Com cultivar la fortalesa interior

RàdioPsicologia

No hi ha felicitat sense fortalesa ni virtut sense lluita.

— Rousseau

A la fortalesa interior se l’havia anomenat virtut, l’energia de l’esperit, el que fa possible actuar segons els dictats de la consciència, és a dir, segons el sentit de la justícia, sense deixar-se intimidar per les dificultats o perills. Deien els antics xinesos que les persones superiors temen la pèrdua de la justícia i les persones inferiors la pèrdua del profit. La justícia –i no la caricatura que la limita al compliment de lleis i reglaments-, la justícia de debò crea harmonia i la injustícia és la que genera friccions i antagonismes, la que altera l’ordre de la natura. La fortalesa interior és fermesa, enteresa, integritat, i és l’antídot de la por. I la por és la gran demolidora de la fortalesa interior.

La fortalesa interior es fonamenta en la lucidesa, la claredat mental, i s’erigeix cap a amunt, tendint cap a un ideal. És coratge, valentia; no és temerària però tampoc mai no es deixa acovardir: pot ser, i de fet sol passar, que la situació faci aconsellable no actuar, però això no implica claudicar interiorment. El que més tem la persona virtuosa és haver d’actuar en contra la pròpia consciència.

En darrer terme, la fortalesa interior es posa de manifest en l’acceptació de la pròpia mort. És per això, que les persones autènticament religioses, que creuen que la mort és un pas a millor vida, es desmoralitzen menys en l’adversitat. De la mateixa manera, els ideals nobles enforteixen l’esperit.

La fortalesa interior no és pas excés de confiança en les pròpies forces. “El vas de terrissa cru es trenca quan topa amb el que ha passat pel forn. Enfrontar-se als poderosos és com lliurar batalla als elefants”, deien els antics xinesos. Per no caure en la temeritat, la fortalesa interior ha d’anar acompanyada de la prudència i la claredat mental. No és fortalesa la de qui actua encegat per la ira o la cobeja. La fortalesa interior exclou la violència, i té com a contrafort la prudència, i també altres virtuts, com la temprança, la paciència i la perseverança.

No hi ha millor autoestima que la que sorgeix de la fortalesa interior. En un temps en el que l’egoisme és la norma, molts cops l’autoestima no és més que autosuggestió per tal de fer callar la consciència i prosseguir en un estil de vida insà o insolidari. És el ‘sálvese quien pueda’ en el que es tracta de manipular situacions i persones en benefici propi.

Al llarg de la nostra història, la fortalesa s’ha anat edificant sobre bases cada vegada menys naturals. L’Església es va centrar en la castedat com a principi moral, desviant la fortalesa de la consecució del bé en el sentit més ampli del terme i la va adreçar envers la repressió dels instints naturals. La societat industrial va erigir com a principal virtut el sentit del deure, la productivitat i la consecució de béns materials. Avui, l’autoajuda fortifica l’ego i ensenya a encerclar dins d’unes muralla interessos, possessions i relacions. Mentre que l’única fortalesa de debò inexpugnable és la que no es fonamenta en el béns materials.

Com es cultiva la fortalesa interior?

La fortalesa interior pot formar part del caràcter, però també es pot entrenar, o bé forjar-se en el perill i l’adversitat. Les dificultats enforteixen l’ànim.

Els nens d’avui tenen pocs reptes i molt poques exigències. Pares i educadors es creuen en el deure de sacrificar-se per tal d’estalviar esforços a les criatures, de tal manera que arriben a l’adolescència sense coratge per afrontar les penalitats. Els pares que volen estalviar als seus fills les dificultats per les que ells varen haver de passar, no se n’adonen que el que de debò els forma i els educa és animar-los a que aprenguin a superar les adversitats i el patiment. La millor formació és l’exemple: no rondinar de la feina o de les tasques domèstiques, al contrari, trobar sempre gust en el que es fa. En comptes de sobre protegir cal actuar amb decisió, sense por al fracàs, ni al ridícul. Ensenyar a no queixar-se, a participar en les tasques i a acabar el que es comença; educar en els autèntics valors: l’amor, l’amistat, la solidaritat. La fortalesa interior s’alimenta d’uns referents forts i ben arrelats en els cicles naturals, d’uns valors morals que deriven del funcionament més primari de la naturalesa, com que ‘després de la tempesta ve la calma’, o ‘tal faràs, tal trobaràs’.

La fortalesa interior es pot exercitar com s’exercita una pràctica esportiva o l’estudi: amb constància i perseverança. **Els reptes plaents són una bona manera de posar-ho en pràctica en les èpoques en que la vida ens ho posa tot més fàcil.** La satisfacció de l’èxit propicia l’estancament, i cal tenir sempre ben present que tot cop de fortuna porta en sí mateix la llavor de l’infortuni, i que de la desgràcia sorgiran brots verds.

A la fortalesa de l’ànim, ni la prosperitat l’enorgulleix ni la desgràcia la tomba.

— Plutarc

El silenci és un bon tònic. En una societat xerrameca com la nostra, les paraules són sovint una fuga d’energia. El Tao Te King comença deixant clar el poder limitat de les paraules, tot afirmant que el que pot ser anomenat no és el Tao. I així és que en el pensament tradicional de l’Extrem Orient el que és important, l’essencial, la veritat, existeix en el silenci i no en les paraules. La veritat existeix només en el cor, i en general és més creïble l’home de poques paraules que el que xerra molt. L’home perd molta força per les paraules i, com diu un proverbi xinès, és amo del que calla i esclau del que diu. Pel taoisme i el budisme zen, la veritat no pot ser descrita amb paraules, i només existeix en el silenci, en el cor de cada ésser humà. Al Japó, encara avui, saber callar és una virtut, i presumir és de molt mal gust: vantar-se de les pròpies qualitats, intentar sobresortir, o simplement parlar d’un mateix, està molt mal vist. Per això, s’assumeix que és molt millor callar que exposar-se a ser mal entès. En una societat que no calla mai, la pràctica del silenci contribueix enormement a la fortalesa interior: només s’hauria de parlar si el que s’ha de dir és més important que el silenci.

Donar sentit al que es fa, i fer-ho a consciència i amb plaer, és també una pràctica de creixement de la fortalesa interior. La queixa és una gran debilitadora que impedeix l’aprenentatge, i deixa a la persona impotent davant del problema. Tal com diu la màxima oriental: ‘és prudent veure el que té de bo el que no ens agrada, i el que té de dolent el que ens agrada’.

Un curs intensiu de fortalesa interior es fa en els moments de crisi, a l’hora de suportar un dolor o un disgust. De fet, les persones amb més fortalesa interior tot sovint són persones de salut delicada i físicament molt dèbils, perquè això els obliga a compensar la debilitat física amb fortalesa mental i moral. El moment de la mort és quan aquestes petites frustracions prenen un altre sentit.

La major part de la gent considera difícils les seves condicions de vida, i les seves proves i els seus turments com una maledicció, un càstig de Déu, quelcom negatiu. Si poguéssim comprendre que res d’allò que ens passa és negatiu, i ho subratllo: absolutament res!… Tots els sofriments i proves, fins i tot les pèrdues més importants, com també els esdeveniments davant dels quals diem: “Si ho hagués sabut per endavant, no ho hauria pogut suportar”, són sempre regals. Ser infeliç i sofrir és com forjar el ferro roent, és l’ocasió que se’ns ha donat per a créixer, i l’única raó de la nostra existència.
No es possible créixer psíquicament quan un està assegut en un jardí on us serveixen un sopar suculent en safata de plata, si no que és creix quan s’està malalt o quan cal afrontar un pèrdua dolorosa. Un creix no quan amaga el cap sota l’ala, sinó que accepta el sofriment intentant comprendre’l, no com una maledicció o un càstig, si no com un regal fet amb una finalitat determinada.

Elisabeth Kübler-Ross, La mort: una aurora

La fortalesa interior no s’ha de buscar fora: qui la cerca a l’exterior sempre serà dèbil. Qui la cerca només en l’èxit professional o social, i sobretot en el compte de resultats del negoci, tindrà una fortalesa que no és moral ni espiritual sinó mundanal, i les seves recompenses seran materials. Igual que l’atleta que vol desenvolupar les seves habilitats físiques per a una competició, els seus resultats no implicaran necessàriament una fortalesa d’esperit. Per entrenar la fortalesa mental s’ha d’omplir el sentit de la vida de pensaments nobles.

Totes les drogues, fins i tot les que aparentment estimulen, sostreuen la fortalesa i debiliten l’esperit. També els sedants i tranquil·litzants de consum habitual, que es prenen com medicina, fomenten la feblesa. Una ment forta és feliç, flexible, mai no es queixa. No es deixa governar per les emocions. En comptes de prendre pastilles, neutralitzant químicament el malestar, faríem millor enfortint l’ànim: la fortalesa allibera del corc de les preocupacions i angoixes, i impedeix caure en la culpabilitat i la baixa autoestima. La fortalesa interior és la seu de l’ànim.

La fortalesa interior no només és força i determinació per actuar en la vida, sinó que també és, en el sentit més literal de la paraula, un refugi fortificat, un espai de pau on poder-se recollir amb seguretat i confiança per descansar, per pensar, per meditar i recuperar forces.

L’I Ching és un compendi de la pràctica de la virtut, de la fortalesa interior.

Només un home fort pot superar el destí ja que pot mantenir-se ferm fins a la fi gràcies a la seva seguretat interior… Només quan tenim el coratge d’enfrontar les coses tal com són, sense auto-enganys ni desil·lusions, tenim prou claredat per observar tota la línia dels esdeveniments i reconèixer el camí de l’èxit.
Els núvols en el cel indiquen una propera pluja. L’únic que es pot fer es esperar que plogui. També en la vida quan es prepara el destí. No podem forçar el futur interferint en las coses abans que arribi el seu temps. Podem, sí, fortificar el cos menjant i bevent i reconfortant la ment. El destí arriba per ell mateix i aleshores estem preparats per afrontar-lo.
En una situació perillosa, de vida o mort, en la que no es pot avançar ni recular nomes es pot resistir i deixar que el destí segueixi el seu curs. Aquesta calma impedeix agreujar el mal és la única manera de sortir d’aquest perillós forat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.
You need to agree with the terms to proceed

Continguts relacionats

Menú