Alternatives al sucre

Alimentación y dietasLa salud en tus manosRadio

El cas és que la sang ha de tenir una quantitat de glucosa constant, al voltant de 1gr/litre, i que aquest nivell es manté gràcies a les hormones: unes que el fan baixar, com la insulina (que fa penetrar la glucosa a les cèl·lules), i d’altres que el fan pujar quan és necessari, com l’adrenalina, els corticoides o el glucagó. Al llarg de la seva evolució, l’home ha viscut sense sucre, i des del punt de vista biològic no en tenim cap necessitat. Des de sempre, l’organisme havia obtingut la glucosa d’una manera lenta, a partir de la descomposició de fruites, cereals, verdures… però prendre sucre directament i en grans quantitats força els òrgans que regulen la glucèmia (nivell de sucre en sang): pàncrees, suprarenals, tiroides… i si aquesta ingesta es repeteix, amb el temps els mecanismes de control del sucre es poden esgotar i desembocar en un trastorn metabòlic com la diabetis.

L’addicció al sucre

Prendre sucre refinat en excés provoca un brusc alliberament d’insulina, i una posterior hipoglucèmia reactiva que impulsa les suprarenals a alliberar adrenalina i corticosteroides amb un efecte estimulant pel cervell. I aquest és, en síntesi, el mecanisme de l’addicció. Perquè encara que avui estigui tan estès i se’n parli poc, el sucre és una substància addictiva, com gairebé tothom sap, encara que no estigui reconegut oficialment. Quan més sucre prens, més en vols.

La funció principal del sucre és endolcir, endolcir el paladar però també l’ànim, i en casos de tristesa , depressió, ansietat, insatisfacció, frustració… pot ser un pal·liatiu ben a l’abast, del que és fàcil fer-ne un excés.

El seu excés en persones amb mal caràcter pot potenciar els comportaments asocials.  Un estudi en presos en llibertat vigilada a l’estat d’Ohio (EUA) va mostrar que si aquests seguien una alimentació estàndard nord-americana amb molt sucre refinat, additius, glutamat i aspartam, el 56% mostraven un comportament antisocial i violent; mentre que si se’ls donava una dieta sana, només un 8% persistia en el mateix comportament. Altres estudis han mostrat que amb una mala alimentació, el 47% dels presos tornaven a consumir droga durant els períodes de llibertat vigilada, mentre que dels que acceptaven una alimentació controlada, només el 13% reincidia en el consum.

Sense anar tant lluny, en cas de nens amb hiperactivitat, o al contrari, apàtics, busca-raons, mals estudiants, deprimits, que no col·laboren, que van a la seva… abans de consultar el metge o el psicòleg, cal fixar-se en el que menja i beu tant casa com a fora. No poques vegades la sobresaturació de sucres, làctics, refinats, i molt en especial refrescs i llaminadures, alteren el comportament.

El costat amarg del sucre

Però les cèl·lules no només viuen de la glucosa, sinó que també necessiten oxigen, vitamines i minerals en petites quantitats, que els arriben a través de l’alimentació sana i variada, però que els productes químics i refinats no poden proporcionar. En aquest sentit, el sucre és un anti-aliment, completament desproveït de minerals i oligoelements. Té un potent efecte acidificant sobre l’organisme, amb l’estat de subsalut que això comporta (vegeu La dieta alcalina). Encara que sembli una contradicció, aquesta substància tant dolça acidifica la sang, de manera que les reserves de l’organisme es mobilitzen per neutralitzar aquesta acidesa, desgastant el calci dels ossos i de l’esmalt dental.

Aquesta acidesa, a més, propicia les inflamacions, refredats i infeccions de repetició (angines, otitis, bronquitis, artritis, i totes les malalties acabades en –itis). Provoca una hipoglucèmia secundària, que és l’origen de l’addicció, l’obesitat i els trastorns metabòlics.

El sucre consumeix també les reserves de vitamina B, doncs provoca una fermentació al budell que desplaça els bacteris que la produeixen.

És un tòpic que el sucre dóna energia. Per això els esportistes en prenen per una recuperació ràpida. Ara bé, el sucre refinat conté només calories, això sí, calories d’absorció immediata.El sucre refinat, com altres aliments refinats, només aporta calories buides, i es pot dir que el seu consum només té desavantatges. No és tant sols que l’organisme en pugui prescindir, sinó que prescindir-ne és molt saludable.

Un producte químic

El primer endolcidor, ja des de la prehistòria, fou la mel. A l’Índia van ser els primers d’endolcir amb el xarop d’una palmera i el suc de la canya de sucre. I d’aquí es va estendre per tot Orient, i més tard cap a Occident. Els endolcidors sempre havien estat un bé escàs, i eren considerats un article de luxe, fins que després del descobriment del Nou Món, gran plantacions van permetre, a partir del s.XVIII, posar-los progressivament a l’abast de la població. A començaments del s.XIX, la pirateria dels anglesos va dificultar l’arribada de sucre a Europa, el que va propiciar que s’obtingués sucre a partir de la remolatxa sucrera, que necessita un acurat procés de refinament per convertir-se en endolcidor. I encara avui és la principal font de sucre europeu.

Sigui com sigui, el sucre del que avui parlem té molt poc a veure amb la canya de sucre dels seus orígens, i el sucre blanc és un producte químicament pur. Com que refinar el sucre de canya és massa laboriós, a Europa es parteix de la remolatxa i als EUA del blat de moro. És un procés químic molt complex, amb la intervenció de substàncies tòxiques, que acaba amb un colorant per donar-li el seu color blanc característic. És a dir, que el sucre blanc no té res de natural: és un producte químic al 100%.

El sucre ocult

Fa 100 anys es consumien als EUA 2kg de sucre per any per habitant, mentre que avui es calcula que s’en consumeixen 60kg. A França, es calculen 100gr per dia per habitant, que són 10 cullerades de postres, que es mengen no només en dolços, pastissos, galetes, caramels, gelats… sinó, i sobretot, en refrescos, menjars enllaunats, pizzes, embotits, paté, pa de motlle… i tantes altres formes de sucre ocult. Doncs la indústria alimentària va descobrir que de la barreja de sucre, greixos i una mica de sal en resulta un sabor molt apetitós.

Es pren menys sucre de taula, però el consum diari ha augmentat, ja que avui tres quartes parts del sucre l’ingerim incorporat en aliments processats, i la seva presència està dissimulada sota 50 denominacions diferents, algunes d’elles molt imaginatives: suc de canya evaporat, xarop de malta, cristalls de canya, concentrats de sucs de fruita, fructosa cristallina… (llegiu l’especial de l’article de la revista Opcions sobre el sucre).

Són evidents els canvis de l’estil de vida i l’alimentació a partir de la segona meitat del segle XX. Un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona va posar de manifest que fa 50 anys els aliments més consumits eren el pa, patates, llegums, verdures, ous, fruita, llet, farina i pasta, arròs i peix. Mentre que ara els mes venuts són els refrescs, especialment les begudes de cola, cervesa, pa, llet, aigua i sucre blanc.

L’esmorzar és l’àpat on el canvi ha estat més notable, i avui ha esdevingut una autèntica orgia de sucre ràpid per totes les edats: cereals ensucrats nedant en làctics, sucs de fruites industrials, melmelades, galetes, brioixeria, pastes…

Tot i així, la indústria alimentària insisteix en que no hi ha cap relació entre els nous hàbits alimentaris i l’epidèmia d’obesitat, càncer, diabetis i altres malalties pròpies del món modern. Igual que la indústria tabaquera va negar fins al final que tingués res a veure amb el càncer de pulmó.

L’omnipresència del sucre en l’alimentació i les seves conseqüències hauria de ser considerat un problema de salut pública de primer ordre.

Alternatives al sucre

Fins fa poc temps, l’única alternativa al sucre blanc refinat era el sucre moreno. Tanmateix cal dir que no canvia gaire, doncs també està refinat, i en ocasions és simplement sucre blanc tenyit.

En cas de voler substituir el sucre blanc, es pot utilitzar mel de qualitat, que era l’edulcorant més emprat fins que fou desbancat pel sucre. I sobretot estèvia, una planta originària del Paraguai, que es pot conrear a qualsevol balcó; les seves fulles són molt dolces i ajuden a la metabolització del sucre (vegeu La dolça revolució). Com a alternativa natural, es pot usar la panela, que és sucre sense refinar, integral, provinent de la canya de sucre.

Hi ha molts altres productes per endolcir sense fer servir sucre, com la fructosa, el xarop d’arç o blat de moro.

En tot cas, cal evitar encara més que el sucre els edulcorants químics artificials, com la sacarina (E-954), el ciclamat, l’aspartam i molts altres que s’han fer passar per alternatives al sucre en productes light, que tenen menys calories però són tant perjudicials o més per la salut.  Darrerament alguns d’ells s’han relacionat amb l’augment de malalties com l’esclerosi múltiple o el lupus, a més d’agreujar la diabetis i l’obesitat. Malfieu-vos dels productes etiquetats “sense sucre”: és imperatiu llegir la composició. O encara millor, procurar no consumir productes que portin etiqueta.

En la nostra cultura el dolç té els seus moments, per plaer, per tradició. Però no com antídot dels moments amargs.

Compartir

Contenidos relacionados

Menú