Natura vix medicatrix
— Hipòcrates
La naturalesa és qui cura les malalties
Sigui per alleugerir el malestar de la mateixa malaltia o per contrarestar els efectes tòxics del tractament són moltes les persones diagnosticades de càncer que cerquen remeis alternatius. Aquests complements els podríem dividir en dos grans grups: els tradicionals (senzills i poc espectaculars) i uns altres, de més específics, als que podríem anomenar “de moda”. Cada dècada, més o menys, apareixen remeis contra el càncer que es guanyen el favor dels terapeutes i el públic en general. Arriben prenyats de promeses, que tenen un efecte favorable sobre l’ànim, però que poques vegades resisteixen el pas del temps. I, de fet, els mateixos terapeutes que els havien recomanat deixen de confiar en ells, la majoria de vegades per recomanar-ne uns altres, dipositaris de les mateixes promeses.Fa uns quinze anys vaig recollir informació sobre els tractaments que es proposaven en aquell moment, sobretot als EUA; gairebé tots ells –batejats amb el nom del seu creador i promocionats com productes miraculosos– han desaparegut sense deixar rastre.Qui se’n recorda avui del tractament d’antitoxins de Kock o del tractament de Hoxsey i Krebiozen? O dels antineoplastons (Stanislaw R. Burzynski, M.D.), substàncies que suposadament normalitzaven les cèl•lules cancerígenes que el cos produeix continuament? El Dr. Burzynski extreia els neoplastons de l’orina, o els sintetitzava en el seu laboratori, i publicà molts articles afirmant que eren efectius contra el càncer tant en experiments de laboratori com en persones malaltes. El 1988, en un programa de la televisió nordamericana, es va fer publicitat de quatre miracles aconseguits amb aquest tractament: quatre malalts que s’havien curat del tot allà on els tractaments convencionals havien fracasat. El 1992 es va saber, però, que dos d’aquest quatre malalts havien mort, un tercer encara patia de càncer i el quart, el que en va sortir millor parat, tenia un tumor a la bufeta de l’orina de bon pronòstic.
Un altre mètode consistia en baixar un 20% el voltatge de les cèl·lules; això havia de provocar la destrucció de les canceroses, que després serien remplaçades per cèl·lules normals. El prospecte avisava que les ampolles de CanCell no es podien tocar l’una a l’altra ni es podien posar a prop d’un aparell elèctric o d’un endoll. S’assegurava que anava bé per la SIDA, per l’esclerosi lateral amiotròfica, l’esclerosi múltiple, l’Alzheimer i per casos extrems d’enfisema i diabetis, entre d’altres malalties irreversibles. La seva composició no es podia analitzar perquè es tractava d’una medicina energètica que variava segons les vibracions ambientals. Els estudis de laboratori no van demostrar la seva efectivitat i se’n va prohibir la distribució.
La teràpia de cèl·lules fresques consistia en injectar cèl·lules embrionàries d’un animal, extretes de l’òrgan o teixit corresponent a l’òrgan o teixit malalt, amb l’idea que les cèl·lules sanes remplacéssin les deteriorades. La Societat Americana del Càncer va considerar que no s’havia demostrat cap benefici però, en canvi, sí va detectar considerables efectes secundaris (infeccions i reaccions a les proteïnes estranyes injectades).
El mètode Gerson recomanava la desintoxicació amb lavatives de cafè i dietes baixes en sodi a base de fruites, verdures i fetge de vedella; aconsellava també injeccions d’extracte hepàtic, molt populars aleshores, lavatives d’ozó, pastilles de tiroides, càpsules de gelea reial, lavatives d’oli de castor, oli de llinaça i vacunes fetes del virus de la grip i del bacteri estafilococus aureus.
El mètode de Control de Càncer Revici, també anomenat teràpia guiada biològicament, considerava que el càncer està causat per un desequilibri entre els processos de construcció i destrucció, entre les substàncies anabòliques i les catabòliques, i el diagnòstic es feia interpretant varies dades de l’orina del malalt.
El 714X es considerava que podia fluïdificar la limfa i adreçar el nitrogen a les cèl·lules canceroses per tal “d’aturar les secrecions tòxiques que bloquegen el sistema de defensa de l’organisme”.
El règim de Livingston-Wheeler fou creat per una metgessa que postulava que el càncer estava causat per un bacteri, que va anomenar Progenitor Cryptocides. Per combatre-la, calia reforçar el sistema immunitari mitjançant vacunes, una d’elles feta de la pròpia orina del pacient, a banda de desintoxicar amb ènemes i una dieta vegetariana estricta, prendre suplements minerals i vitamínics, suprimir el sucre, reduir l’estrès i utilitzar tècniques de visualització.
La cura de Clark Ph.D.N.D., que segons afirmava en el seu llibre era “cura de tots els càncers”, considerava que aquests, com moltes altres malalties, estaven causats per paràsits, toxines i pol·lució.
El mètode Hoxsey era a base d’herbes. El sulfat d’Hydrazine, que feia engreixar els tuberculosos, es recomanava per la pèrdua de pes i la debilitat característica dels estadis terminals de càncer. Un altre remei proposat era el cartílag de tauró, animal del que es creia erròniament que no patia càncer. La teràpia d’estimulació immunitària consistia en injectar extractes de proteïnes que havien estat aïllats mitjançant un procés patentat. El mètode Kelley i González feia prendre de 100 a 200 pastilles cada dia de suplements alimentaris, juntament amb tècniques de desintoxicació i canvis en l’estil de vida.
El Laetrile va gaudir d’una gran popularitat; és un substància química semblant a l’amydalin que es troba en els ossos d’albercoc, les llavors de poma, les ametlles amargues i d’altres fruits. Se l’anomenava vitamina B17 i, com que es considerava el càncer com una deficiència vitamínica, es podia guarir amb aquest remei. Es va experimentar en tumors animals i no va funcionar i la medicina oficial la va fer responsable de la mort d’algunes persones, enverinades pel cianur que contenia. Es va prohibir el 1975, tot i que es permetia si els malalts tenien un certificat mèdic conforme eren terminals. El 1979, però, el Tribunal Suprem dels EUA va establir que no era possible determinar qui era terminal i qui no, i que encara que ho fos el malalt tenia tant dret com el públic en general de ser protegit de les cures fraudulentes. Tot i així, aquesta teràpia encara s’utilitza en algunes clíniques mexicanes.
Els actuals tractaments que es considera que salven o prolonguen la vida a la meitat dels malalts de càncer es varen introduir abans de l’aplicació d’aquests criteris tant restrictius. Possiblement avui cap comitè ètic acceptaria exposar un malalt, encara que estigués deshauciat, a la radioactivitat del cobalt o els derivats del gas letal utilitzat durant la I Guerra Mundial, origen de la quimioteràpia.
Com que els EUA són molt restrictius amb les teràpies no oficials, a la seva perifèria han aparegut nombroses clíniques especialitzades en teràpies alternatives. Fa uns anys vaig visitar-ne algunes, a fi de conèixer la seva experiència i destriar quines de les teràpies que s’aplicaven podien realment ampliar l’eficàcia de les medicines tradicionals en casos tan greus com els de càncer. De tots elles, l’ozonoteràpia em va semblar la més senzilla i efectiva.
Val a dir, però, que també vaig ser testimoni de com es proposaven tractaments caríssims als nord americans disposats a entregar la seva hisenda a canvi de promeses de curació. Es tractava el càncer amb electroacupuntura, amb generadors de ions negatius, amb aparells que emeten corrents de ràdio a la freqüència adequada, projectors de llums de colors o l’aplicació de camps magnètics per 20.000$ d’aleshores, pagats per endavant, de manera que hi havia fins i tot qui, per poder-s’ho permetre, havia d’hipotecar casa seva. Entre nosaltres, en canvi, és freqüent que, qui pot, viatgi a les clíniques més cares dels EUA per rebre el mateix tractament que aquí li proporcionaria gratuïtament la Seguretat Social. També hi ha qui inverteix en caríssimes visites a especialistes alternatius de les que obté prescripcions de dubtosa eficàcia. Està clar que la misèria agreuja totes les malalties, el que no implica que disposar de molts diners faciliti la curació; ans al contrari, moltes vegades representa el risc de caure en mans de persones sense escrúpols, més interessades en la salut de la seva economia que en la del malalt.
Cal tenir en compte, però, que en protegir els pacients de les fantasies terapèutiques i el xarlatanisme es pot dificultar l’emergència de possibles teràpies beneficioses, alhora que la indústria química dels tractaments actuals de quimio i ràdio conserva el monopoli d’aquest lucratiu sector.
De fet, el que crida l’atenció d’aquest proteccionisme és que, a l’hora d’avaluar els tractaments, no es faci distinció entre els que són tòxics i els innocus En principi sembla que qualsevol teràpia que no perjudiqui l’organisme pot ser beneficiosa –com mètodes complementaris– en la mesura en que tant el terapeuta i el malalt creguin i confiïn en ella. Al mateix temps, aquestes restriccions impossibiliten destriar aquells tractaments que poden ser realment efectius.
El cas és que la medicina oficial no diferencia entre aquestes temptatives voluntarioses i les pràctiques terapèutiques tradicionals, avalades per una experiència mil·lenària -com la medicina xinesa o l’ayurvèdica- o secular -com l’homeopatia o el naturisme. Encara que alguns malalts i terapeutes donin fe des de fa dècades de les millores obtingudes amb règims alimcom la macrobiòtica, amb plantes com el vesc o amb els mètodes psicològics com la meditació i la visualització, la ciència mèdica oficial se’ls mira amb recel, malgrat ser inofesius, perquè considera que suposen, si més no, una pèrdua de temps i de diners, i que pot incitar a que una part dels pacients abandoni els tractaments realment eficaços. Però, tot i així, molts metges –i també oncòlegs- els recomanen com tractaments complementaris, ja que només poden ser beneficiosos pel malalt.
