El fetge és l’òrgan més gran del cos, amb una gran densitat de cèl·lules, cadascuna d’elles amb múltiples funcions, i totes elles vitals. El seu paper essencial en l’assimilació dels aliments es veu facilitat per una doble irrigació; és a dir, que la sang li arriba per dos camins: una oxigenada pels pulmons i una altra per la vena porta, provinent dels budells, amb els nutrients ja digerits, que són el material que servirà per produir els components materials del cos i l’energia per fer-lo funcionar.
El fetge elabora els constituents essencials de la sang, del sistema immunitari i del metabolisme. Produeix l’albúmina, base de la matèria viva i de la immunitat, sintetitza el fibrinogen, la protrombina i altres substancies imprescindibles per la coagulació de la sang, així com la globulina, una proteïna que junt amb el ferro transporta l’oxigen fins els teixits.
Aquestes cèl·lules descomponen les proteïnes provinents de l’alimentació en els seus constituents, els aminoàcids, i els reagrupa en les proteïnes que el cos necessita. Participen també en la descomposició i metabolisme dels greixos.
Les cèl·lules hepàtiques, a més, són magatzems d’energia, que acumulen el sucre en forma de glicogen. La glucosa en sang no prové tan sols dels hidrats de carboni que s’ingereixen, sinó que les cèl·lules hepàtiques poden formar-la a partir de certs aminoàcids i acumular-la en forma de grans molècules de glicogen que seran fragmentades, alliberant glucosa a la sang quan faci falta. Són, doncs, una reserva d’energia.
Produeixen més de mil enzims i controla les hormones, que regulen tot l’organisme. És increïble, una autèntica meravella que, del tot indiferents a la divisió del treball, un sol tipus de cèl·lula pugui dur a terme totes aquestes funcions, més de 500, imprescindibles per la construcció, el funcionament i la purificació de tot el cos.
Cadascuna de les cèl·lules del fetge és, a més, un atrafegat laboratori que identifica les substàncies químiques que no convenen al cos, inactiva i neutralitza els verins i recicla els tòxics. Purifica la sang dels residus del metabolisme cel·lular alterant l’estructura química de les substàncies nocives, a fi de tornar-les inofensives.
Aquests residus formen la bilis que, alhora que excreta cap als budells el que no convé, ajuda a la digestió els greixos. La bilis ve a ser com una mena de subproducte de l’activitat del fetge, un residu preciós i acuradament utilitzat. El cos humà no desaprofita res, de manera que el fetge, en desembarassar-se de tot el que és inútil i tòxic (la bilis és una barreja de verins, d’urea, de colesterol, d’àcids i de deixalles cel·lulars), en expulsar-se pel budell encara acompleixen la seva darrera i fonamental funció, la de servir de medi per l’emulsió i la reducció a fines gotes els greixos per fer-los assimilables. La bilis neutralitza, a més, l’acidesa dels sucs gàstrics i estimula el peristaltisme intestinal. Cada dia el fetge vessa aproximadament un quilo de bilis, que no va rajant contínuament, sinó que té l’eixida tancada i s’acumula en un dipòsit, la bufeta de la fel; només en el moment de la digestió s’obre de bat a bat la resclosa i el seu contingut es vessa directament al colèdoc i al budell.
En resum, el fetge és alhora central energètica i la depuradora principal de l’organisme.
A nivell funcional, el fetge és també un gran reservori de sang; que l’acumula en els moments de repòs, però que està a disposició de la part del cos que ho necessiti: els budells en el moment de la digestió, els músculs en l’exercici físic… De nit, la sang s’acumula en el fetge, que és quan es depura, i d’aquí la importància de sopar lleuger i dormir bé a la nit per una bona salut.
Com tots els òrgans essencials per l’organisme, el fetge és molt resistent i és difícil que emmalalteixi. Molt ric en sang, té una gran capacitat de regeneració: si se’n destrueixen tres quartes parts, la resta pot fer tota la feina. Es pot restaurar com una sargantana refà la seva cua, sempre que la part que quedi estigui en bones condicions. Els científics han pogut formar cèl·lules hepàtiques a partir de les cèl·lules del moll de l’os, que són precursores de les cèl·lules sanguínies.
Tot té un límit, però, i la capacitat del fetge d’eliminar verins també. Quan les toxines de la dieta o de l’entorn excedeixen la seva capacitat de neteja de la sang, les substàncies nocives s’acumulen en el fetge i en altres parts del cos creant un ambient tòxic que afecta la salut en general. Altres òrgans de neteja, com el ronyó, també poden veure superada la seva capacitat de purificar la sang, el que suposaria una sobrecàrrega pel sistema immunitari per neutralitzar aquests contaminants. Tot plegat crea un medi propici al desenvolupament d’alguns trastorns que la medicina moderna no associa amb el fetge, però sí que ho fan moltes medicines tradicionals: el mal de cap, les migranyes, les tendinitis, el PMS, la fatiga crònica, les al·lèrgies, trastorns immunitaris (les malalties dites auto-immunitàries són, en gran part, resultat d’aquesta intoxicació), malalties dels ulls o problemes de pell. I en general totes aquelles que empitjoren o que es presenten a la primavera, com l’astènia primaveral, vertígens i al·lèrgies.
A la primavera és quan el fetge rep un gran flux de Qi que, quan les corrents energètiques del fetge estan estancades, provoca alteracions. En la medicina tradicional xinesa la primavera està associada amb l’element fusta, l’element de la vegetació: el color verd, els canvis de temps sobtats, les emocions i el fetge.
Depurar l’organisme
Tot i la prodigiosa capacitat de treball del fetge, els habitants dels països més rics i desenvolupats solen patir trastorns relacionats amb aquest òrgan, ja que abusen amb freqüència de greixos i fregits, així com de l’alcohol, la cafeïna, la xocolata, el sucre i les drogues, ja siguin recreatives o per prescripció facultativa.
La majoria de fàrmacs passen pel fetge, que els desactiva en la mesura que pot, però en alguns casos les dosis terapèutiques superen sovint la seva capacitat de desintoxicació, i d’ací que s’hagin de fer analítiques regularment per detectar el punt en que l’òrgan ja no pot més. L’abús de drogues i fàrmacs és un dels factors que en l’actualitat més perjudica el fetge, especialment en persones debilitades, malalts i persones grans, que a més són qui més en prenen.
Les medicines tradicionals tenen en compte la potència i la capacitat regeneradora del fetge i tracten totes aquestes molèsties eliminant en la mesura del possible les toxines que entren en el cos, començant per canvis en la dieta i l’activitat física. Només eliminant els obstacles, el fetge pot mostrar la seva gran capacitat de recuperació.
Dejuni
La manera més senzilla de depurar és deixant-lo descansar mitjançant el dejuni, en les seves múltiples variants (vegeu l’apartat Alimentació i dietes). A Occident, el dejuni va agafar molt prestigi a partir del segle XVIII entre les classes benestants, menjadores immoderades, doncs uns dies d’abstinència o menjar lleuger alliberava de la gota i altres molèsties. Per cuidar el fetge s’han d’evitar tots els excessos, però no només l’alcohol, les drogues i els fàrmacs, els fregits i els greixos, sinó també l’excés de feina, d’ambició i els factors emocionals que influeixen molt directament en el fetge.
Neteja hepàtica d’Andreas Moritz
Procediment antic que ha actualitzat Andreas Moritz, i que consisteix en una forta purga a fi d’aconseguir una complerta evacuació de la vesícula i les vies biliars. És efectiva per eliminar els càlculs biliars, però és un mètode prou complex i llarg com per no embarcar-s’hi a la lleugera.
Consisteix en eliminar totes les pedres, el que vol dir fer de vuit a dotze neteges, cadascuna d’una setmana, en intervals de tres setmanes, i seguir fins que es deixin d’expulsar pedres en dues purgues seguides. I en acabar, repetir als sis mesos. Amb l’advertència de que un cop començada la neteja no es pot aturar, ja que si es deixa a mig fer hom es pot trobar pitjor que abans de començar-la.
L’expulsió de tantes pedres alimenta l’efecte placebo, doncs aquestes venen a ser la materialització del mal, que s’elimina de l’organisme. I aquest és el recurs bàsic de tot xamanisme des de la més remota antiguitat. I en aquest sentit, i sigui dit sense intenció pejorativa, juntament amb el suc de fruita i la purga en sí, és natural que les persones es trobin millor.
Ara bé, la qüestió és si no hi ha maneres més senzilles de depurar el fetge i arribar al mateix resultat sense un procediment que forci tant l’organisme. L’objectiu de la medicina ha de ser aplanar el camí cap a la salut amb mitjans el més suaus i simples possibles. Per altra banda, aquesta mena de procediments tenen molts partidaris entre les persones que en comptes d’aspirar a la salut per a viure bé, estan contínuament experimentant amb modes per sentir-se més sanes.
Això no vol dir que en determinades circumstàncies aquesta depuració no pugui ser beneficiosa per eliminar càlculs de la bufeta i el fetge que representin un perjudici per la salut, però en condicions normals, i com a medicina preventiva, és més aconsellable optar per recursos més senzills, tradicionals i d’eficàcia comprovada.
Cura de la llimona
Un procediment popular i molt senzill per depurar el fetge és amb llimones. Hi ha diferents variants. Una és exprimir llimones i tirar-les amb pela i tot, de manera que s’escaldi sobre l’aigua que es prendrà al llarg de tot el dia. Es comença amb una llimona i se n’hi afegeix cada dia una més fins arribar a deu, moment en que es comença a baixar cada dia una.
Si no es vol esperar a tenir mal de cap, trastorns digestius, erupcions cutànies, etc., es pot prendre, com a prevenció, cada dia el suc d’una llimona en dejú amb aigua tèbia. L’acidesa de la llimona despista i fa l’efecte que no pot anar bé per l’acidesa estomacal, pel reflux gàstric. També desperta recel per qui sap que l’acidesa de la sang propicia l’artrosi, l’osteoporosi, les migranyes, la fatiga crònica i un llarg etcètera de trastorns lligats a la contaminació i a l’actual estil de vida. Però cal tenir en compte que la part àcida de la llimona es volatitza i el que resta és un dels millors alcalinitzadors de la sang. Tan sols s’ha de tenir precaució amb l’esmalt de les dents; una palleta serveix.
Aliments i herbes medicinals
Degut a la gran capacitat de recuperació del fetge, són molts els remeis naturals que s’han fet servir tradicionalment per la seva regeneració. La nostra medicina popular coneix moltes herbes remeieres pel fetge (dent de lleó, boldo, card marià, rave negre, fulla de carxofa…), i la medicina xinesa i l’ayurvèdica compten amb productes elaborats amb combinacions d’herbes que són encara més específiques i eficaces no tant sols per curar el fetge sinó també per protegir-lo en cas d’intoxicacions com la inevitable conseqüència de la quimioteràpia.
Acupuntura i ozonoteràpia
Les cèl·lules hepàtiques, com les de la sang, són molt actives i es renoven cada poques setmanes. La seva salut depèn en gran part del terreny, és a dir, dels factors ambientals. L’acupuntura s’ha demostrat molt eficaç en restablir la circulació energètica, i en combinació amb l’ozonoteràpia és molt efectiva per revitalitzar i posar l’òrgan en les millors condicions per restaurar-se ell mateix en casos d’hepatitis de totes les lletres, així com per protegir el fetge durant tractaments de quimioteràpia, sense necessitat de prendre fàrmacs.
És un sistema de depuració energètica, sense medicaments, sense purgues, i sense forçar l’organisme, i que es mostra efectiu tant en l’estat general del pacient com en la normalització dels marcadors bioquímics.