Un dia de pont, una pediatra em va demanar si podia fer-me càrrec de la seva consulta de la Seguretat Social: eren només dues hores, i a ella li xafaven un llarg cap de setmana. Com que jo no pensava marxar li vaig dir que sí, sense sospitar l’embolic en el que em ficava. Era a un ambulatori d’una de les ciutats que estaven creixent al voltant de Barcelona, en les que les consultes estaven massificades, però mai no m’hagués imaginat que ho fossin fins aquell punt. En arribar, puntual, em vaig trobar que havien donat ja 150 números: 150 criatures de totes les edats, des de nadons a adolescents, més l’adult o adults que l’acompanyaven, i alguns també amb els seus germanets. I encara no hi eren tots, podien arribar-ne més durant la primera hora. Això feia que hi hagués, en aquell moment, unes 500 persones a la sala d’espera, i tenia a la meva disposició un despatx que havia de deixar al cap de dues hores, al següent metge. Encara ara no me’n sé avenir com me’n vaig sortir.
Aquell dia mig festiu que la pediatra volgué aprofitar per escampar la boira, molts pares dels seus pacients també tenien festa i varen considerar que era una bona ocasió per portar el nen al metge, de manera que a la consulta ja normalment excessivament concorreguda, se li havia de sumar els que volien que fes una ullada als seus fills, que els hi receptés vitamines o algun reforçant. Però entremig, també hi havia malalts que requerien especial atenció: pares inexperts amb nadons, algun nen que necessités anar a l’hospital o a un especialista…
Així que el que se’m va acudir fou pujar a una cadira i explicar que, vista la situació, els faria entrar per grups. Rondineig general. Els vaig distribuir per l’espaiosa sala, preparada per encabir-hi molta gent: els nadons fins a sis mesos a un racó, qui tingui febre, mocs i tos a un altre, qui tingui diarrea o vòmits aquí, qui tingui mal de panxa allà, qui només vingui a cercar una recepta… Les visites col·lectives varen resultar eficaces a l’hora de destriar els nens que realment els calia un tractament mèdic. En una població desarrelada que havia perdut el lligam amb les seves tradicions, la majoria de les consultes de pediatria tractaven processos banals, malalties autolimitades o trastorns lligats a una alimentació i un estil de vida poc saludable, processos que fins no feia gaire se superaven amb remeis casolans. Gairebé tots sortien, però, amb el que havien vingut a buscar: una recepta o millor dues. I és que tothom podia veure en la sempre minsa nòmina la queixalada que s’enduia la Seguretat Social: aquells fàrmacs, cars, estaven ja pagats per anticipat i no era qüestió de deixar-se’ls perdre.
Encara sort que, aleshores, cada despatx tenia dues auxiliars per escriure les receptes, perquè d’això es tractava, de receptar. L’autèntica beneficiària de la massificació, de la concentració de tants malalts per un sol metge, era la indústria farmacèutica. Explicar-se requereix un temps del què no es disposava: l’única manera prou ràpida era prescriure una pastilla, supositori o injecció, o un volant per l’especialista. De fet, sense saber-ho, estàvem assistint a la formació de l’hàbit, avui tan estès, d’anar a cercar a ca l’apotecari el remei per qualsevol malestar.
Vaig llegir no sé on, que aquesta mena de medicina ja es practicava a la Grècia clàssica: era la medicina dels esclaus, ben diferent de la que se’ls oferia als homes lliures. Els esclaus eren tractats pels criats i pels esclaus dels metges, i ho feien imitant les maneres dels seus amos, sense saber ben bé el que feien. No actuaven segons la naturalesa dels mals, ni segons la constitució del malalt, sinó que feien el que s’acostumava a fer en aquests casos. No donaven ni admetien explicacions, tan sols receptaven el que era rutinari -el que dicten els protocols, diríem avui -, amb l’arrogància d’un dictador. I en acabar amb un, passava de seguida a cercar el següent esclau malalt. I si no, al temple d’Escolapi, a incubar.
Així els metges podien dedicar-se a la curació dels que tenien mitjans per pagar el seu serveis i, encara més important, temps i recursos per seguir els règims i l’estil de vida que els podia dur a la curació.
A La República, Plató explica com veia aquesta qüestió el seu mestre, Sòcrates: “Quan un fuster està malalt, demana al metge un remei que li faci vomitar la malaltia, o que l’alliberi d’ella per una evacuació per baix, una cauterització, o una incisió. Però si el metge li prescriu un règim extens, aconsellant que es cobreixi el cap amb una gorreta de llana i coses per l’estil, aviat dirà que no té temps per estar malalt, ni val la pena viure d’aquesta manera, dedicat a la malaltia i sense poder ocupar-se de la feina. No trigarà a engegar a passeig el metge i tornarà a la seva forma de viure habitual. Aleshores, una de dos: o sanarà i seguirà vivint atenent als seus afers, o, si el cos no pot suportar el dolor, morirà i quedarà així lliure de preocupacions”.
