Medicina oriental

En estimular determinats punts del cos, la major part descrits pels xinesos des de l’antiguitat. Aquesta estimulació es pot fer amb fines agulles d’acer inoxidable, però també amb el calor que desprèn la combustió d’una herba anomenada artemisa, és la moxabustió, o simplement amb els dits. Juntament amb una bona alimentació, l’exercici i la medicina d’herbes constitueix el cos de la terapèutica xinesa.

Aquesta és la principal aprehensió per qui es planteja «provar» un tractament d’acupuntura. Abans de la primera sessió, pocs es poden creure que travessar la pell amb unes agulles pugui no fer mal. Tot i que avui les persones acostumen a visitar un acupuntor per recomanació d’una altra, fins que no ho experimenta hom no s’ho acaba de creure.

I és que les agulles d’acupuntura no tenen res a veure amb les agulles de cosir, ni amb les que s’extreu sang per les analítiques, ni amb aquelles de les injeccions que durant molts anys han atemorit des de l’infantesa; en no haver d’extreure ni introduir cap líquid, les agulles d’acupuntura són molt més fines, d’una dècima a una centèsima més primes que les emprades en els hospitals, gairebé del gruix d’un cabell: són sòlides, d’acer, lleugerament flexibles i pensades per lliscar dins l’organisme sense lesionar els teixits.

La sensació que provoca la inserció de les agulles depèn tant de l’expertesa de qui les posa com de la relaxació del pacient, la qual a l’hora depèn de la confiança que aquest té en el metge o en el seu art. En bones mans la inserció de les agulles d’acupuntura no sol ser més dolorosa que un petit pessic o una sensació de formigueig, que desapareix ràpidament.

Tanmateix, també hi ha escoles que manipulen molt les agulles, ja que consideren que la intensitat de la sensació és terapèutica per ella mateixa. És per aquesta raó, que també utilitzen agulles més gruixudes.

L’acupuntura és un art divers que tot al llarg del segle XX, a la República Popular Xinesa, durant la Revolució Cultural, es va voler uniformar i, a imatge i semblança de la nostra, fer-ne una medicina oficial poc propicia a les subtilitats, en la que l’agulla es converteix en eina terapèutica per ella mateixa. En aquesta versió oficial de la medicina xinesa, l’agulla, com el medicament occidental, és el que cura. Per això, s’acostumaven a manipular enèrgicament agulles més gruixudes que, a més, en ser d’inferior qualitat i despuntades per l’ús repetit, ocasionaven un dolor difícil de suportar. Per tant, s’entén que a la República Popular Xinesa l’acupuntura no tingués l’acceptació que té actualment a Occident. Tan era així, que una primeres objeccions que es feren a la possibilitat d’aplicar aquí l’acupuntura era la suposició que els xinesos tenien un dentell del dolor més alt que els occidentals, i que la sensibilitat dels ciutadans de la societat del benestar difícilment podria tolerar aquesta mena de tortura.

En canvi, per d’altres escoles xineses i d’altres països de l’extrem Orient, l’acupuntura s’utilitza per dinamitzar el procés de restauració interna, el que fa que el dolor no tan sols sigui innecessari, sinó fins i tot contraproduent, ja que dificulta la relaxació, que és la millor condició per l’efectivitat del tractament. Al Japó, per exemple, s’estila la inserció d’agulles molt fines i a poca profunditat. Aquí els resultats depenen sobretot de la precisió i l’encert en la combinació dels punts triats, així com del grau de relaxació. El dolor és doncs un element indesitjable.

Pel que fa a la possibilitat de lesionar l’organisme, és pràcticament descartable. Ni volent-ho. En l’aprenentatge de l’acupuntura s’estudia amb deteniment l’exacta localització dels punts, l’angle i la profunditat d’inserció de les agulles a fi de que, sense ser un expert en anatomia, no es lesioni cap víscera ni cap vas sanguini.

Varia d’un pacient a l’altre, i d’un punt a l’altre: distensió, calor, pressió, formigueig o una lleugera molèstia que es pot escampar en forma de corrent elèctrica; en ocasions, la punxada és gairebé imperceptible. Es tracta d’una sensació desconeguda provocada pel moviment del qi la qual, en tot cas, poc té a veure amb el dolor.

Un cop introduïdes les agulles, hom queda sol i en silenci durant uns vint minuts en una habitació confortable. No se sent cap mena de dolor, ans al contrari, les agulles indueixen a un estat de profunda relaxació; hi ha qui s’adorm, per despertar als pocs minuts amb la sensació d’haver descansat molt, encara que és més freqüent una mena de son despert, com un entreson, un endormiscament en el que s’arriba a perdre la noció del temps. A fi d’induir aquest estat, convé centrar la ment en una escenari natural conegut, de manera que, en quedar-hi absort, s’aconsegueix que la ment quedi en blanc.

Aquesta és, potser, la màgia de l’acupuntura: unes agulles tan fines i col·locades de tal manera que en comptes de fer mal, fan bé.

Sol ser un prejudici que es cura amb acupuntura. Això és el que sol passar als infants, que es deixen fer quan se n’adonen que la sensació que la inserció d’agulles els ocasiona és ben diferent a la que el temor els feia imaginar.

De tota manera, hi qui s’ha deixat operar pel dret i pel revés, no li fa cap por el quiròfan i en canvi manifesta un temor cerval a les agulles. Temor al desconegut o confiança cega en l’ordre establert?

A vegades l’aprehensió està justificada, i pot tractar-se d’una aversió del cos al que no li convé. I és que no sempre son adients els tractaments d’acupuntura; és molt fàcil que aquesta a persona tingui raó i necessiti tractaments amb calor, i no pas amb agulles. En nens i en persones molt sensibles es pot fet també amb els dits.

Ben al contrari, les agulles solen ser molt eficaces per tractar els atacs de pànic.

Les agulles homologades per la CEE estan esterilitzades —com l’instrumental quirúrgic—, i la millor garantia es que siguin d’un sol ús, eliminant així qualsevol possibilitat de transmetre malalties infeccioses.

De tota manera, les agulles en principi no entren en contacte amb la sang, o sigui que aquesta eventualitat fora mínima. A la Xina i a Hong Kong s’empraven les mateixes agulles per tothom, molts cops sense esterilitzar, únicament desinfectades dins un pot de vidre —que solia no estar gaire net— amb cotó i esperit de vi.

A Occident entre els primers acupuntors hi havia qui sortia al pas del risc d’infecció encomanant als pacients les seves pròpies agulles, que se les enduien a casa seva per desinfectar-les amb aigua bullent. En altres casos, el metge les esterilitzava a 180º. Està clar que el millor és llençar les agulles, que, a més, amb els anys poden esdevenir un objecte decoratiu. Actualment, a Occident gairebé tothom fa servir agulles d’un sol ús, el que elimina fins i tot la idea de contagi.

Com no hi ha contacte amb la sang, no hi ha ni un sol cas descrit en la literatura mèdica en el que l’acupuntor hagi transmès una malaltia seva al pacient ni al viceversa.

Degut a que no té cap mena de toxicitat, l’acupuntura és un recurs terapèutic excel·lent en aquest estat. En tractar-se d’un període en el que estan contraindicats la major part dels fàrmacs, l’acupuntura és útil per substituir els tractaments farmacològics dels trastorns crònics que pugui patir la dona, i sobre tot, per aquells propis de l’embaràs, com les nàusees i vòmits dels primers mesos, o d’altres, com l’ardor d’estómac, els trastorns urinaris, la lumbàlgia, els dolors dorsals i cervicals, la depressió o les cames pesades, que impedeixen gaudir plenament de l’estat de bona esperança.

Tanmateix, una intensa estimulació en determinats punts pot provocar la interrupció de l’embaràs durant les primeres setmanes. No es pròpiament un avortament, sinó que es provoca un buit d’energia que impedeix a l’embrió d’arrelar. Per tant, en els tres primers mesos, o sempre que l’embaràs sigui desitjat, cal tenir una especial cura amb el tipus d’acupuntura, que ha de ser d’estímuls mínims. Tot acupuntor ben preparat sap quins punts ha d’evitar.

També en aquest cas, en bones mans, l’acupuntura només pot fer bé i és efectiva en casos avortaments repetits. L’alteració del curs de l’embaràs es sol manifestar en el pols i és possible corregir alguns trastorns abans de que perjudiquin l’infant.

L’acupuntura ha contribuït a solucionar el problema de moltes parelles que no poden concebre un fill. És eficaç per l’esterilitat tant masculina, augmentant la producció i la vitalitat dels espermatozous, com femenina, sanejant el terreny en el que ha d’arrelar l’embrió. I això s’esdevé d’una manera natural, sense forçar la natura.

Els anticoagulants no són un impediment. Les agulles pocs cops fan sang, doncs normalment aparten els vasos al seu pas. Heu de pensar que els controls periòdics de la coagulació es fan amb agulles deu vegades més gruixudes.

Són metàl·liques, normalment d’acer inoxidable. També se’n fan de metalls preciosos: or, plata, platí… que varen tenir molta acceptació fa uns anys, com si el valor del metall influís en l’eficàcia del tractament. Això es desprenia d’una traducció literal dels textos clàssics, en els quals les agulles d’or eren una imatge metafòrica de que la seva aplicació era tan valuosa com el més preciós dels metalls.

La llargària va de 0,5 cm a 10-15 cm. N’hi ha fins a mig metre, que s’apliquen en veterinària, pels tractaments als cavalls. El gruix augmenta proporcionalment a la llargada.

Per regla general, d’una a deu. Com és de suposar, el nombre d’agulles necessàries no és proporcional a la intensitat dels símptomes ni a l’acció terapèutica. Ans al contrari, masses agulles disminueixen l’efecte terapèutic, doncs l’excés d’estímuls desconcerta el cos. En els casos més aguts, per exemple, una única agulla inserida ben lluny de l’indret del mal pot resoldre el problema.

I de vegades, cap, ja que és preferible l’aplicació del calor sec que irradia la moxa.

La major part dels punts d’acupuntura —més de 700— estan descrits des fa dos mil anys; tot i que també n’hi ha que s’han afegit més tard. Cal ser molt precís en la seva localització, especialment com més perifèrics, ja que a les extremitats els punts estan més ben delimitats. Es poden buscar mesurant proporcionalment a partir dels principals elements anatòmics o bé sentint amb la punta dels dits les petites depressions en la pell. També hi han aparells detectors que, en desplaçar-los sobre la pell, emeten un senyal sonor quan passen per un indret de més baixa resistència elèctrica.

L’elecció dels punts no s’ajusta a normes fixes, sinó que depèn del conjunt. Com a norma general, en els trastorns crònics les agulles es col·loquen a prop del lloc del trastorn, en canvi els aguts solen respondre millor als estímuls que vénen de lluny.

La fondària depèn del lloc on està situat el punt i de la constitució del pacient. Normalment, varia d’un o dos centímetres, però pot ser més.

Les agulles no són pas l’únic mitjà per influir en les corrents energètiques del cos. Es poden estimular els punts en els que les corrents del cos són més accessible mitjançant l’aplicació del calor que irradia de la combustió de una planta assecada, l’artemisa sinenesis, calor que te la propietat de penetrar profundament la pell.

Literalment el caràcter chiu, que es fa servir per descriure la moxabustió vol dir cremar amb un objecte ardent.
Molts cops es combina la moxabustió amb l’acupuntura. És particularment útil per escalfar el sistema digestiu i per contrarestar el fred i la humitat.

La major part de les afeccions que cauen fora del camp d’acció de l’acupuntura són tan obvies que gairebé no val la pena esmentar-les. A ningú malferit en un accident no se li acudiria demanar que el portin a l’acupuntor; tampoc en una emergència mèdica o quirúrgica: qui s’ofega de sobte, qui cau en estat de shock, qui té un intens dolor al pit o a la panxa… són situacions que encaminen al malalt cap a l’hospital sense perdre temps, que és on hi ha els mitjans per esbrinar i generalment resoldre el mal. Tampoc s’ha d’esperar massa de l’acupuntura en casos de malalties infeccioses greus, ni en la insuficiència cardíaca congestiva: com és lògic, la medicina xinesa resulta menys eficaç com més avançat està el mal.

Tampoc cal perdre el temps amb problemes localitzats i fàcilment solucionables per la cirurgia com son la hèrnia inguinal, els quists sebacis subcutanis, o quan s’ha opacificat el cristal·lí.

Encara que a la Xina es recorre a la seva matèria mèdica pel tractament dels tumors, a ningú no se li pot acudir curar un càncer amb acupuntura. Tot i ser un excel·lent ajut per superar aquest mal, la medicina xinesa (acupuntura, moxes i, sobretot, tònics a base d’herbes) no pot ser més que un complement, complement que pot ser decisiu.

De fet hi ha moments en els que l’acupuntura s’ha de fer amb molta cura i només per mans expertes, com són les malalties consuntives, en els estats de gran debilitat o en els primers mesos d’embaràs.

Sigui per falta de coneixements, perquè l’acupuntura no és el tractament adequat, o perquè hi ha qui és refractari, entre un 5 i un 15% dels pacients, segons diferents acupuntors, no responen a l’acupuntura. Com els resultats es mostren de seguida, si en cinc sessions no s’ha millorat es revela que o bé el tractament serà ineficaç, o bé s’allargarà tant que potser caldria cercar solucions més adients. Amb l’excepció, està clar, de mals com la recuperació de paràlisis, que per la seva pròpia naturalesa evolucionen lentament.
Sense efectes secundaris tòxics, el que no sigui efectiva és el pitjor que pot passar; una pèrdua de temps, que al menys no fa mal.

Aparentment molt similar a una visita a un metge convencional: una persona que no es troba bé consulta a un professional a fi que l’ajudi a recuperar-se d’un trastorn. És una entrevista en el curs de la qual el metge arriba a una diagnosi i proposa un tractament. En medicina xinesa hi ha molts estils, encara que en la actualitat es tendeix a un cert mimetisme amb la medicina oficial.

La visita d’un metge xinès tradicional se solia fer sense taula separadora, al racó d’una herboristeria o, les famílies benestants, en una conversa formal, prenent un té asseguts a un sofà. No hi havia bates blanques ni cap aparell mèdic; el metge xinès no necessita cap ajuda tecnològica ni per diagnosticar ni per tractar.

La iniciativa de la conversa la té el malalt; el metge prendrà nota del què diu, però també de com ho diu, i s’interessarà pels antecedents, tan de les malalties com dels tractaments a què ha estat sotmès. Algunes de les preguntes poden sorprendre ja que, aparentment, no tenen res a veure amb el què ha motivat la consulta. Cal tenir en compte que el metge no estableix el diagnòstic només amb els principals símptomes, sinó que està sobretot atent a les condicions en que aquests es presenten. És a dir, que en aquest tipus de consulta, la conversa sol girar més entorn de l’estat de salut en general, que no pas del mal en particular.

De tota manera, el metge escolta més que pregunta, i sobretot, observa el moviment, l’expressió de la cara, l’estat de les ungles, la llengua, etcètera. Però no són la vista ni l’oïda el sentit més imprescindible, sinó el tacte, especialment per llegir les ones dels polsos, principal mitjà de diagnosi.

No espereu els consells de sempre: no fumi, pari compte amb les calories, faci més exercici… és a dir, no espereu sentir el que ja sabeu. Pot ser que el metge xinès us pregunti per hàbits que predisposen a certes patologies, com un excés de xocolata, de dolços, de salats, de làctics, fàrmacs… No hi trobareu prohibicions; pel metge xinès, la salut no s’aconsegueix a base d’eliminar factors de risc, sinó creant les condicions perquè el pacient adopti, per ell mateix, l’estil de vida que més li convé.

Tampoc s’ha d’esperar que el metge se sorprengui de res del què us passa, doncs des del seu punt de vista tot el que passa és normal, si no, no passaria. Això és així perquè el procés és invers, i el referent de la medicina no són els llibres, sinó el mateix pacient.

Per això, hom no s’ha de privar d’explicar el què realment sent o pensa sobre la malaltia, ja que el metge xinès mai li dirà que un determinat símptoma no té res a veure amb un altre; tot entra dins del mateix món de relacions. La medicina xinesa no destria el que considera significatiu del que no, o del que entra dins les classificacions de la ciència, sinó que fa el diagnòstic a partir del què realment hi ha.

I per últim, no s’han d’esperar grans explicacions. A la Xina, la població no tenia cap interès en sentir especulacions sobre els seus mals, sinó que exigia al metge que demostrés el seu art en la pràctica. Per qui vulgui explicacions, la medicina xinesa està en franca inferioritat amb la medicina oficial, perquè la confiança no se la guanya amb paraules, sinó amb l’eficàcia del tractament, que és la més tranquil·litzant de les explicacions.

Però és sobretot en acabar la visita que apareix la gran diferència entre ambdues consultes: en la medicina oficial cada dia és més freqüent sortir-ne inquiet, sigui pels prospectes dels fàrmacs receptats, sigui per quedar pendent d’unes proves de laboratori o una nova consulta a un especialista.

Això quan el diagnòstic a que s’arriba no sigui alarmant per ell mateix, sia per la gravetat, sia perquè posa de relleu els aspectes del mal que no tenen remei. El cas és que persones que es consideraven sanes, surten de la consulta com a malalts crònics.

En canvi, tant en la primera sessió d’acupuntura com en les següents, el més freqüent és que hom en surti millor de com ha entrat: que senti una alleugeriment dels símptomes, i un estat d’ànim més propici per recuperar-se, sigui quina sigui la naturalesa de la malaltia.

Varia en cada cas; el més usual en els mals de llarga durada és que, poc o molt, es noti una millora des de la primera sessió, però hi ha qui nota més l’efecte l’endemà. Molts cops, el mal torna als pocs dies amb menys intensitat, i va millorant gradualment a cada sessió. Excepcionalment, el mal s’accentua, per millorar poc després.

Pel que fa als trastorns aguts, la resposta sol ser molt ràpida, de vegades immediata, i d’altres, com les paràlisis, la recuperació és lenta.

En tot cas, abans de cada sessió se us demanarà el què ha millorat, el que no ha canviat o el que pot haver empitjorat. Aquí no hi ha protocols, sinó que els tractaments s’adeqüen a la evolució de cada cas.

No creeu expectatives: limiteu-vos a constatar els canvis.

Només coses bones: és a dir, una alleujament parcial o total del dolor o altres símptomes.

A part de l’efecte sobre el què ha motivat la visita, hom sol sortir d’una sessió d’acupuntura en un estat de calma i benestar, com si caminés sobre cotons, o com si hagués rebut una injecció de vitalitat. Això és especialment notable després de la primera visita, en què, de sobte, es pot tenir la impressió de retrobar una sensació ja gairebé oblidada. Altres persones en surten amb un cert cansament, del que es refan de seguida.

Si es pot, convé mantenir-se en aquest estat de relaxació, ja que contribuirà a la estabilització dels canvis. En cas de reintegrar-se a la seva activitat, s’està més relaxat i el rendiment millora. De tota manera, desprès d’una sessió, és es recomanable evitar les situacions estressants tan físiques com mentals, els grans tiberis, les farres i les emocions fortes.

Aquesta reacció del primer tractament depèn de l’estat previ: les persones que ja es troben bé i les que estan molt malaltes ho solen notar menys que les que simplement estan desajustades. Aquí també, com sempre, hi ha moltes variants.

Normalment, no. A no ser que es consideri com a tal aquesta sensació de cansament, que pot durar unes hores, o a vegades la resta del dia.

No cal preocupar-se si es donés una exacerbació de les molèsties. No és freqüent, però pot passar després de la primera o segona sessió. No és un mal senyal: pot ser un despertar, una mena d’activació necessària per superar la malaltia.

Una sensació de mareig o desmai, similar a la que es pot tenir en una extracció de sang, que passa al cap de poca estona. De fet, és tan rar que, en desenes de milers de tractaments, només m’hi he trobat dues vegades, i en ambdós casos les persones estaven en dejú.

Un dels grans avantatges de l’acupuntura és l’absència d’efectes secundaris. Als EUA, la FDA (Food and Drug Administration) ha fet seguiments dels milions de casos tractats cada any en mans de professionals qualificats que utilitzen material esterilitzat (que és l’únic autoritzat), i gairebé no s’han descrit complicacions, totes elles sense importància. Pot ser que surti un petit blau en el punt on ha estat clavada l’agulla, conseqüència de l’extravasació de sang en parts del cos de mala circulació, o també en persones grans; no dóna cap molèstia, i es reabsorbeix, com tots els blaus, al cap d’uns dies.

Els efectes secundaris són tots bons. Molts cops es dóna una millora en trastorns que aparentment no estaven relacionats: una persona amb migranya pot sorprendre’s de l’alleujament d’un restrenyiment pertinaç que ni tan sols havia comentat, o una altra amb ansietat pot veure com deixen de molestar-li les regles, o a la inversa. L’efecte secundari més notable és una millora de la qualitat del son i la claredat mental.

En principi, no. Al menys, sense consultar el metge. Deixar un tractament farmacològic un mateix pot ser tan contraproduent com l’automedicació.

Si el tractament és pel dolor, i hom no se’n pot estar, és millor no prendre l’analgèsic just abans de la sessió.
Hi ha fàrmacs que no es poden deixar de prendre, d’altres, però, com els calmants, es pot anar reduint la freqüència de les preses a mesura que afluixa el dolor. N’hi ha alguns, com la cortisona, hormones, certs tranquil·litzants, antidepressius, etcètera, en els que s’ha de reduir la dosi encara amb més cura, a fi d’evitar el desagradable rebot. Alguns són més fàcils de deixar que d’altres, però és important que aquest procés es faci també per prescripció facultativa.

Se sol dir que es necessita un mes de tractament per cada any que s’ha estat malalt. El nombre de sessions que caldrà, però, no depèn només de l’afecció, de si és aguda o crònica, sinó que varia també segons la persona, l’edat i sobretot, la vitalitat de què gaudeix. Uns necessitaran una sola visita, d’altres, més. La major part dels trastorns crònics solen precisar de cinc a quinze sessions. El límit el posa la curació o l’estabilitat en la milloria.

Els efectes de l’acupuntura són acumulatius, cada tractament es basteix sobre l’anterior. És un procés. L’acupuntura no fa més que estimular les capacitats de recuperació del propi cos i, per tant, unes persones responen més ràpid que d’altres.

Un patró força freqüent en els casos de malalties cròniques que requereixen varies sessions és una millora els primers dos o tres dies, després dels quals tornen a manifestar-se els símptomes, encara que cada cop més suaus.

En tot cas, cal tenir ben present que, excepte en casos com la recuperació de les paràlisis, hemiplegies, paraplegies, malalties degeneratives i altres trastorns que evolucionen molt lentament, si en quatre o cinc sessions no s’hagués trobat millora cal considerar altres maneres d’abordar el problema.

La llargada del tractament no depèn tant de la vivesa dels símptomes, com de la forma en que aquests es presenten: el mal que ve de cop, per intens que sigui, se’n pot anar cop; els començaments graduals, en canvi, solen trigar més en marxar. En això també, la naturalesa batega en forma d’ones. Un mal de esquena que amb prou feines et deixa arribar a la consulta pot desaparèixer en el curs de la sessió, en canvi una petita molèstia a l’espatlla que només apareix en determinats moviments pot ser més difícil d’eradicar.

La lògica de que quan més temps fa que es pateix la malaltia més trigarà a curar-se té també moltes excepcions; es veuen trastorns que han resistit a mil teràpies, respondre a la primera sessió, i d’altres recents i aparentment senzills, que són difícils de curar.

Per tant, no li demaneu al metge xinès que aventuri un pronòstic. Vosaltres mateixos el podeu entreveure segons la vostra resposta al tractament.

Estem ben lluny dels protocols a què ens té acostumats la medicina oficial. Les característiques del tractament s’estableixen sobre la marxa.

Normalment la sessió en sí dura d’uns vint minuts a tres quars d’hora. Convé anar-hi sense presses, el frisar interfereix amb el tractament.

En trastorns crònics es sol requerir una visita per setmana, mentre que en els aguts, especialment si són molt dolorosos, més sovint. El criteri és no permetre, en la mesura del possible, que els símptomes tornin a aparèixer amb intensitat.

A mesura que es va millorant, els tractaments són menys necessaris, la seva freqüència es va espaiant i, un cop curades, moltes persones aprecien una sessió mensual per mantenir la salut.

Pot ser que la millora iniciada continuï a un ritme més lent, que s’estabilitzi, o bé que reculi a poc a poc. Per això, mentre hi hagi millora, convé no deixar-lo.

Cal deixar clar que l’únic que fa l’acupuntura és facilitar el procés de restauració intern, mitjançant l’eliminació dels bloqueigs i la tonificació de l’organisme.

El resultat a llarg termini depèn, un cop més, del tipus de trastorn: les migranyes, per exemple, es van espaiant i cada cop són menys intenses fins arribar a desaparèixer per sempre. En canvi, un dolor causat per una articulació deformada per l’artrosi, pot requerir un nou tractament al cap d’un parell d’anys.

Totes les coses bones donen ganes de repetir. El temor a les agulles es transforma fàcilment en plaer, fins al punt què, desprès d’haver-se recuperat del trastorn que va motivar la consulta, tot sovint es recorre a l’acupuntura per relaxar-se, alliberar-se les tensions de la vida quotidiana. Per això, persones sotmeses a estrès ambiental aprecien seguir amb una certa periodicitat -normalment un cop al mes-, un tractament que impedeix que l’estrès afecti el propi rendiment, avortant així el cercle viciós origen de bona part de la patologia del nostre temps.

És a dir, que no tan sols no crea dependència, sinó que saneja els estats d’ànim que propicien l’aparició de les dependències, i és molt útil per tractar addiccions i síndromes d’abstinència. A Occident, l’acupuntura, precisament, s’ha estès sol·licitada per qui vol deixar l’hàbit del tabac i per superar l’ansietat pel menjar.

És preferible anar-hi amb roba confortable, solta, que facilitarà l’accés als punts d’acupuntura seleccionats. Com que en bona part dels tractaments les agulles es planten per sota dels colzes i dels genolls, si les mànigues i camals són amples sovint no caldrà desvestir-se. N’hi haurà prou en descalçar-se i treure’s rellotges, braçalets i altres objectes metàl·lics que encerclin una part del cos. Per això, més val dur pocs accessoris: maquillatges, joies, penjolls…
No convé anar-hi amb l’estómac buit ni tampoc massa ple, i és recomanable evitar els estimulants i els medicaments analgèsics dels que es pugui prescindir.

És aconsellable, si bé no sempre caldrà consultar-lo.

En cas de dolor, les imatges mostren el que no es pot canviar. Això només té interès quan es planteja l’oportunitat d’una solució quirúrgica, que no acostuma a ser el cas, ja que mes aviat el que es pretén amb l’acupuntura és evitar-la.

Les analítiques són una dada interessant en la mesura en que permeten valorar l’abast de l’afecció i, encara més important, seguir la evolució del mal. S’ha de tenir en compte que si bé les dades i les imatges són les mateixes, la visió del metge és diferent.

Cal comunicar-li tots els medicaments que s’estan prenent. Millor dur els prospectes a fi de que els pugui adjuntar a la història clínica i facilitar la seva consulta.