Així va ser com va començar a eliminar gèrmens abans que es descobrissin els microbis.
El fet que s’empri per purificar l’aigua d’estanys i basses sense contaminar-la fa de l’ozó un element essencialment saludable, amb l’avantatge que és l’únic germicida que no és gens nociu per a la vida animal.
L’ozó és també l’única substància que és alhora eficaç en les infeccions bacterianes, en les víriques i contra els fongs.

Bactericida
Destrueix bacteris, raó per la qual es utilitzat per a la neteja de ferides des de la primera guerra mundial. S’aplica sobretot externament, en ferides que no es curen, supuracions, forúnculs, nafres, úlceres decúbit, peu del diabètic, etc.
També és eficaç en les infeccions de la sang, sepsis, endocarditis bacteriana, pneumònies, tuberculosi…

Virucida
Destrueix els virus, la seva aplicació és altament eficient en els casos d’infeccions virals, així com en els casos d´hepatitis o herpes zóster/simplex.

Fungicida
Destrueix els fongs, és eficaç en els tractaments contra fongs de diferents localitzacions: des de la persistent càndida vaginal al peu d’atleta.

Augmenta el rec sanguini
L’ozó té una acció directa sobre els glòbuls vermells, que es desenganxen quan circulen apilats, augmentant així la seva capacitat de transportar oxigen. Examinant al microscopi la sang fresca abans i després de l’aplicació d’ozó, és possible veure com canvia cap a un color vermell clar, i com els glòbuls vermells s’han desenganxat i són molt més brillants. Es produeix un augment de la superfície d’intercanvi.
S’aplica també en trastorns circulatori del cervell, del cor i de la perifèria (braços i cames).
En malalties vasculars perifèriques, gangrena i úlceres de les extremitats, l’ús d’ozó ha estalviat moltes amputacions. El tractament per a les gangrenes es porta a terme col·locant l’extremitat afectada dins d’una bossa de plàstic que s’infla amb ozó. L’ozó penetra a traves de la pell, i la curació és tan ràpida que sovint el color passa de negre a rosat durant el primer tractament.
El cervell és especialment sensible a la falta d’O2, tot i només pesar el 2% del cos consumeix el 20% de l’oxigen; la falta d’oxigen al cervell sol originar pèrdua de memòria i dificultat de concentració. La manca d’oxigen cerebral és un dels desencadenats fonamentals de la senilitat.

Desintoxicant
La respiració en el seu sentit més ampli consta de tres fases: la primera és la incorporació d’oxigen a la sang a nivell del pulmó, o sigui, la respiració en el sentit més estricte; la segona és la circulació de la sang que condueix l’oxigen per tots els teixits del cos, a fi que no falti a cap de les cèl·lules i, per últim, que es la part del procés més descuidada, és l’eliminació de les deixalles, de les restes de la combustió, que, si no drenen, s’acumulen i bloquegen tot el procés.
La capacitat depuradora de l’ozó és tant potent que s’utilitza també pel tractament de les aigües residuals municipals. L’ozó desfà els greixos, oxida les molècules complexes i les degrada a compostos més simples i més fàcils d’eliminar. L’ozó transforma les toxines en diòxid de carboni i aigua. També depura els metalls pesats.
Cal recordar que, tal com es pot observar en basses i estanys, la seva capacitat depuradora no tan sols respecta sinó que afavoreix els éssers vius.

Miscel·lània
L’acció depuradora, sumada a la germicida i a l’estimulació de la circulació confereix a l’oxigen/ozó altres propietats beneficioses per a la salut.

Estimula el teixit de granulació
Estimula la cicatrització de les ferides, que es curen més de pressa. És especialment útil per a les cremades greus i les nafres de la gent gran.

Regula els diferents components de la sang

• Greixos, lípids: arteriosclerosis, colesterol
• Àcid úric: gota
• Sucre: diabetis mellitus
• Creatinina: malalties renals
• etc.

Calmant/sedant
En teràpies de reumatisme. L’afegitó d’oxigen activat també pot explicar l’acció de l’ozó en la ruptura del cercle viciós dels dolors crònics de l’artrosi: dolor, contractura muscular, poca circulació de la sang, hipoxia i acumulació de detritus, degeneració dels teixits, més dolor, més contractura i tumefacció. D’una manera similar a com actua l’acupuntura, la millora de la circulació pròpia de l’ozó inverteix el mecanisme: més oxigen, menys contractura… els cúmuls tòxics des desfan, disminueix el dolor i la inflamació, millora circulació i la lesió tendeix a minimitzar-se en la mesura en que sigui reversible; en tant que la funció, que és el que realment importa, es recupera en un grau molt més alt.

Inhibeix la fermentació
Estimula el metabolisme de l’oxigen, d’ací que les teràpies pel càncer ja siguin inconcebibles, per a molts, sense l’aplicació d’ozó.

En general, la seva eficàcia, tant en les malalties infeccioses com en les malalties degeneratives, es deu a quelcom més que a l’oxigenació. L’aplicació d’ozó és quelcom més que una bona oxigenació de la sang: oxigenant la sang no s’aconsegueixen ni de bon tros els mateixos resultats. Una explicació prou plausible del seu funcionament la podem deduir de la manera com el generador aconsegueix formar ozó a partir d’oxigen: fa passar l’oxigen a través d’un arc voltaic; de la mateixa manera que a la natura és el llampec, l’energia del llamp, el que produeix l’ozó. L’ozó és molt inestable, no es manté més d’uns minuts, sobretot en ambients humits, i es transforma en oxigen: l’energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Què passa doncs amb l’energia de l’arc voltaic? No serà aquesta energia la responsable de la potent acció terapèutica de l’ozó sobre l’organisme?

L’ozó medicinal s’inclou en un flux de oxigen pur en una concentració molt petita (99.95 parts d0oxigen per 0,05 parts d’ozó quan es per ús intern). Hi ha una dosi òptima que és la que aconsegueix la màxima efectivitat.

Hi ha diferents maneres de dur l’oxigen activat al lloc on és necessari. Les formes més usuals són:

• Aplicació directa a la pell per mitjà d’una bossa de plàstic: cas de les gangrenes i cremades.
• Injecció subcutànea (sota la pell): cel•lulitis.
• Injecció intramuscular (a las natges): dolors reumàtics.
• Petita autohemoteràpia: s’extreu al pacient una petita quantitat de sang -normalment uns 10cc.-, s’ozonifica i es torna a injectar immediatament via intramuscular. S’aconsegueix així una mena d’autovacuna provinent de les pròpies cèl•lules. Molt utilitzada pel tractament de càncer.
• Autohemoteràpia major: coneguda també com “depuració de la sang”. S’extreuen de 50 a 150cc. de sang que, després d’ozonificarla, es torna a injectar a la vena. És el mètode d’aplicació més corrent en cas de malalties greus, com l’artritis, l’herpes, el càncer i les malalties cardíaques.
• Injecció endovenosa: Té un efecte més potent que la autohemoterapia major. Ha de ser efectuada molt lentament.
• Injecció intraarterial(en l’artèria inguinal): en casos d’obstrucció del flux sanguini al llarg de la artèria. És un mètode escassament practicat.
• Injecció intraarticular (en les articulacions malaltes directament).
• Oli d’oliva ozonificat: per aplicar sobre la pell, per exemple als peus d’atleta o infeccions vaginals, a les nafres, la gingivitis, les hemorroides, les fístules, etc.
• Aigua ozonificada: per rentar ferides i cremades. Els dentistes l’utilitzen com a desinfectant. Internament per tractar trastorns gàstrics i intestinals.
• Insuflació del budell: És la forma més antiga d’administració interna: es va començar a practicar cap als anys 30. L’ozó es absorbit per la mucosa intestinal i bona part arriba directament al fetge, i l’ajuda en la seva tasca de desintoxicació. És la via d’elecció en el tractament de la colitis ulcerosa i altres trastorns intestinals.
• Inhalació. L’ozó és massa fort pel delicat endoteli del pulmó. Per això no pot ser inhalat. Per sort, la seva forta olor avisa molt abans que arribi a concentracions que poden ser perjudicials.

El terapeuta decidirà en cada cas quina és la forma d’aplicació més adequada.

L’ozó no és una arma medicinal miraculosa. Si bé és un procediment terapèutic que aconsegueix curacions on altres teràpies han fallat, l’ozó no és un “cura-lo-todo”. L’ozó no transforma un octogenari en un adolescent, però sí en un home actiu i positiu, com correspon a la seva edat biològica, gràcies a l’elevació de la pressió parcial d’oxigen.

Si en l’ozonoteràpia es segueixen les instruccions de l’art mèdic – és a dir, una diagnòstic encertat i l’elecció del mètode adient – els riscos i els efectes secundaris són mínims, cent cops inferiors als procediments dels diagnòstics rutinaris, com per exemple, les radiografies.
Existeix la possibilitat d’una reacció al·lèrgica, tal com avui dia s’observa amb la majoria dels medicaments.
L’ozó és un oxidant potentíssim, i està clar que una oxidació incontrolada pot ser destructiva pel cos. En mans expertes i prudents, els riscos són escassos i, en general, lleus. En cent anys, ni una defunció ha estat atribuida a un tractament d’ozó.
De la mateixa manera, el seu subproducte, el que queda després de realitzada l’aplicació, és beneficiós: l’oxigen. Això és el que resta, en comptes dels efectes secundaris, els mals menors als que ens té acostumats la farmacologia. Les histories clíniques registren, com en el cas de la Medicina Tradicional Xinesa, efectes colaterals que són saludables:

• Augment de l’energia física
  Major % d’energia, força muscular, tolerància a l’exercici, flexibilitat, etc.
• Augment de la capacitat intel·lectual
  Concentració mental, memòria, actitud positiva, estabilitat emocional.
• Augment del vigor sexual
  Potència sexual, durada de la erecció
• Major resistència a les malalties comuns

El tractament d’ozó mereix una consideració per tots aquells que donen prioritat als tractaments que no fan mal. Aquest tractament s’acosta al remei ideal, que enllaça una gran efectivitat a una quasi absoluta innocuitat.

N’hi ha prou amb tenir una màquina que produeixi ozó, però tot i ser molt simple, la manipulació de l’ozó requereix tenir cura de les concentracions, les quantitats i de les vies d’administració: això és la base.

La terapèutica amb ozó pot potenciar-se, a més, per un canvi del règim de vida, en especial de la dietètica. En els casos de malalties greus, és molt convenient un règim a base de vegetals crus, fruites i fruits secs, així com recórrer a mesures higienistes tendents a afavorir l’eliminació de les toxines i la depuració de la sang.

La terapèutica amb ozó es complementa especialment bé amb l’acupuntura energètica. És a dir, l’ozó actua millor en un organisme equilibrat energèticament, i l’acció de l’acupuntura es potencia després de l’administració d’ozó. Si bé molts cops pot semblar que l’acupuntura dóna energia, el que realment fa es eliminar els impediments que fan que aquesta circuli. L’aplicació d’ozó suposa un extra d’energia que facilita la seva acció equilibradora.

Si bé els tractaments d’oxigen i ozó són poc coneguts entre nosaltres, és un procediment emprat des fa molts anys a Alemanya, on 8000 terapeutes l’apliquen regularment en clíniques i dispensaris i uns altres 7000 subministren oxigen activat als seus pacients en la resta d’Europa, especialment a Àustria i Itàlia. Cuba i Rússia, països amb uns serveis de salut poc influïts pel mercantilisme de la indústria de la malaltia, recorren als tractaments d’ozó també en medis hospitalaris com a millor opció per a bona part de les malalties abans esmentades, els resultats dels quals estan recollits en una extensa bibliografia.

Contraindicacions:

• Pacients amb hiperfunció de la tiroides.
• Hemofilia.
• Al·lèrgics a l’ozó.
• Hemorràgies recents.
• Malalts tractats amb anticoagulant (sintrom).