Testimoni de Paula Horan

Medicina
Fragment de llibre: Horan, Paula, Heal Yourself with Oxygen, Full Circle Publishing, New Delhi, 2006.

«El Dr. Otto Warburg, únic home que ha rebut dues vegades el premi Nobel de medicina (el 1931 i el 1944), en els seus 60 anys de recerca científica demostrà que la causa primària del càncer és la falta d’oxigen a les cèl·lules. Les cèl·lules canceroses, com la major part de formes de vida degeneratives, són anaerobiques. Creixen amb el sucre, creant un entorn cel·lular fermentat i privat d’oxigen. Quan s’inunden les cèl·lules canceroses amb oxigen i s’elimina el sucre, que és el seu aliment, moren. En una conferència l’any 1966 a Lindau (Alemanya) adreçada a altres premis Nobel, Warburg afirmà:

Més que cap altra malaltia, el càncer té incomptables causes secundàries. Tot i així, té només una causa primària. Resumida en poques paraules, la causa primària del càncer és la substitució de la respiració cel·lular d’oxigen per la fermentació de sucre. Les cèl·lules normals satisfàn les seves necessitats energètiques mitjançant la respiració d’oxigen, mentre que les cèl·lules canceroses extreuen gran part de la seva energia de la fermentació. Així doncs, totes les cèl·lules de l’organisme són necessàriament aeròbiques, en tant que les canceroses són parcialment anaeròbiques. Des de la perspectiva de la física i de la química de la vida, aquesta diferència entre les cèl·lules normals i les canceroses és tant gran que amb prou feines es pot imaginar una diferència major. El gas oxigen, proveïdor d’energia en plantes i animals, és destronat en les cèl·lules canceroses i reemplaçat per una reacció de cessió d’energia de les formes de vida més primàries, és a dir, la fermentació de la glucosa.

Per desgràcia, aquesta explicació tant simple i bàsica del procés cel·lular roman gairebé ignorada. Per exemple, quants oncòlegs diuen als seus pacients de càncer que no mengin sucre? La solució és simple: cal tallar el subministre de sucre blanc que alimenta la fermentació, i afegir O2 per oxigenar i O per oxidar les toxines en la quantitat requerida segons les necessitats individuals. L’ozó (O3) és la font natural d’O2 i O.» (p.43)

[…]

«Atès que les cèl·lules canceroses, segons el premi Nobel Dr. Otto Warburg, no poden créixer en un entorn ric en oxigen, l’ozó ha demostrar una i altra vegada que pot ser una possible solució pel càncer. En càncers verges, és a dir, als que no se’ls ha aplicat cap tractament, o únicament cirurgia, l’autohemoteràpia major ha permès que molts pacients continuéssin amb la seva vida sense recaigudes.

De tota manera, la major part del pacients de càncer sol•liciten els tractaments d’ozó després de perllongades exposicions a quimioteràpia i radiació. Després d’aquests tractaments, que comprometen o destrueixen el sistema immunològic, l’autohemoteràpia major només ajuda a controlar el dolor i proporcionar més energia, però no sembla tant efectiu en el control de la malaltia. Donat que el càncer és una situació amb un alt contingut emocional, i que la pressió dels familiar i “la gent que et desitja bé” perquè el malalt es sotmeti a la radiació i la quimioteràpia és molt gran, la major part de pacients que fan ozonoteràpia també se sotmeten als tractaments convencionals. Aquesta combinació, encara que no sigui ideal, és beneficiosa.

Quan l’ozó es combina amb quimioteràpia, els pacients no pateixen amb tanta severitat els efectes secundàris de la quimio. La resposta a la radiació també és millor. L’ozó fa que les cèl·lues canceroses siguin més sensibles a la radiació, pel que es requereix una radioteràpia menys intensiva.» (p.200)

Compartir

Contenidos relacionados

Menú