Les necessitats vitals de l’organisme humà no són gaire diferents de les de qualsevol ésser viu. Per brotar, créixer, florir i fructificar una planta només requereix sol, aigua, aire pur i substàncies nutritives en les proporcions adequades a la seva naturalesa, estació i circumstàncies. Un excés o una carència d’aigua, una manca o un excés d’exposició al sol poden ser fatals. Doncs igual passa amb l’organisme humà, que requereix que els elements naturals del seu entorn estiguin sempre en la justa mesura.
Tanmateix l’home és un ésser enginyós que ha desenvolupat una gran capacitat d’adaptació. Però quan els excessos o les deficiències passen un cert límit o es perllonguen en el temps desgasten l’organisme i posen en risc la salut. Una corrent d’aire freda quan s’està acalorat pot provocar un refredat o una torticolis, per exemple, i viure en un habitatge excessivament humit afavoreix l’aparició d’un bon ventall de malalties. Tant l’excés de sol com la seva mancança repercuteixen negativament sobre la salut. I així amb tantes coses que són, o haurien de ser, ben sabudes.
Els materials que formen el cos estan en contínua renovació, en un intercanvi permanent amb l’entorn, de tal manera que d’un any per l’altre es canvien pràcticament la totalitat dels àtoms de l’organisme. Per això és tant important la qualitat del medi en el qual vivim, ja que en ell hem de cobrir les nostres necessitats. Però si bé tenim molta cura de que no ens falti res, no som tant conscients del mal que fa l’excés. En trobar-se malament, l’home d’avui pensa primer de tot en el que li falta: vitamines, minerals, proteïnes, tònics, enzims, sals per pair, fàrmacs per matar el dolor o baixar la inflamació… quan de fet caldria plantejar-se, abans de res, què li sobra, especialment si tenim en compte que el animals, molt menys voraços que l’home, el primer que fan quan estan malalts és aturar tota mena d’activitat, fins i tot la de menjar.
Avui vivim en una societat tant excessiva, que el que considerem excés és, de fet, un sobreexcés. Hem posat el llistó molt alt. Al llarg de la seva evolució, i fins fa ben poc, l’home ha hagut de dedicar molta energia a procurar-se uns aliments que només ocasionalment disposava en abundància, i aleshores ho celebrava amb un banquet: per Nadal, els casaments, etc. i això contribuïa a fer-lo un esdeveniment especial en la vida familiar i social. Els conreus i la cria intensiva, i especialment la indústria, han capgirat aquesta situació, però se segueix actuant com si es tingués por de passar fam i es consumeixen una gran quantitat de calories, aconseguides normalment sense més esforç que empènyer el carro del supermercat, el que porta a una desproporció entre la ingesta i la despesa energètica, és a dir, a una sobrealimentació permanent. Ara bé, que mengem molt no vol pas dir que estiguem ben alimentats, més aviat al contrari, un excés de menjar enfita i porta a la saturació, a l’acumulació de residus metabòlics i al mal funcionament de l’aparell digestiu. Perquè el que nodreix no és el que es menja sinó el que s’assimila.
La nostra manera maniqueista de considerar la realitat es plasma en el terreny de la dietètica dividint els aliments en bons i dolents, els sans i els perjudicials, i els atorguem, a més, determinades qualitats en termes absoluts (el calci és bo pels ossos, els hidrats de carboni són dolents per la diabetis, etc.). I, a més, aquests termes varien segons l’època: així, les verdures eren tot aigua i, en canvi, la carn un bon aliment; i avui és més aviat al contrari: l’excés de proteïnes d’origen animal es consideren en bona part responsables de moltes de les malalties de la nostra civilització.
Quan, de fet, el que una substància sigui “bona” o “dolenta” depèn, en primer lloc, de la seva qualitat i, en aquest sentit, són bons els aliments naturals que han nodrit l’humanitat des dels seus orígens fins fa menys d’un segle. Però inclús aquests ho són només en la seva justa mesura, quan s’adeqüen a la naturalesa de cadascú. Un excés de pastanagues perjudica al fetge, i masses amanides, molt saludables per alguns, no convenen a les persones de naturalesa freda.
Els manuals d’alimentació ocupen prestatgeries senceres de les llibreries, amb consells tot sovint contradictoris; per a uns els hidrats de carboni són boníssims i els greixos són fatals, mentre que per altres és tot el contrari. Hi ha teories per tots els gustos -i disgustos-, i mai més ben dit, si bé la majoria prometen aprimar-se definitivament sense gaire esforç. En general tots els mètodes ajuden a aprimar, però no porten a estar prim. Rars són els autors que proposen la bona alimentació regida per la moderació com a essència de la salut. I això és perquè, en general, la moderació està avui mal vista i, a la taula, com a la vida, és sinònim d’avorriment i sacrifici. Només allò excessiu és divertit, la sal de la vida (de la que, per cert, també n’hi ha un excés a la cuina i a la taula). És un fet demostrat que la longevitat es dóna amb molta més freqüència en persones que mengen poc i, és més, la saviesa de totes les cultures ensenya que la felicitat sorgeix amb més facilitat en la moderació i la desafecció.
La frugalitat conté totes les virtuts.
— Ciceró
Però això que avui dia s’està oblidant, la moderació, l’home en parla des dels inicis de la civilització: Horaci, per exemple, ho explica amb el daurat terme mig, l’aurea mediocritas, el punt intermedi entre la desmesura i l’austeritat, és a dir, estar satisfet amb el que es té i no deixar-se dur per les passions. Mediocritas era, per als grecs, un atribut de la bellesa, i per a totes les filosofies orientals, entesa com a moderació, condició indispensable en el camí cap a la saviesa.
Tothom està d’acord en que les emocions negatives, com la tristesa, la preocupació la ira, etc. poden portar a emmalaltir, però no es té tant en compte que també són perjudicials els excessos d’estats emocionals considerats positius, com l’alegria desmesurada, que és l’eufòria, i en general totes les excitacions de l’ànim que tan de moda estan avui: les pel·lícules de por, els parc d’atraccions… tenen les seves repercussions en l’equilibri mental, en el sentit que crea addictes a les emocions fortes i allunya del parvo vivere d’Horaci, que era viure amb senzillesa, amb modèstia; en el pensament dels antics és en la moderació, i no en la disbauxa, on es troba la felicitat.
L’organisme humà és part de la naturalesa i, com a tal, està sotmès a les influències ambientals, com molt bé saben les persones que, per exemple, pateixen un malestar que empitjora amb l’humitat, que no toleren la calor, el fred, les corrents d’aire… i que posa de manifest un excés d’aquests elements en el cos.
Però discernir entre excés i deficiència no sempre és tant senzill i requereix una serena observació de la naturalesa i, pel que fa a la pròpia salut, és un criteri fonamental amb el que tot sovint ens equivoquem. Un cas ben clar és el de l’asmàtic, que sent que li falta l’aire quan de fet els pulmons n’estan massa plens, i en comptes de buidar-los per renovar l’aire, s’esforcen en ficar-ne més, entrant en el mateix cercle viciós que la persona pletòrica i amb unes bones reserves de greix que sent que ha de menjar perquè té molta gana. I el mateix mecanisme és aplicable a l’addicció a totes aquelles substàncies que creen un dèficit que només elles poden subsanar, com el tabac, l’alcohol, el cacau, el sucre, els psicofàrmacs o les drogues dures.
L’home frugal és el seu propi metge.
— Llatí medieval
En la medicina oriental, aquesta dualitat excés-deficiència és bàsica, prèvia a qualsevol tractament, ja que es requereixen apropaments terapèutics ben diferents. És per criteris com aquest que es diu que la medicina dels antics xinesos està pensada a mesura de la persona i no pas de la malaltia, i que fan possible actuar amb procediments suaus, efectius per la seva precisió. Excés i deficiència estan interrelacionats: els metges de l’antiga Xina tenien ben clar que l’excés pot acabar provocant una deficiència. Lluny del caire esotèric que li atribueix Occident, aquests criteris propis de la medicina oriental milloren també la pràctica de la medicina occidental.
Llegiu més sobre alimentació i dietes a Allibera’t de la dictadura dels règims
