Anecdotari mèdic XVIII. Vacuna ve de vaca

Anecdotario médicoMedicina occidental

Als anys 60, quan encara estudiava, la OMS va endegar una campanya per acabar d’eradicar una malaltia infecciosa, cosa que es va donar per aconseguit a finals de la dècada següent. En ser una malaltia que només es transmetia entre humans, per la què no hi ha tractament, a la que s’aconseguís que ningú no emmalaltís havia de desaparèixer forçosament. De fet, entre nosaltres ja tots teníem la petita marca al braç que deixa la vacuna; i de la malaltia quedaven només uns pocs reductes al Tercer Món. Era de celebrar, un gran pas a la història: per primer cop la medicina aconseguia la completa eradicació d’una malaltia. I no estem parlant d’una malaltia qualsevol, sinó una de les que més mal ha fet a la humanitat, potser la que més, amb centenars de milions de víctimes mortals. Només al segle XVIII es calcula que va estroncar la vida, a Europa, a uns 50 milions de persones, 400.000 cada any. Podia afectar qualsevol, més als infants, sense fer distincions entre nobles i plebeus. Una malaltia febril, aguda, que cobria el cos de pústules, que matava, en només quinze dies, a una de cada tres persones que la patia: els supervivents quedaven amb la cara marcada, i de vegades cecs. Això sí, el supervivent no la tornava a agafar, quedava immunitzat. I fou gràcies a aquesta immunització, que es va aconseguir acabar amb la malaltia.

La verola existia des de l’antiguitat. Es tenen indicis del seu rastre a l’Egipte dels faraons i també a l’antiga Xina. Es mantenia endèmica en amplies àrees del planeta on anava brotant de tant en tant de forma, sobretot amb moviments de població. Així, al que avui és Europa, la van introduir els croats en tornar de Terra Santa. Com que el contagi necessita un contacte físic, quan els desplaçaments eren lents s’expandia també a poc a poc, excepte quan atacava a poblacions que havien tingut poc contacte amb la malaltia, que aleshores feia estralls. És el que va passar al “nou món” on, la verola, juntament amb el xarampió, una malaltia de curs benigne entre nosaltres, varen exterminar bona part dels indígenes, aplanant el camí de la colonització, més que no pas l’alcohol i les armes.

És el que va passar també a la Xina, on la verola era endèmica des de l’antiguitat, encara que una part de la població estava immunitzada gràcies a la pràctica tradicional d’insuflar al nas de persones sanes, normalment nens d’un o dos anys, pols de crostes de malalts de verola amb herbes i remeis tradicionals. La muralla que construïren els xinesos al llarg de milers de quilòmetres per defensar la seva frontera de les tribus mongols, va fer que les poblacions que vivien al nord estiguessin menys protegides d’aquesta malaltia. Els manxús varen envair la Xina a mitjan segle XVII, traspassant per cert aquesta colossal fortalesa pel seu punt més dèbil, la porta, mitjançant la connivència de la guàrdia. Amb tota la seva potència militar, es varen trobar, però, indefensos entre una població immunitzada: la verola va matar el primer emperador de la dinastia manxú, de manera que, per substituir-lo, no van triar pas el primogènit, sinó un fill que ja l’havia passat. Aquest va fer una campanya per immunitzar la població, i en particular les seves tropes, a la manera tradicional, a fi de provocar una infecció lleu que els evités patir la malaltia greu. 

Aquesta forma de variolització ja s’havia anat estenent cap a l’oest. A Europa, va arribar a través de l’esposa de l’ambaixador britànic a l’Imperi Otomà, la qual havia pogut observar l’eficàcia d’aquest procés d’immunització, a base de provocar la malaltia de manera benigna. En el seu moment, es considerà una autèntica extravagància, un escàndol, un atemptat a la salut i al sentit comú: infectar amb verola per impedir que es desenvolupés la verola. Tanmateix, sense les herbes que n’esmorteïen la virulència, amb la incisió de persona a persona de vegades es provocava la malaltia en la seva forma greu, o es transmetia també una altre dels malsons del segle: la sífilis, d’abundants manifestacions cutànies. Tant és així que els francesos la denominaven grande vérole.

El mèrit de la immunització definitiva se l’ha endut un cirurgià de poble anglès, el que vull en diriem practicant: Edward Jenner. Quan Jenner va néixer, a mitjans del XVIII, la variolització estava molt estesa: ell mateix va ser variolitzat, i com a cirurgià, part de la seva feina consistia en immunitzar la població contra la terrible malaltia. Potser perquè no era un galè acadèmic, va arriscar-se a treure conclusions d’un fet conegut pel poble: els qui agafaven una malaltia de la pell molt semblant a la verola i que era molt freqüent entre els que munyien les vaques, mai no emmalaltia de verola. Segons ell mateix explicà, se li va fer la llum quan una noia, vaquera, li va dir que mai tindria la cara marcada per la verola, perquè havia passat la verola bovina. Això era coherent amb el fet que, qui no reaccionava a la variolització, estava o havia estat en contacte amb bovins.

Així que va fer un assaig clínic ben poc ètic: va inocular a un nen de vuit anys, fill del seu jardiner, el pus de la mà d’una noia que tenia la verola bovina. Als 10 dies, al nen li va sortir una pústula, i això va ser tot. Al cap d’uns mesos, li va inocular la verola humana, i el nen no va desenvolupar la malaltia. Quan va comunicar els seus resultats a la Royal Society, varen ser rebutjats: aquest procediment entre animal i humà va despertar algunes reticències, sobretot entre els eclesiàstics, que ho consideraven una bestialitat. Segons digué un clergue, era repugnant i impiu inocular a un esser humà el pus d’un animal malalt. Però era tant efectiu, i la malaltia tant greu, que després d’assajar-se en uns condemnats a mort, se li va donar el vist-i-plau. Ha estat un dels avenços mèdics més ràpidament acceptats.

Un metge militar alacantí, Francesc Xavier Balmis va idear la manera de portar la vacuna al Nou Món, i d’allà travessar el pacífic cap a les Filipines fins als orígens, i tornar als xinesos la seva vacuna millorada, mil anys després. A falta de refrigeració, la transportaren en nens expòsits, de tres a nou anys, als quals s’anava inoculant successivament la malaltia, de dos en dos, cada 10 dies, que és quan sortia la pústula. Foren portadors humans de la vacuna, en travessies que duraven setmanes. De tota manera, encara que es va tramitar excepcionalment ràpid per tractar-se de l’administració espanyola, varen fer tard; quan va arribar a Amèrica els protestants ja estaven distribuint la vacuna desde les colònies britàniques i daneses.

El ministeri de defensa espanyol ha anomenat Operació Balmis el desplegament militar per lluitar contra la pandèmia de la malaltia per coronavirus en record de la Real Expedición Filantrópica.

Tant els assaigs de Jenner com els de Francesc Balmis difícilment haguessin estat aprovats per cap comitè deontològic. En canvi, potser han estat els assaigs clínics que més vides han salvat. De tota manera, la OMS no ha pogut acabar del tot amb el virus: les grans potències se l’han guardat, confinats a uns pocs laboratoris, on és d’esperar que estiguin ben custodiats i no en surtin mai, doncs podria resultar devastadors en una població no immunitzada. No seria el primer cop que la verola hauria estat emprada com a arma en conflictes bèl·lics: al segle XVIII els militars britànics a Nord Amèrica, i també els holandesos regalaven als nadius mantes infestades de verola, molts cops en l’intercanvi ritual de presents, que en aquest cas eren presents emmetzinats, per eliminar una raça que els feia nosa.

La de la verola, que és la vacuna genuïna, la que ve de la vaca, ha portat cua. Ha batejat el procediment d’immunització, que no només va ajudar a controlar la verola, sinó que va suposar, vuitanta anys més tard, gràcies a Pasteur, una innovació a les idees científiques de l’època. La microbiologia ha revolucionat la medicina. La victòria sobre la pigota, que és com s’anomenava abans a la verola, ha donat ales a la idea d’acabar de soca-rel amb totes les malalties infeccioses. La teoria és impecable: introduir petites quantitats de l’agent patogen, provocant una mini infecció subclínica que ensenyi a l’organisme com defensar-se de la infecció greu.

La vacunació, però, ha passar a ocupar un paper desmesurat en la prevenció de les malalties infeccioses, menystenint la importància de la immunitat natural i envaint bona part de l’espai que correspon a l’estil de vida en el camp de la medicina preventiva. Ja que malauradament el de la verola és un cas singular: no totes les infeccions desvetllen una immunitat tan duradora, ni  totes les infeccions tenen un animal portador d’una infecció benigna. A banda de que cada vegada es pretén aplicar a més malalties, especialment a les causades per aquests bocinets de material genètic que són els virus, cada cop s’està endinsant més en un terreny extremadament sensible: el del genoma, massa a prop del risc de produir danys irreversibles, amb possibles repercussions a futures generacions. Cada cop les vacunes són més agosarades, interfereixen més en les defenses naturals i tenen més efectes secundaris. I el que és més greu, la seva eficàcia és, en molts casos, dubtosa, o com a mínim, discutible.

I aquesta és la historia de la victòria més important de la medicina occidental contra la malaltia. I per això, quan no se sap com tractar, a cada nova malaltia avui es busca una vacuna, com la panacea per manipular el sistema immunitari, en detriment d’intentar canviar les condicions que fan que l’organisme sigui vulnerable.

Contenidos relacionados

Menú