Reforçar la immunitat en temps de covid

Ràdio

Les grans epidèmies que han castigat la humanitat sovint han estat malalties fins aquell moment desconegudes i lligades a importants moviments de població: les croades, el comerç i les migracions d’est a oest durant els segles XII i XIII, la invasió d’Amèrica i les expedicions segle XVI i ara, darrerament, l’incessant trànsit de persones entre continents. Eren malures noves, de les que no se sabia gairebé res, fora de que no cedien a cap teràpia, i eren de molt mal pronòstic. Unes, com la pesta, el còlera, el tifus, la verola o el xarampió entre els indígenes americans, mataven en pocs dies, de vegades en poques hores; d’altres com la sífilis i la tuberculosi solien corsecar poc a poc l’organisme. Però el cas és que en el darrer mil·lenni la humanitat s’ha vist flagel·lada periòdicament per ràfegues d’infeccions que, poc o molt, afectaven gairebé totes les famílies, i de vegades delmaven la societat.

En el darrer segle, l’epidèmia prevalent entre nosaltres ha estat la de la grip, sempre present en les estacions fredes, normalment benigna, encara que fatal en persones debilitades, amb passes periòdiques més virulentes. La d’enguany, la covid, que ha eclipsat la grip i les pneumònies, s’acarnissa sobretot en persones grans i greument afectades per una altra malaltia, i encara que generalment té un curs benigne, de vegades és greu i deixa seqüeles.

Al llarg de la història, atesa la impotència de metges i curanderos per guarir d’aquestes afeccions, i fins i tot per alleugerir-les, l’única cosa que es podia fer era intentar evitar el contagi. Com es va demostrar durant la pesta negra, la primera reacció, la de fugir, és contraproduent per la comunitat, ja que escampa la malaltia. Tanmateix, aquesta escapada individual d’una pandèmia fora avui ben difícil en un planeta tan superpoblat. Ben al contrari, la mesura més eficaç per contenir les epidèmies que arribaven per mar va resultar ser la quarantena dels vaixells que duien infectats, i, en general, aïllar els malalts.

Enguany s’està imposant el confinament de gran part de la població a fi de minimitzar les repercussions de la covid sobre el sistema sanitari. L’excepcional restricció de moviment i les fortes mesures de protecció a les persones sanes és una opció que s’ha imposat per primera vegada a la història per frenar una pandèmia: reduir els contactes socials i recloure tothom a casa seva, obligar a circular amb mascareta i la continua desinfecció amb gels hidroalcohòlics. Tot això, mentre s’espera que una vacuna alliberi d’aquestes mesures que, per a molts, poden arribar a ser tant o més perjudicials que el mateix virus.

Hi ha una notable incongruència entre les mesures de protecció externes per evitar el contagi i l’escàs relleu que s’ha donat a la manera eficaç d’enfortir la immunitat individual. S’ha donat molta importància a les mesures socials i ben poca al que cadascú pot fer per posar en forma la seva immunitat. I això que tots tenim ben present que les passes afecten només alguns, depenent de la intensitat de les inclemències a les que han estat exposats, i també de la seva salut: l’evolució més greu recau en aquelles persones debilitades per l’estrès o una altra malaltia. Aquesta resistència a les agressions externes és el que es denomina immunitat.

El sistema immunitari distingeix el que és propi del que és aliè a l’organisme, i la seva funció consisteix en neutralitzar i eliminar no només els gèrmens sinó també les restes cel·lulars i tot el que és estrany i destorba. El sistema immunitari de cadascú és el que fa que, en contacte amb microbis patògens, unes persones s’infectin i altres no; que en contacte amb al·lèrgens unes facin reaccions al·lèrgiques i altres no; amb substàncies cancerígenes, unes emmalalteixin i altres no. Per tant, no s’ha d’adjudicar tota la responsabilitat al cancerigen, a l’al·lergen o al microbi sinó que l’emmalaltir i l’evolució de la malaltia depèn en major o menor mesura de la salut, és a dir, del correcte funcionament del sistema immunitari.

La prevenció comença amb una visió positiva de la salut i la malaltia

S’acostuma a entendre el sistema immunitari en termes militars: es concep l’organisme sobrevivint en un entorn hostil del que s’ha de defensar. La immunitat es caracteritzada com un conjunt de mecanismes de defensa que ens protegeixen de les invasions foranies mitjançant un seguit de barreres: la primera la formen la pell i les mucoses, si es traspassa se’n ocupen cèl·lules especialitzades que viatgen per la limfa, al que s’afegeixen les de la sang amb les seves proteïnes específiques, i en darrer terme intervenen les hormones de les suprarenals. 

Seguint el símil bèl·lic, si l’organisme és com una fortalesa, per resistir al setge necessita la integritat de les seves muralles, que la tropa estigui ben alimentada, que no passi fred i estigui protegida d’altres inclemències, que estigui descansada i entrenada. I per sobre de tot, que tingui ben alta la moral. Aquests són també els requisits del sistema immunitari.

Per enfortir les defenses cal primer treure’ns del cap la idea de que l’organisme és deficitari. Ans al contrari, tenim de sèrie un potencial de defensa i auto curació més poderós que qualsevol droga. L’organisme està dissenyat per curar-se; és més, s’està reparant i renovant contínuament; més que integrat per valents soldats, l’exèrcit de la immunitat és com un eficient servei de neteja que discretament, sense fer soroll, està eliminant sense parar les impureses, tant les generades per l’organisme, com les que provenen de l’exterior. La seva tasca principal no és fer la guerra, sinó evitar la confrontació: en un terreny sanejat no colonitzen els microbis. La lluita és l’últim recurs.

Tampoc està en la naturalesa dels microbis atacar la vida. Els microbis són al planeta des de molt abans que els humans i la vida s’ha desenvolupat en simbiosi amb ells. Els microbis ens han precedit i ens sobreviuran. Els símptomes d’una infecció poden posar de manifest la virulència del germen, però també i sobretot les deficiències de la salut, revelen excessos o debilitats de l’organisme, un terreny propici per la colonització.

La de la immunitat és una funció complexa que no recau sobre un únic òrgan sinó que requereix, com la defensa de la fortalesa assetjada, la participació de tot l’organisme. La immunitat és sinònim de vitalitat. Per això cal ser extremadament prudent a l’hora de delegar a empreses o institucions, que altra feina tenen, el nostre tresor més valuós: la salut.

Una existència saludable és conseqüència d’uns hàbits saludables

Segons totes les tradicions mèdiques, el que de debò reforça el sistema immunitari és tot allò que fomenta l’autoregulació de l’organisme: són remeis i pràctiques ancestrals, normalment fàcils de practicar i tan barates que solen ser gratuïtes, fet que no agrada gaire als fabricants de medicaments. Respirar, relaxar-se, dormir bé, menjar saludable i ment prou serena per gestionar les emocions.

La societat de consum ofereix insistentment tota una gama de productes fantàstics per la salut, per reforçar les defenses, enfortir el sistema immunitari, i tot això que diuen els anuncis. Alguns són molt experimentats, com la fitoteràpia amb equinàcea o astràgali, mentre que d’altres són modes que se succeeixen, productes exòtics amb grans propietats, que només són efectives mentre qui les recepta i qui les pren, hi creu. Hi ha molta oferta, però això no és en cap cas la base de la salut, ni d’una bona immunitat.

Val la pena tenir en compte que el sistema immunitari es pot posar en forma molt més fàcilment del que hom es pensa, si no equivoquem l’estratègia: l’enemic no és el microbi. Del que es tracta és de sanejar el terreny a fi de que el microbi no hi trobi aliment.

El sistema immunitari té una gran capacitat d’aprendre a fi d’adaptar l’organisme a circumstàncies molt diverses, però abans de pretendre ensenyar-li res, la principal providència és alliberar-lo de l’excés de treball a què el sotmetem, i deixar que faci a la seva manera el que sap fer millor que ningú. Per aconseguir-ho només cal seguir un estil de vida més natural, i tenir sempre present que l’organisme està dissenyat per adaptar-se als canvis de l’entorn i restablir-se quan pateix algun dany.

Sobta, doncs, que en plena pandèmia es parli tan poc del que cadascú pot fer per reforçar la seva immunitat, i que l’estratègia preventiva estigui adreçada gairebé exclusivament a evitar les ocasions de contagi, sobretot pel fet de que algunes d’aquestes mesures poden debilitar la immunitat natural.

L’ofici de viure hi ha dedicat un programa en el que ens hem repassat algunes de les mesures per prendre consciència i minimitzar els efectes negatius del confinament, el distanciament social, la mascareta i la asèpsia extrema.

Continguts relacionats

Menú