No fa gaire vaig veure a la botiga del poble, d’un centenar d’habitants, com una senyora anava carregant el cistell amb tota mena de llaminadures: celebraven l’aniversari d’un fill, va dir.
El que dissortadament és habitual trobar a la cua de qualsevol supermercat, encara sobta en un entorn de persones que viuen i treballen en contacte amb la terra. Vaig pensar que poques dècades enrere fóra inimaginable que es repartís tanta dolçor entre la mainada i que, encara avui, no ho faria si hagués de donar a cada nen, i a cullerades, tot el sucre que anava comprant sota la forma de begudes ensucrades i pastisseria industrial, a més de xocolata, caramels i llaminadures vàries.
En una competició esportiva molt concorreguda, la festa major de la natació catalana li diuen, al guanyador infantil, se’l pesa al podi i se l’obsequia, esponsoritzat per un gran fabricant local, a més del trofeu corresponent, amb el seu pes en caramels, i com els infantils que guanyen solen estar ben desenvolupats, un enorme sac de caramels és distribuït entre els joves esportistes. Els caramels que els reis mags distribueixen pròdigament, i tantes altres esdeveniments plens de sucre, són extres en un consum quotidià fortament esperonat per la publicitat.
Antigament, el dolç intens havia estat un bé escàs, i per tant, molt apreciat. I potser per això, les festes solen tenir sempre un dolç associat: el tortell per Reis, els panellets per Tots Sants, els bunyols per Quaresma, la coca per Sant Joan, la crema per Sant Josep, els torrons per Nadal i les neules per Cap d’any, el pastís pel casament i l’aniversari… Són moment puntuals en que aquest dolç no mereixeria cap consideració especialment negativa des del punt de vista dietètic, ja que l’organisme pot assimilar-lo, i queda plenament compensat per l’ànim i l’alegria festiva.
El dolç és un sabor plaent universal, molt apreciat en totes les cultures, especialment pels nens i joves, potser per un mecanisme de supervivència dirigit a caracteritzar les substàncies nutritives; és molt estrany que substàncies dolces siguin metzinoses. El dolç agrada tant que pot amagar els verins. Una de les excepcions va fer caure Roma: les classes benestants eren molt afeccionades al vi, però com que era difícil de conservar, el bullien en un pot de plom. Aquest plom li donava, a més, un gust dolç molt apreciat entre qui s’ho podia permetre, que en consumiaen en gran quantitat: d’un a cinc litres diaris. Acabaven emmalaltint de saturnisme, possiblement responsable dels trastorns mentals i les conductes aberrants d’alguns emperadors: es diu que aquesta dolçor del plom segurament va jugar el seu paper en la decadència de l’Imperi Romà.
Mai no havia existit el consum d’avui, que s’ha estès a partir de la Segona Guerra Mundial, a més del sucre ocult, combinat amb greixos i de vegades també amb sal, que hi ha en tants i tants productes alimentaris industrials. En proporcions ben estudiades són formules guanyadores, en la mesura que enganyen el paladar. És evident que, juntament amb el sedentarisme, aquesta alimentació tant ensucrada té a veure amb la mala forma física de molts nens, i de la gran quantitat d’obesitat. I no només física sinó també psíquica: el sucre fa els nens apàtics, deprimits fins i tot, excepte per allò que els motiva especialment. Davant d’un nen que és mal estudiant, que busca raons, que discuteix per tot, que pateix trastorns de comportament, abans d’anar a veure un metge o un psicòleg, seria convenient treure-li el sucre una temporada, no només les llaminadures, sinó sobretot els de la nevera i els de la cuina. Això, per sí mateix, té uns efectes molt beneficiosos en la salut i el comportament de la criatura.
També els adults, quan hom elimina del tot el sucre, fins i tot l’ocult, encara que no se’n prengui excessivament, es produeix tot un conjunt de canvis: millor humor, més concentració, més energia, una sensació de benestar física i mental, i una pell sana que reflecteix la salut de tot l’organisme.
El gust dolç dels aliments –molt més ric i variat que no pas el que prové del sucre-, està associat amb el benestar, la seguretat i l’amor matern, i la dieta saludable ha de comptar amb un equilibri entre tots els sabors, de manera que no n’hi hagi cap d’absent, ni tampoc cap de dominant. En medicina xinesa, l’excés de sucre és un signe de desequilibri: el seu consum busca compensar, tonificar aquesta deficiència, que calma fugaçment, mentre que la perpetua i l’agreuja.
D’aquí ve que, un cop adults, moltes persones recorrin al sucre, més enllà de les dates tradicionals, com ansiolític i sedant, i molt sovint se l’ofereixen a sí mateixos o als altres com a regal. Menjar llaminadures, però, mai no pot ser un regal. No pot ser un regal debilitar l’organisme amb un producte que, com més en menges, més ganes en tens i més et desequilibra. Tampoc ho és el croissant quotidià, les melmelades, les postres… que t’encadenen a l’addicció.
Per altra banda, els seus efectes sobre el cos són ben coneguts: obesitat, diabetis, problemes dentals, predisposició a infeccions… El sucre és un anti-aliment, desproveït del tot de minerals i oligoelements, i acidifica la sang. És una energia buida, plaent al paladar, com el vi dolcet dels romans.
Realment aquesta era la intenció d’aquella senyora, que portava aquell cistell que tanta il·lusió feia al seu fill i els seus amics?
Vegeu també: Alternatives al sucre
