Alegria, descans i continència,
tanquen la porta als nassos,
dels doctors i de tota sa ciència.
Règim sanitari de Salern s. XI
Es deia que mitjan segle XIX, en entrar a una gran sala hospitalària, un metge envoltat d’un estol d’estudiants va tenir un cop de geni, i va ordenar una sagnia a tots els malalts d’una banda, i una purga als de l’altra. Segurament és una caricatura que feien córrer els que advocaven per més racionalitat i menys intuïció en els confusos inicis de la medicina científica. Amb el pas dels anys, els protocols acurats han estat molt beneficiosos pels pacients i una bona ajuda, un bon punt de partida, pel raonament mèdic. Això sí, sempre que siguin flexibles a l’hora d’aplicar-los i no es perdi mai de vista que estem tractant amb persones, i no amb mals.
M’hi fa pensar el que va passar un cop, ja fa anys, quan la meva padrina, la tia Josefina, va caure en entrebancar-se en unes obres d’una vorera del carrer. Al centre hospitalari on la varen dur li diagnosticaren una fractura de coll de fèmur, i es va programar la implantació d’una pròtesi per l’endemà. Però va resultar que la fractura era una fissura que no afectava l’articulació, i tenia tota la pinta de poder-se reparar sola, només amb una mica de descans. Vaig proposar al cirurgià de guàrdia que la deixessin estar uns dies en observació, ja que l’alternativa d’enviar-la a casa sense operar no era viable, doncs de moment el dolor era molt invalidant. La tia Josefina, tot i en els seus vuitantes, vivia sola i era del tot autosuficient.
La pròtesi de maluc és un gran avenç que ha permès treure el dolor i conservar la mobilitat a moltes persones grans i no tan grans. La intervenció resoldria el problema d’una manera molt pragmàtica, fent desaparèixer la fissura en canviar tota la peça; mort el gos, morta la ràbia. Però calia, en aquest cas? Semblava que no es considerés la possibilitat de que no fos necessària, tot i que, per bé que vagi una pròtesi per recuperar la mobilitat perduda, mai és tan bona com l’articulació que portem de sèrie. Encara que sigui poc, la intervenció sempre suposa una minva, i a mida que es van fent anys, quan l’organisme ja no està tan sobrat de vitalitat, els petits dèficits fan una gran diferència.
Si fos la vostra mare li posaríeu la pròtesi o esperaríeu a veure si es recupera sola? li vaig demanar al cirurgià de guàrdia. Em va sorprendre que estigués tant segur de la conveniència de la cirurgia i els seus avantatges sobre la recuperació natural, de manera que vaig traslladar la pregunta al seu cap de departament i més amunt, al cap del servei. Si es tractés de la seva mare, tots l’haurien operat.
Està clar que els protocols estan esbiaixats cap a d’intervencionisme.
Com que en aquella època m’ocupava d’esportistes d’elit cara als jocs olímpics de Barcelona i estava ben considerat en el món de la traumatologia, vaig aconseguir convèncer de que la deixessin estar ingressada uns dies. I al cap d’una setmana -el mateix temps que hagués necessitat ocupar un llit cas d’haver-se operat-, la Josefina va marxar cap a casa seva amb una crossa, on va tornar a la vida de sempre.
A la tia no se li varen escapar els mals averanys que li pronosticaven, de manera que al cap de dos mesos, quan va anar a la cita control, s’hi va presentar amb les crosses, que no havia fet servir des que va tornar a casa. No volia que s’enutgessin, va dir-me. Al capdavall, els havíem portat la contraria i s’havia curat contra el seu pronòstic.
Com pot un metge deixar la sensació al malalt de que s’enfadarà si es cura per procediments no ortodoxes? I encara més, com es podria enfadar si el que cura és la pròpia naturalesa?
Aquesta estada a l’hospital va tenir una derivada. I és que tot mirant les radiografies de la columna entre un grup de metges, varen comentar davant seu, com n’estava de desgastada. Segur que mai no li ha fet mal? Li demanaven, incrèduls. Des que va saber que tenia l’esquena malament, li va començar a fer mal. Segurament els dies que havia passat enllitada no li varen fer cap bé, però vaig constatar, un cop més, la poca consciència que molts metges tenen de la influència de les seves paraules, de les seves visions de raigs X, en la ment del pacient.
Els humans som tan diferents un de l’altre que les generalitzacions forçosament han d’excloure aspectes importants, de vegades essencials. Al llarg de la vida ens hem d’adaptar a circumstàncies molt diverses, el que fa que l’organisme arribi a la vellesa en diferents condicions. No hi arriba igual el sedentari que qui ha fet treballs físics extenuants; qui s’ha passejat per la vida i qui ha transitat per un pedregar; qui ha sabut agafar-s’ho tot bé, o qui sovint s’ha enfonsat en l’adversitat. De joves, la vitalitat preval i ho fa funcionar tot, però el camí transcorregut fa més evidents les diferencies entre les persones.
No es pot tractar a tothom igual, només per patir una mateixa malaltia. Per això, els tractaments s’haurien d’adaptar a cada cas, fins i tot en traumatologia, que s’ocupa de lesions provocades des de l’exterior. Però tenir cura dels malalts, i no només de les malalties, és imperatiu en medicina interna, quan l’organisme va constituint poc a poc els mals que després esclataran com a malaltia aguda o rosegaran temps i temps en forma de malaltia crònica. Quan s’aplica el mateix remei per una malaltia que es presenta en organismes tan diferents, és lògic que a uns els vagi bé, a d’altres no els faci gaire res i a uns tercers els perjudiqui.
La tia no estava mai malalta, no prenia cap medicament, mai no havia pres ni una aspirina; tampoc mai no havia tingut febre. Era tan moderada amb el menjar que no volia saber res de les novetats en matèria d’alimentació: mai no havia tastat una coca cola, ni molts dels productes que ella considerava forans, com el xoriço. “Com pots saber si t’agrada o no, si no ho tastes?” Li preguntaven. “I per què ho hauria de voler saber?” Soltera, mai no havia treballat fora de casa. Era d’una altra època i no tenia cap interès en modernitzar-se.
El seu secret de salut també era molt antic, remunta com a mínim del segle XI, inspirat en unes dècimes de la escola de Salern, la primera escola de medicina després de la llarga nit de la Baixa Edat Mitjana. Ho va versar així el Dr. Letamendi:
«Vida honesta y ordenada,
usar de pocos remedios
y poner todos los medios
de no apurarse por nada.
La comida moderada,
ejercicio y diversión,
no tener nunca aprensión,
salir al campo algún rato;
poco encierro, mucho trato
y continua ocupación».
