Anecdotari mèdic XVI. Temps de revoltes

Anecdotario médico

Era el primer mes de facultat. Un bon dia vaig veure uns estudiants enfilant-se a un camió, preparant-se per fer una mena de cercavila amb la bata blanca i el fonendoscopi, fent gresca pels carrers. Es festejava Sant Lluc, patró dels metges. M’hi vaig sumar. Era una tradició que segurament venia d’antic, i poc em podia imaginar que aquella seria la darrera rua.

Aquell mateix curs, i sobretot els següents, els estudiants de totes les facultats varem tornar a sortir al carrer, però ara per protestar i manifestar el nostre desacord amb un règim polític autoritari i els seus anacrònics mètodes d’ensenyament. Prohibien pel·lícules i censuraven llibres, com si no sabessin que la prohibició esperona el jovent i és sempre una invitació a la transgressió i a la revolta.

Eren tan sistemàtics i previsibles! Un dia la facultat d’econòmiques va anunciar que es projectaria la pel·lícula Viridiana, de Luis Buñuel. Com que estava prohibida, la pel·lícula va despertar un extraordinari interès, així que ens hi varem aplegar un munt d’estudiants  -moltíssim més dels que ens haguéssim pogut enquibir a la sala de projecció. Ens varem trobar que la policia impedia l’accés. Manifestació i càrregues policials. Anys desprès, parlant amb un dels organitzadors, va confessar-me que estaven tan segurs que impedirien la projecció que ni tan sols tenien la pel·lícula.

El règim era extremadament intolerant i no podia permetre que se li plantés cara, i aquesta intolerància no feia sinó atiar les protestes.  El malestar dels estudiants es concretava en la negativa a ser adscrits al Sindicato Español Universitario, SEU, un organisme creat durant la segona república per captar universitaris pel projecte de la Falange, i que després de la guerra va esdevenir l’única organització estudiantil legal. I obligatòria.

En una ocasió, no recordo ben bé el motiu concret encara que sempre era el mateix -irrupció de la policia a la universitat de males maneres, companys detinguts, manifestacions reprimides i amb la premsa mirant cap a un altre costat…- es va enviar un delegat a cada universitat espanyola per informar i demanar que se sumessin a la protesta. A mi em va tocar anar a Pamplona, la universitat modèlica, la de l’Opus Dei, on es formava les futures elits del règim. Era una bassa d’oli, un oasi en una universitat que estava arrencant el bull per tota la península. Em varen rebre els seus representants i segurament perquè el que passava era prou gros, va ser la gota que la va fer vessar. El mateix matí es va convocar una assemblea, i per la tarda manifestació a la Plaza del Castillo. La resta és fàcil d’imaginar: ball de bastons de la policia i els estudiants que de cop –mai més ben dit – s’adonaren de la mena de país en que vivim. En aquell temps no s’estilaven els llaços grocs, de manera que per alliberar presos i lluitar contra la repressió no sabíem fer altra cosa que estendre el conflicte i perseverar en els objectius.

El gran desafiament fou l’assemblea constituent del sindicat, el primer sindicat democràtic. Es tractava d’aprovar els estatuts i una declaració de principis. Sabíem el dia, però el lloc es va mantenir en secret fins el darrer moment, ja que estava clar que la policia tractaria d’impedir-ho. Es parlava de Montserrat, per despistar, però just una hora abans de començar l’acte, convocatòria llampec i tots cap al convent dels caputxins de Sarrià. Érem uns cinc cents, representant a tots els cursos de totes les facultats de la Universitat de Barcelona. També hi havia uns quants professors, poetes, pintors, escriptors, dramaturgs, arquitectes… en total una trentena d’intel·lectuals que varen voler recolzar aquest repte tan descarat com justificat.

La policia va arribar al convent a misses dites, quan l’acte estava ja ben avançat i es varen trobar que, en virtut del concordat amb la Santa Seu, no podia actuar en els dominis de la Església sense autorització eclesiàstica. Les propietats de la Església eren inviolables. Com que els frares es varen negar a fer-nos sortir, al·legant que érem els seus hostes, la policia es va haver de conformar amb controlar la porta del convent, i exigir l’entrega del DNI a mida que anéssim sortint. Com era d’esperar, l’assemblea va acordar romandre fins que no deixessin sortir lliurament. Els intel·lectuals convidats haguessin pogut sortir i estalviar-se, potser, part de les multes, expedients i expulsions. El més veterà de tots, Jordi Rubió i Balaguer, gairebé octogenari, professor de la Universitat Autònoma de la República, va decidir: “si els estudiants han acordat quedar-se, nosaltres també”. El professor Rubió ja havia enamorat l’audiència amb la més emotiva de les intervencions a l’assemblea.

A partir d’aquest moment, és quan l’assemblea es va fer singular i profitosa de debò. Mig miler de joves, tancats amb cinquanta frares en un convent, tallat el telèfon, i qualsevol ¡ comunicació amb l’exterior. Immediatament es varen organitzar activitats i conferències amb els intel·lectuals presents. Joan Olivé i José Agustin Goytisolo, Antoni Tàpies i Albert Ràfols-Casamada, Oriol Bohigas i Salvador Espriu, Maria Aurèlia Campmany… el sol fet d’haver-se tancat amb nosaltres ja indica que cadascun dels artistes i intel·lectuals tenien coses interessants a dir. Lluís Maria Xirinacs, Agustín Garcia Calvo, Manuel Sacristán, Tierno Galván… ideologies per tots els gustos que coexistien, encerclats pels grisos, en un nou espai de llibertat després de trenta anys. Arreu es formaven grups d’estudiants que parlàvem entre nosaltres, amb els professors i també amb els frares. Era el primer cop que podíem assaborir la democràcia, una democràcia naixent, en la seva forma més pura. Els partits polítics pesaven ben poc.

L’autoritat governativa va aconseguir així transformar un acte formal i simbòlic en una trobada en el que es va debatre de tot en profunditat i va significar una experiència que va marcar futurs polítics i personatges capdavanters de la cultura i en les seves professions. Entre els estudiants tancats, però també els qui ho visqueres des de fora, molts han estat després referents polítics, culturals i professionals. El moviment estudiantil, i la Caputxinada en particular i el seu ressò, va ser la nostra Pamplona.

Les forces de l’ordre varen provocar també una onada de disturbis i solidaritat mai vistos fins aleshores a Barcelona. La universitat en vaga total i al carrer les manifestacions de protesta ja no eren només d’estudiants. Les famílies estaven indignades. La mostra de solidaritat que més ens va agradar, tot s’ha de dir, va ser els entrepans que ens llençaren des del liceu Francès, col.lindant a l’hort dels frares.

Els caputxins ens anaven informant del què passava fora. A l’estranger se’n feien creus: la policia assetjant, com a l’Edat Mitja, uns estudiants incomunicats del tot i impedint l’avituallament… què potser esperaven que ens rendíssim per la fam? Tot i que les condicions eren prou dures -els frares no tenien menjar per alimentar a tants hostes, i havíem de dormir per terra, sobre uns fulls de paper de diari- l’ànim era aguantar tot el que fes falta.

Ens varem organitzar prou bé. Entre altre coses, es va fer un torn de guàrdies des de la torre del campanar del convent per avisar si entrava la policia. A ningú no se li passava pel cap oferir resistència, però era perquè ens agafessin menys desprevinguts, encara que el temps d’arribar era el mateix que el de baixar les escales. Vaig fer el torn de migdia, feia un sol d’aquells que anuncia la primavera en ple març. Prou que vaig veure moviment de tropes, alguns muntats a cavall i com s’enduien el Mercedes blanc d’Antoni Tàpies, que tenia aparcat a la porta. Però això passava cara nord, i cap a migdia el sol em va encantar de tal manera que només em va treure de l’embadaliment la fressa de corredisses per l’escala. Han entrat!, cridava un company. Havia estat l’últim d’assabentar-me’n. I ja feia una estona. Els frares estaven amagant dins uns armaris uns pocs estudiants que s’exposaven a sancions més dures; un que estava fent el servei militar i un altre que era de fora, em sembla. Vaig seguir baixant l’escala i em vaig posar a la cua, convençut, com tots, que havíem fet un gran pas per una societat més lliure i democràtica.

La repressió va ser impressionant: multes, expedients, expulsions, detencions i empresonaments es varen anar succeint al llarg del curs. Al gros dels estudiants ens varen denegar la possibilitat de fer milícies, o dit d’una altra manera, ens varen apartar de la universitat quinze llargs mesos. A mi em va tocar el primer reemplazo, i per tant, ser el centre d’atenció, estar en el punt de mira d’oficials i sergents que des de la guerra no havien vist un rojo. Els companys s’ho varen passar molt malament, però a mi em varen destinar al que més m’agrada i sé fer: a la infermeria, a tenir cura de malalts i lesionats. Potser els serveis d’intel·ligència militar varen informar que com sentinella no era gens de fiar.

També considero una sort haver viscut uns anys universitaris tan revolucionats. Algunes de les hores que en altres èpoques s’haguessin dedicat a l’esbargiment, l’entreteniment i aficions, el moviment estudiantil convidava a reflexionar, desvetllava el funcionament de la societat i movia a actuar pel be comú, o el que és el mateix, a procurar el millor marc per la salut individual.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Rellena este campo
Rellena este campo
Por favor, introduce una dirección de correo electrónico válida.
Necesita estar de acuerdo con los términos para continuar

Contenidos relacionados

Menú