De què ens informa el cos?

MedicinaRadio

Quan el cos funciona normalment, n’abusem i no fem cas dels senyals que ens dóna. Ja que en cas de caure malalts, la medicina oficial n’eliminarà els símptomes gràcies a la potència dels seus fàrmacs i als prodigis de la cirurgia. Aquesta manera de pensar té com efecte secundari la passivitat davant de la malaltia, la desconnexió de cos i els seus missatges, l’abandonament de la responsabilitat i el menysteniment de la capacitat de curació del propi organisme. Si bé aquesta passivitat és un requisit per la cirurgia, i útil en algunes emergències mèdiques, és en general contraproduent, ja que mantenir i recuperar la salut és un camí que cadascú ha de fer amb plena consciència.

El cos ens informa del què necessitem, del que ens convé. El que passa és que sovint no li fem cas, perquè n’estem molt desconnectats, i quan li fem cas, no sabem interpretar-lo.

Així com el nostre cos és pràcticament el mateix que el de l’home neardenthal, la ment s’ha desenvolupat moltíssim, perdent així l’instint que guia la conducta dels animals. Som molt més cerebrals i molt menys intuïtius.

La nostra cultura concep l’ésser humà com un compost de cos i ànima, que darrerament se la denomina com esperit, psique, ment… Als albors de la medicina, en plena Edat Mitjana, l’Església es va adjudicar la cura de l’ànima, i va deixar la cura del cos als metges els quals, a les darreres dècades, han aconseguit grans avenços en el tractament dels trastorns orgànics, encara que segueixen menystenint la influència de la psique. Darrerament, s’intenta contrarestar aquest dèficit ajuntant especialitats, o complementant teràpies, però aquesta síntesis no aconsegueix refer la visió de la totalitat de l’ésser humà, com no ho va aconseguir el Dr. Frankenstein. El cas és que, avui, pocs dubten que la psique influeix sobre el cos, se’n denominen malalties psicosomàtiques, però no està tant establert que el cos influeixi sobre la ment. En qualsevol cas, aquest dilema és estèril des del punt de vista holístic, ja que cos i ment són dos aspectes inseparables del mateix procés.

Algunes idees per interpretar correctament els missatges del cos
  • Portar una vida de temprança, deixant que el cos manifesti les seves necessitats bàsiques: menjar quan es té gana, beure quan es té set, descansar quan s’està cansat i dormir quan es té son. L’excés o la falta de gana, l’apetència per dolços o salats, l’excés o falta de set, els desequilibris del son… són uns primers missatges del cos de que alguna cosa no va bé del tot, i moltes vegades es poden reajustar corregint l’estil de vida.
  • No perdre mai la serenitat davant les reaccions del propi cos: són un toc d’atenció. No córrer a urgències ni a la farmàcia a la més mínima manifestació de l’organisme. Només així es pot arribar a distingir el que és greu del què no ho és. La malaltia, si és el cas, és un fet natural, que no té perquè despertar emocions de por o angoixa, que són les pitjors conselleres en aquests casos.
  • Observar la naturalesa del mal. El cos parla en forma de malestar, inquietud, dolor… I abans de buscar ajuda a l’exterior, ens hem de preguntar què passa: una pregunta oberta que no hem de pretendre respondre de seguida, ja que el cos no s’expressa amb paraules. Cal estar atent, observar què és el que l’empitjora, que és el que li va bé: el fred, la calor, la quietud, el moviment, el dejuni… Observar-lo sense por és la millor manera de conèixe’l. Així, pot ser fàcil esbrinar les circumstàncies en què ha sorgit, i que assenyalin el camí de la recuperació.
  • Confiar en que el cos està dissenyat per reparar-se, en que la tendència cap a la salut és la seva naturalesa. Per això, hem d’entendre que els símptomes són també, i tot sovint sobretot, una reacció del cos cap a la salut.
  • Mantenir una actitud positiva. No cercar tant el perquè, ni tractar de classificar el problema en un quadre patològic, evitar el sentiment de culpa: el cos no n’entén, de culpes, només indica el camí de sortida.
  • No delegar mai del tot. La medicina oficial té remeis de gran eficàcia, i fa moltes coses que haurien semblat prodigis fa uns segles, i també es disposa d’un gran ventall de recursos terapèutics alternatius. Però això no ens ha de fer oblidar que totes les teràpies tenen els seus límits, i que no ens podem despreocupar de la pròpia salut. El millor metge és un mateix.
  • Acceptar els trastorns com un fet natural, relativitzar-los i mantenir-se relaxat. La malaltia és una reacció del cos que tendeix a la curació. Com diu un proverbi oriental: el dolor propicia el creixement de l’ànima.

Tenim de tot, però en la societat de consum vivim tant lluny de la natura, que estem desposseïts del més important, que és el coneixement de la nostra pròpia naturalesa. La malaltia ens allunya dels artificis i ens situa davant de nosaltres mateixos.

Contenidos relacionados

Menú