Com tenir una bona digestió

Alimentació i dietesLa salut és cosa tevaMedicina orientalRàdio

Dina poc i sopa poc, que la salut de tot el cos es forja a l’oficina de l’estómac.

— Don Quixot

Els consells per a una bona digestió són, en bona part, superflus, ja que el mateix organisme s’encarrega de donar senyals davant el que l’afavoreix i el que el perjudica. De tota manera, la digestió és una funció molt complexa, en la que intervenen diversos òrgans, i d’aquesta complexitat ve la gran varietat de trastorns digestius existents: estrenyiment, diarrea, flatulència, distensió abdominal, gastritis, eructes, inapetència, bulímia, nàusees, vòmits, indigestió, somnolència després de menjar, singlot, halitosi, acidesa, reflux, úlcera, colitis ulcerosa, malaltia de Crohn, colon irritable, hemorroides… a part dels que deriven del pàncrees, el fetge i la vesícula biliar. Tots aquests trastorns, molts d’ells crònics, i alguns considerats incurables per la nostra medicina, poden, i de fet solen, millorar molt i fins i tot resoldre’s amb la medicina xinesa, ja que és molt competent en restablir les funcions alterades.

La ciència mèdica ha seguit el rastre de la descomposició dels aliments en principis immediats, i ha estudiat els tipus de molècules que s’assimilen i les diferents vies metabòliques que segueixen. Així sabem que les proteïnes, els hidrats de carboni, els greixos, així com altres molècules, com són les vitamines, els minerals, són imprescindibles per a un correcte funcionament del cos.

Però aquesta visió materialista, química, de la nutrició, que veu els cos i els seus òrgans com poc més que un conjunt de teixits, monopolitza la major part del discurs de la nostra ciència alimentària. Però no s’hauria de considerar l’assimilació dels aliments des del punt de vista únicament material, doncs la nutrició proporciona també, i sobretot, el combustible per la producció de l’energia vital. I aquest és, per a d’altres cultures, el més essencial. A l’Índia, per exemple, es considera el valor de l’aliment pel prana que té i que pot proporcionar, una energia a la que els xinesos anomenen qi. I de fet també aquí es valorava, i encara els profans valoren, l’aliment no pels seus components químics sinó segons la seva vitalitat. No és el mateix un enciam acabat de collir que un que ve plastificat; un pollastre que ha picotejat a camp obert, que un animal que no ha vist mai la llum del sol. Val a dir, però, que tenim el sentit del gust molt deformat per una indústria i una gastronomia que ha fet grans avenços en presentar com a saborosos productes amb poc o nul valor nutritiu. I aquest discerniment entre allò autèntic i sintètic, entre natural i artificial, tant poc reconegut per la dietètica oficial, és obvi per qui escolta el seu cos, i ha d’anar guiat per un sentit del gust capaç de reconèixer la idoneïtat del producte pel seu sabor, textura…

És per això que els orientals donen moltíssima importància al primer pas en l’assimilació dels aliments, el primer estadi de la digestió, que és quan passa per la boca, doncs a més es considera que la masticació, en fraccionar l’aliment, allibera el seu prana.

Així com la matèria no s’assimilarà majoritàriament fins arribar al budell, l’energia o la vitalitat de l’aliment s’absorbeix per la mucosa de la boca, degut sobretot a l’acció dels enzims presents en la saliva. Així, el que realment importa és que l’aliment sigui ric en prana o qi -l’aspecte més subtil- ja que aleshores també ho serà en substàncies nutritives. És també per això que s’insisteix en que cal ensalivar i mastegar bé, essent aquesta una condició imprescindible per una bona digestió. No hi ha cap ferment digestiu que pugui substituir la saliva -i d’aquí la importància de menjar a poc a poc-, el que queda reflectit en les saliveres que desencadena un aliment apetitós.

Empassar-se els aliments directament és un mal inici de la digestió, doncs l’organisme no ha tret tot el qi de l’aliment i considera que no en té prou. Mastegar bé és també un bon antídot de la voracitat, ja que dóna temps a que aparegui la sensació de sacietat.

Estómac ve del llatí estoma, que vol dir boca, el que posa de manifest que a Occident es considera aquesta víscera com l’autèntic punt de partida de la digestió. De fet, s’acostuma a fer servir més com a criteri de com l’aliment cau a l’estómac: mentre no doni problemes es considera un aliment acceptable. Quan es parla de digestió es dóna molta importància a l’estómac, quan en realitat, si bé és imprescindible que funcioni bé, no és en absolut la part més sofisticada i complexa del procés digestiu.

Per la medicina xinesa, la digestió a l’estómac és com una cuita, que requereix molta energia, i per això la seva dietètica -com la japonesa, i l’oriental en general- ha tingut sempre molta cura en triar aliments fàcilment assimilables, és a dir, ben diferents de molts dels nostres bistecs, fregits, salses i guisats. Per això, després d’un àpat d’autèntica cuina oriental és normal aixecar-se de taula amb una sensació de lleugeresa. Consideren l’estómac com una olla on es couen els aliments, transformant-los en un brou. I és fonamental, segons la medicina xinesa i l’ayurveda, no afeblir aquest foc digestiu.

Per això, cal en primer lloc tenir en compte la naturalesa dels aliments (vegeu Que l’aliment sigui la teva medicina), que pot ser calenta, tèbia, neutral, fresca o freda, segons l’efecte que té sobre l’organisme. El que no es pot separar de la naturalesa de la persona: a una persona de naturalesa calenta, predominantment yang, li convindran més aliments de naturalesa fresca, i al contrari.

La cocció també té la seva influència en la naturalesa de l’aliment, i la modifica fins a cert punt, alhora que amplia enormement les possibilitats alimentàries amb cereals, llegums… que altrament no es podrien menjar. I per a una bona digestió, aquest tipus d’aliment ha d’estar ben cuit. I aquells que es poden menjar crus, com els vegetals, quan es couen es fan més càlids gràcies a l’escalfor del foc. La forma de cocció també hi juga un paper, essent el bullit i el vapor els mitjans més suaus, i el fregit el que més altera la naturalesa dels aliments. Entremig, i de menys a més, hi hauria el forn, a planxa, el wok i el saltejat.

Per altra banda, la temperatura a que es prenen els aliments també influeixen en la digestió. De fet, la dietètica oriental (fruit d’una cultura en la que predomina una naturalesa més freda) aconsella prendre pocs aliments de naturalesa i temperatura freda, doncs requeriran més foc, més energia digestiva, per “cuinar-los”, i per això prefereixen els aliments cuits als crus. Un de les causes de digestió lenta rau en el menjar cru quan el foc de la digestió és feble. Cal evitar molt especialment prendre aliments i begudes freds de nevera, ja que l’estómac funciona bé a uns 40ºC i baixar la temperatura implicarà una despesa energètica que no tothom es pot permetre. En cas de mala digestió, el primer que cal preguntar-se és quins aliments poden estar perjudicant l’organisme. En alguns casos el missatge del cos és molt clar i s’identifica fàcilment el que no convé, però en d’altres és més difícil, normalment perquè són aliments de gran consum, a vegades considerats bons per la salut i que no tenen un efecte immediat, però que sobrecarreguen l’apareix digestiu i aquest acaba per no poder-los tolerar. En són exemples el cafè, la llet o els fàrmacs.

Però la part més important de la digestió transcorre lluny de la nostra consciència, en el budell prim, que separa, segons els orientals, la part clara, que passa al fetge i després a la sang, i que és la que alimenta els teixits, de la part tèrbola, que és la que s’eliminarà. Al budell prim hi ha tot un ecosistema, format per centenars de milions de bactèries que descomponen els aliments, que seran filtrats a la paret del budell, on s’hi troben la major part de les cèl·lules relacionades amb l’immunitat, i que ens protegeixen de les agressions de l’entorn. Les malalties dites autoimmunitàries poden ser degudes a un augment de la permeabilitat de la paret intestinal, que altera el funcionament del nostre sistema de defensa.

A més de ser la caserna del sistema immunitari, al budell acull també el comandament de l’organisme. Se l’ha anomenat “el segon cervell”, encara que possiblement se l’hauria de considerar “el primer cervell”, perquè és anterior en termes evolutius, i perquè de fet, el cervell pensant es forma amb les informacions que li proporciona aquest cervell primitiu. I, a l’inversa, el cervell pensant influeix en la digestió, moltes vegades negativament, alterant-la i bloquejant-la, quan és un procés que, com tantes altres funcions del cos, transcorreria de forma autònoma i funcionaria perfectament si no s’hi interferís.

És el cas, per exemple, tant freqüent avui dia, de menjar amb la por d’engreixar-se, o amb el temor de la contaminació dels aliments: una actitud negativa, de rebuig, respecte a la satisfacció d’una necessitat primària, font primigènia de plaer. I és que la por, la més negativa de les emocions, inhibeix la digestió: la por al desconegut i al futur, en forma de preocupacions, depressió, ansietat, tensió, nervis… generada pels propis pensaments i imaginacions, però que té la mateixa resposta fisiològica que la de l’home primitiu davant d’un perill real. La sang es deriva de la pell i l’aparell digestiu als músculs, que es tensen preparant-se per la lluita o per la fugida, la boca queda seca, es perd la gana, i es bloqueja la digestió.

Moltes vegades, la dificultat de pair té a veure amb la dificultat de digerir una emoció, de no poder tragar una persona o una situació amb la qual et veus forçat a conviure. La contrarietat, estar enfadat… tenen la seva arrel en prejudicis i en la incapacitat d’acceptar les persones i les coses tal com són, i adaptar-s’hi. Això succeeix quan les relacions humanes transcorren a nivell visceral en comptes d’estar en el terreny del cor, que és el de la psique. En termes de medicina xinesa, un òrgan tant important per la digestió com és el fetge, per exemple, quan li falta energia es tradueix en una manca de coratge per afrontar una situació, creant així tensions que es deriven i s’acumulen a l’estómac. El nostre llenguatge popular, i probablement de forma força universal, és ric en metàfores d’aquesta mena: fer-se un nus a l’estómac, no poder tragar una persona, rumiar…

De fet, es podria traslladar el model digestiu a la vida psíquica. Sona a psicologia barata perquè és el més elemental, però en canvi no fer-li cas complica moltes existències. I és que els pensaments, amb les emocions i els sentiments que se’n desprenen, s’han de destriar igual que fan les cèl·lules de la paret del budell, i separar el que convé, el que aporta aliment, del material de rebuig.

Compartir

Continguts relacionats

Menú