No veiem les coses tal com són, sinó tal com som.
— Talmud
Les teràpies poden enfocar la salut des dos angles oposats: des la curació mitjançant l’aplicació de recursos externs o des de la sanació, un procés de restauració que va de dins a fora. Dues maneres de fomentar la salut que haurien de ser complementàries. L’exemple més senzill d’ aquest procés és el d’una ferida a la pell: la neteja, desinfecció, ajuntar les vores, i si cal la sutura quirúrgica, creen les condicions que faciliten el restabliment. Tanmateix, la curació en sí és un procés natural del propi organisme. L’organisme no està dissenyat per emmalaltir sinó per autoreparar-se, i la malaltia pot ser considerada un desbordament d’aquesta capacitat.
El cirurgià pot extreure uns teixits que impedien o dificultaven la sanació. L’internista pot combatre una bactèria allotjada en les meninges que pot acabar amb la vida, o el pediatra pot hidratar un nadó al que una diarrea esta posant a les portes de la mort. Curació i sanació sempre van juntes, si bé no sempre són complementàries: quan es combaten les manifestacions de la malaltia, sovint s’interfereix en la resposta de l’organisme, de vegades inevitablement. Però quan és tanta la confiança que es té en els mitjans terapèutics, avui dia tant poderosos, que s’ignora la tendència del propi cos a sanar-se, els remeis pal·liatius poden despistar l’instint i interferir en la recuperació de la salut.
Des de el punt de vista del sanador, les persones es curen elles mateixes: la cirurgia, el fàrmac, el massatge, l’acupuntura, el reiki ajuden, de vegades decisivament, en la mesura que eliminen obstacles per a la sanació. La sanació ve de dins, i el bon terapeuta és aquell que facilita la connexió de la persona amb el seu instint, i amb la seva capacitat de curar-se.
Tot i ser dos aspectes del mateix procés, paradoxalment aquests dos enfocaments tot sovint divideixen els terapeutes: els que donen més importància als recursos externs sovint obliden que les seves cures no són eficaces per se, en abstracte, sinó que han d’actuar sobre un organisme autoregulat; i en última instància no fan altra cosa que afavorir aquesta tendència natural de l’organisme a l’homeòstasi.
Com és que considerem antinatural la malaltia i ens oposem a ella? La malaltia és un fenomen tan natural com la mateixa salut i els símptomes són senyals d’alarma que no tenen perquè generar por, ni aversió, ni desencadenar cap mena de reacció emocional. Cal ser conscient de les necessitats del cos, en comptes de bloquejar sistemàticament els seus missatges, privant-lo de les percepcions imprescindibles per originar un canvi.
El bon terapeuta entén que els símptomes són missatges intel·ligents: és el llenguatge del cos que posa de manifest un mal funcionament, indica un camí equivocat. No veu el símptoma com un inconvenient que cal abolir, sinó com un llenguatge de la natura que interpreta com una oportunitat per rectificar, per reconsiderar l’orientació de la seva existència; com una oportunitat de canvi. Un símptoma pot ser una manifestació alhora del trastorn patològic i del procés de curació del propi cos.
Recuperar la salut física tot sovint depèn de restaurar la salut espiritual.
La sanació com a fet natural
La sanació no és una qüestió esotèrica ni religiosa, ni tant sols requereix l’ajuda d’un especialista. És un fenomen natural que, com a tal, es regeix per les lleis de la natura. A Occident tendim a ignorar i menystenir el que cau fora de l’abast del coneixement racional de cada època, i tot el que no s’entén queda envoltat d’una aureola de misteri i esoterisme. Així, aquest fenomen natural s’atribueix a creences metafísiques que competeixen entre elles. Ben diferent de la mentalitat oriental, acostumada a percebre els moviments subtils de la natura, i sempre conscient de que és molt més el que ignora que el que sap.
En ésser la sanació, doncs, un fet natural, ajudar a sanar no està reservat a uns escollits; és cert que és un do, però és un do propi de la vida que els humans podem desenvolupar amb la pràctica, com qualsevol talent. L’experiència, la confiança en un mateix, propicien la sanació pròpia i poden permetre fer-la extensiva als altres. De fet, el principals topalls d’aquest do estan en que es delega la salut als especialistes; el que empitjora tots els mals que afligeixen l’home en la actualitat és la manca de coneixement i de confiança de les potencialitats del propi organisme. I, en l’altre extrem, en que la mateixa efectivitat de qui excel·leix en el do, fa creure que es tenen superpoders, perdent així la humilitat necessària per canalitzar i eliminar els obstacles cap a la sanació. Així ho demostra el fet que tradicionalment molts grans sanadors eren gent senzilla, molts cops sense instrucció, però amb una forta intuïció.
La ment meditativa
En comptes de portar llum i consciència al conflicte, a la malaltia, la sanació consisteix en dur la consciència a un nivell en que aquests no tinguin raó de ser.
El xaman, sanador per excel·lència, allibera la seva imaginació i arrossega amb ella al malalt, dóna sentit a la malaltia i li troba raó de ser en un altre pla d’existència, amb una altra lògica. També avui la sanació es facilita en elevar la consciència a un nivell en el que no hi ha malaltia, i només hi ha salut. Un terapeuta, un metge , es pot limitar simplement a aplicar unes tècniques, o bé fer-ho amb una actitud mental oberta a la sanació.
El catalitzador de la sanació està en la ment del sanador i també del sanat; però no és tant qüestió de voluntat ni tampoc de força mental, i molt menys d’interès, ni tampoc de compassió, sinó de la intenció desinteressada i l’obertura del cor, sense càrrega emocional. L’energia de la sanació és de la mateixa naturalesa que dóna el poder transformador de l’amor. L’estat de la ment més propici és deixar-la en blanc, lluny de creences, opinions, judicis… De fet, el secret és desprendre’s de l’ego i col·locar la consciència a un nivell en el que no hi ha separació entre un mateix i l’univers. És un estat d’innocència. Però no és qüestió de fer ni de substituir unes creences per unes altres, sinó la capacitat de mantenir una mirada despresa. En aquest espai en que tot és u, és el més propici per a que el cos es reorganitzi. I aquest és l’espai de la ment meditativa.
